BOSTON, 1965
Quan en David Darrignton pare sucumbeix a una cirrosi lany després, els seus quatre fills i les dones respectives comprenen que hauran de passar una estona a linfern. No només hauran dorganitzar les exèquies per al vell ermità, sinó també repartir els seus béns florits, trobar nous propietaris per als seus gossos psicòtics, vendre la seva cabana de troncs i trobar una solució per a la Rose, la mare, el cos i lànima de la qual decauen a correcuita.
Estirada de bocaterrosa davant la llar de foc, la petita Lili Rose fa els deures mentre en David i lEileen discuteixen de tot això a la sala havent sopat.
Ves-hi tu, àngel meu, diu lEileen.
No hi puc anar tot sol. Serà un infern. Sense tu no ho suportaré.
Però qui sestarà amb la Lili Rose?
Sí, ho sé. Hem de col·locar-la en algun lloc.
Potser es podria quedar amb els meus pares a Concord.
Es moriria davorriment...
I si lenviéssim a casa den Jim i la Lucie a Boston? Allà hi ha tota una tropa de cosins més grans que poden estar per ella.
Però amb prou feines els coneix!
Bah, així es coneixeran.
Nestàs segur? No mhavies dit que aquesta branca de la teva família pertany més aviat als... baixos fons?
Merda, Eileen! Pot estar-se uns dies amb aquell coi de cosins germans! No sencomana, la pobresa. Para de jugar als pares pelegrins del Mayflower!
Què vol dir, baixos fons, mama?
I així és com, a ledat de deu anys, la Lili Rose es troba sola en un autobús Greyhound circulant en direcció a Boston.
La seva cosina Lola, de setze anys, la ve a buscar a lestació dautobusos del carrer Tremont, i labraça tot fumant un cigarret i mastegant xiclet.
Hola, guapa. Hòstia, que bufona que ets! Fa un temps genial, què et sembla si anem a peu? Passam la bossa, que te la porto.
La mama mha dit que em quedi a dins de casa, fa la Lili Rose fluixet.
Ah, sí? Mira, tia, tens deu anys o en tens dos? Ta mare podria deixar-te una mica en pau, no? No pateixis, torronet, no et deixaré, et protegiré, no et menjarem... Tot i que series un plat de rei!
Diu la Lola, petant-se de riure del seu acudit.
Aquell divendres, les dues noies, de bracet, sestan més duna hora per baixar Tremont i Columbus fins a Hyde Square. Els carrers bateguen: olors fortes, músiques palpitants que venen dels bars i dels cotxes. Entre la gentada que emplena els carrers, la Lili Rose hi veu pocs individus amb la pell clara. Els seus ulls sobren com taronges a cada segon.
És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau dorella i ella esclata a riure.
És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau dorella i ella esclata a riure.
Noies! Noies! Noies!, prometen els rètols de neó en les fosques finestres dels bars del carrer Tremont. La sola idea que només per ser noia podria aconseguir una feina ben pagada que la seva mare trobaria immoral i que la posaria en perill, a la Lili Rose el cor li fa un bot. No sap de quin perill es tracta, però li fa lefecte que té relació amb el que el senyor Vaessen li va fer al soterrani de lesglésia.
Quan finalment arriben a Hyde Park, la Lola fa entrar la Lili Rose a la planta baixa duna casa destrossada de dos pisos, i la presenta als seus germans Bob i Steve. Són guapos, virils i més grans: amb vint anys, en Bob és gairebé vell. Els pèls a la barba li creixen tan tofuts que sha dafaitar dos cops al dia. LSteve, de divuit anys, amb els cabells més clars i amb les galtes més llises, és guapo a matar; fins i tot una nena de deu anys se nadona. Però els nois estan massa ocupats a beure cervesa a morro, a arreglar el motor del cotxe i a provar-lo pels carrers del voltant per parar atenció en la seva cosina esprimatxada que ve de pagès. Aquell mes de juliol la ciutat està immersa en la canícula; en aquell piset shi ofeguen. Cada vespre, després dun àpat de macarrons o darròs en plats de plàstic, la Lola senduu la Lili Rose a badar pels carrer del barri.
Durant quinze dies a Hyde Square, mira la tele, juga a cartes amb la Lola, observa en Bob i lSteve aguantant-se la respiració. És el seu primer contacte amb éssers que van flotant dun dia a laltre, sempassen el que troben de menjar, sestan on poden i xerren amb tothom qui topen. Éssers sense estructura ni pla ni projecte, sotragats per coneixences casuals i forces en presència, sense cap altra certesa que lesglésia del diumenge.
Quan torna a Nou Hampshire, la Lili Rose no és del tot la mateixa.
A partir daquest estiu dels seus deu anys, sesforçarà a fer de la seva existència una trama ben ordida, amb el lloc en abscissa i lhora en ordenada, i una activitat constant per evitar caure pels foradets de la xarxa i anar a parar de tomballons en una vida de caos semblant a la dels seus cosins de Boston.
MANHATTAN, 1998
La sents, Shayna, la rivalitat latent que enfronta en Joel i la Lili Rose. És en laire talment lolor de les clavegueres, feble però persistent. Comences a tenir una idea vaga don ve tot això: té relació amb el fet que la Lili Rose no tha portat dins el ventre ni tha parit. Ja fa estona que vas descobrir que per treure-la de polleguera nhi ha prou que us tanqueu en banda tu i el teu pare. «No és culpa meva, et dius, si el papa és més simpàtic que la mama».