Sembla clar que al llarg daquells anys a Europa es va produir un augment considerable del nombre de persones que pertanyien a lestament militar, fruit duna estratègia de gran part de les monarquies per a aconseguir noves delitats. De manera orientativa recollim algunes dades: Lawrence Stone constata que entre 1611 i 1649 es van concedir 417 nous títols de baronet a Anglaterra;50 a Suècia es van crear 500 títols entre 1680 i 1697,51 i a França només lany 1704 es van donar 200 cartes de cavaller hereditari.52 Per al cas espanyol, Henri Kamen ha mostrat que va ser amb Carles II quan la concessió de títols va arribar al punt culminant. En els trenta-cinc anys del seu regnat es van concedir 236 títols de marquès i 80 de comte, al marge dels títols de noble.53 Per la seva banda, Alfredo Floristán demostra que durant el segle XVII es van incorporar al Braç Militar de Navarra 162 famílies noves,54 i Carmen Iglesias ha constatat que Felip V va concedir més de 200 cartes de noblesa titolada.55 En el cas català, és prou conegut que larxiduc Carles III va crear entre 1706 i 1711 un centenar de títols, nobles, cavallers i ciutadans honrats.56 Aquesta entrada nombrosa de nous membres dins lestament no va deixar indiferents als nobles. A començaments del segle XVIII, a França la noblesa constatava com lallau de títols concedits havia fet que «lordre de nôtres corps est reversé»;57 el 1602, López Bravo protestava davant Felip III per la política de concessió dhonors propis de la milícia a persones no dignes.58 A Catalunya, el 21 de juny de 1683, el Braç va acordar escriure a Carles II per protestar per «los inconvenients que se segueixen de la multiplicitat de privilegis que se concedeixen, per recaure molts de ells en personas que se troban sens patrimoni, mèrits y servei».59
Aquest increment al seu interior de membres de lestament va tenir com a conseqüència una igualtat més gran i, per tant, una pèrdua de prestigi i inuència social. El 1615 sir Edward Walker considerava que laugment en el nombre de nobles durant aquells anys «introdujo una igualdad en la conversación; lo que teniendo en cuenta la idiosincrasia inglesa trajo malas consecuencias». Lawrence Stone constata que «los lores eran mucho más respetados en las zonas remotas, como Lancashire, Cheshire y Shropshire, donde eran muy pocos, que en los condados en torno a Londres, donde se los veía con frecuencia»,60 situació similar a la que exposa Suárez de Figueroa per a Castella a principis del segle XVII.61 Daltra banda, també es produïren nombroses tensions dins lestament, especialment entre lalta i la petita noblesa. Per al cas francès, Mousnier ha recollit el conicte intern dins les assemblées de la noblesse a mitjan segle XVII, en les quals els gentilshommes
disaient que les ducs et pairs no devaient pas former un corps séparé et supérieur dans lEtat; quils ne ressemblaient pas aux anciens pairs, quils navaient donc aucun droit au gouvernement; quils ne formaient pas corps et ne devaient avoir ni sindics ni commissaires.62
A Catalunya, com tindrem ocasió de veure, es va produir un enfrontament similar per la presidència del Braç Militar el 1692. Aquesta dinàmica igualadora, potenciada pels processos dennobliment de la burgesia i per la difusió de les idees humanistes, conduïa encara més a la debilitat i a la pèrdua dinuència política de lestament i, per tant, a la necessitat de «reinventar-se» i trobar una nova funció per a donar sentit a la seva identitat.
Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes
instance du pouvoir intermédiaire, dotées datributions pus ou monis étendues, importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France et dans les quels lidéal nobiliarie du service a trouvé un regain defourescence.
Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes
instance du pouvoir intermédiaire, dotées datributions pus ou monis étendues, importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France et dans les quels lidéal nobiliarie du service a trouvé un regain defourescence.
Per això, es pot dir que lestament nobiliari «sest afrmée comme une elite du pouvoir jusquau milieu su XIX siecle».63 Les situacions són molt diferents dun lloc a un altre. A Polònia i a Hongria la noblesa va tenir una gran autonomia pel fet que controlava de manera gairebé absoluta les dietines i les comitats, respectivament;64 a França, al Dauphiné, lestament va tenir un paper fonamental ns a mitjan segle XVII i va arribar a convocar l«assamblée de la noblesse» amb una gran inuència;65 a Suècia, que ha estat considerada també com una «república de nobles», cal destacar el paper que va exercir la House of Nobility, creada el 1618.66 A Castella, la noblesa va controlar els cabildos municipals,67 de tal manera que, tot i que la monarquia no va convocar les Corts durant tota la segona meitat del segle XVII, lestament privilegiat va continuar tenint un gran protagonisme a través de les vint-i-una ciutats que tenien vot a Corts. Així, conclou José Manuel Bernardo Ares,