Li encanta la manera com les síl·labes i les estrofes de les cançons es van col·locant formant un ordre dins el seu cervell. «Érem vint o trenta / bandolers en una colla / tots vestits de blanc / a la moda de... em sentiu? / Tots vestits de blanc / a la moda dels marxants».* Els càntics també, li encanten. «Agafa la meva mà entre la teva i que en tot lloc / la Teva mà dreta em sostingui, Senyor, Déu meu. / Com podria dirigir-me, sense la teva ajuda, / si no et tinc per guiar-me?».
Lili Rose senganxa a la música.
* És la traducció duns versos de la «Complainte de Mandrin», sobre el contrabandista Louis Mandrin (1725-1755). La cançó es va fer molt popular durant la Comuna de París (1871) i en altres ocasions al llarg del segle xx. Nhi ha una versió coneguda dYves Montand. (N. de la t.)
MANHATTAN, 1994
A la tornada, Shayna, quan amb prou feines tens dos anys i mig, els teus pares tapunten a lescola St. Hildas & St. Huguess al carrer 114 oest.
La Lili Rose, ara ja titulada al City College, normalment sestà a Harlem de les vuit del matí a les sis de la tarda; per tant, és en Joel qui et porta a lescola. Sempre feu el trajecte a peu (excepte els pitjors dies dhivern, que, des de la cantonada dAmsterdam, un vent glacial us colpeja, gairebé us fa caure, i en casos així agafeu un taxi). Oh, les passejades amb el pare, Shayna!, les passejades amb el pare! Sempre camines a la seva esquerra perquè en Joel sordeja una mica de lorella dreta. La teva maneta arraulida entre la grossa grapa peluda paterna (amb una aliança dor, que tagrada acariciar, a lanular), et sents completament segura i al cel. En Joel és un pare de cap a peus. El seu objectiu és fer de cada instant de la teva vida una oportunitat daprendre.
Pendent dels seus llavis, entens de seguida el sentit de les paraules acurçar, amitjanar i allargar. Acurceu quan feu tard: consisteix a tallar en diagonal a través del campus de Columbia; només trigueu un quart dhora. Amitjaneu quan feu un trajecte de vint a vint-i-dos minuts en forma de L, que consisteix a vorejar (o travessar, si fa bo) el parc Morningside. I allargueu és amb escreix el que més tagrada fent que duri mitja hora bona: implica agafar el carrer 120 fins a Riverside i després vorejar el parc per la riba del riu corrent, esbufegant, rient, meravellant-vos dels arbres florits o de les piles de fulles daurades o dels munts de neu verge.
Mentre camineu aneu xerrant. Metralles el teu pare amb preguntes i sempre en sap la resposta. Quan riu per una broma teva és com si mosseguessis una llesca de pa torrat untada de mel i mantega fosa.
Joves cangurs competents, nois o noies, et venen a buscar, et porten a casa i socupen de tu fins que, cap a dos quarts de sis, els passos del professor Rabenstein ressonen al passadís. Llavors, somrients, obren la porta i et veuen sortir disparada com una bala de canó, corres al llarg del passadís i et llances als braços del teu papa. I ell taixeca enlaire, et fa giravoltar i estavellar-te contra el seu pit.
La felicitat no té cap altra definició.
OUAGA ÉS EXACTAMENT EL QUE NECESSITO EN AQUEST MOMENT. XIVARRI, MERDER, COMPLICACIONS, PUDOR DE TUBS DESCAPAMENT DE MOTOS BARATES I PLÁSTIC EUROPEU SOCARRANT-SE ALS LÍMITS DE LA CIUTAT, CALOR INTENSA I SECA, POLS VERMELLA, EDIFICIS SENSE ACABAR, VORERES ON SAMUNTEGUEN FRUITA, VERDURES, ESCOMBRARIES, NEUMÁTICS, BATERIES I PARRACS, UNA BARREJA DE MATERIALS MÉS HETERÒCLITA QUE EL TERRA DE LESTUDI DE FRANCIS BACON... I EL SOMRIURE DE LA GENT. PER NO DIR LA MÚSICA, EL RITME SUAU DEL BALÀFON I EL TAMBOR QUE SENTO CADA MATÍ, MIGDIA I VESPRE, FEBLE O FRENÈTIC, PROPER O LLUNYÀ, QUE VE DALGUN LLOC, SEMPRE.
BRONX, 1948-1950
Com que els negocis den Pavel prosperen, els Rabenstein poden deixar el pis de Kingsbridge Heights per una casa a River-dale. Tot i que ara cadascun té la seva habitació, els nois sempre estan com gat i gos. En concret, en Jeremy imposa al seu germà petit un regne de terror, trepitjant-li els peus descalços amb les botes, fent burla de la seva miopia, robant-li i fent-li desaparèixer les llibretes, els llapis i les ulleres, delatant-lo quan arriba tard a escola, desfent-li els cordons, lligant-li les sabates una amb laltra, escampant-li la roba bruta pel terra de la seva habitació. Quan la Jenka bufeteja en Joel per aquestes bestieses que no ha comès, ell no gosa assenyalar en Jeremy: sap que en Jeremy també li pegaria un cop es quedessin sols.
Està aterrit de pensar que fins a la fi de la seva vida la mare estimarà i admirarà el seu germà gran més que a ell, però no sap com canviar la situació. Daltra banda, no pot esperar que en Jeremy el mati com Caín mata Abel a la Bíblia, i que així la Jenka entengui per fi que sha equivocat creient que el gran és més digne damor que el petit, perquè en aquest cas seria massa tard per rabejar-se de ser el fill preferit.
Hi ha un altre problema: en Jeremy comença a fer classes de violí. En poc temps aprèn a tocar melodies de Mahler, Dvorák i sobretot de Janácek melodies que la Jenka havia sentit abans en concerts, a la sala municipal o a la sala de lÒpera Nacional de Praga, i que la fan plorar per la seva joventut.