Doncs bé: aquest espai natural, en part extrapeninsular, està molt condicionat en la seva situació. Giménez Soler (l930: 744-745), lhistoriador aragonès que fou capaç descriure una Historia de la Corona de Aragón on el mot Catalunya apareix una sola vegada, diu, referint-se al Principat els grans atacs frontals ja hem dit que quasi sempre han anat contra el Principat però en mots aplicables a tots els Països Catalans:
El pueblo catalán y el castellano no han vivido nunca en contacto; ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural porque lo impone la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar y con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la Península, mas no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España.
El pueblo catalán y el castellano no han vivido nunca en contacto; ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural porque lo impone la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar y con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la Península, mas no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España.
I acaba: «el catalanismo lo da la tierra». És una definició perfecta dun espai natural (daltra banda, qualsevol que el ressegueixi, encara que només sigui per lautopista, ja ho constata de visu). Això sí: lhispanocèntric Giménez Soler considera que estar de cara a la Mediterrània i a Europa és aïllar-se. En tot cas, que això és un mal terrible. I el més pintoresc i simbòlic del cas és que tot el seu article, duna gran violència crítica, el dedica precisament a comentar un llibre de Francesc Cambó que duu el títol de Per la concòrdia, un llibre espanyolista, escrit per tal que doni resultats un programa de col·laboració: «la meva [de Cambó] acció de tants anys encaminada a cercar una solució espanyola, defusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (l930: 7).
Doncs bé: ultra aquesta especial disposició del nostre País, hi ha el fet que a loest i al nord shan desenvolupat nacions en espais més grans i menys vulnerables: el regne de Castella i el regne de França. No repetiré ací la història que tots sabeu. Em limitaré a citar, com a mostra de la sensació de perill que ha recorregut la història dels Països Catalans, el testimoni del cronista Bernat Desclot: «E axí el rei dAragó està el mig de dos reys qui són los pus poderosos del món» (capítol 76).
Aquesta condició situacional ha marcat la nostra història. Encara la marca. Altres són els resultats històrics de Portugal o de Noruega, per exemple, que no són «el mig» de ningú.
Òbviament, els condicionaments històrics són estretament lligats als geogràfics. Si donem un cop dull a la nostra història constatarem que el segle XII en constitueix el tombant decisiu. A la darreria del segle VIII Carlemany estableix un cap de pont al sud del Pirineu: el 785 li és lliurada Girona, el 801 el primer any del nou segle Lluís el Piadós ocupa Barcelona. És una empresa franca, és a dir, europea: el territori rep el nom de Marca hispànica, això és frontera amb Hispània, aleshores terra dels moros. Inversament, els catalans són anomenats francs per les fonts historiogràfiques àrabs. Aquesta marca, terra de fricció entre al-Andalus i limperi franc, resta essencialment igual durant tres segles. Dins un espai petit entre les Corberes i el Penedès, només shi produeixen rectificacions moderades de frontera. Arribem a linici del segle XII i lantiga Marca que ja no sen diu perquè mentrestant sha fet independent de facto, sha anat cohesionant i hi ha aparegut una nova llengua continua essent molt petita. El regne de Castella situat en zona sense fricció franco-àrab ja havia arribat a la vall del Tajo (Toledo, 1085) i anava de lAtlàntic per Galícia fins a la ratlla dAragó: ocupava quasi la meitat de la Península. Al regne de França, continuador de lantic imperi franc, no li havia calgut créixer: més aviat shavia encongit, però continuava essent un gran poder. En canvi, els comtats catalans continuaven essent un territori minúscul. Em sembla que, en aquestes circumstàncies, no és arriscat de dir que sense el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella dAragó (1137), no hi hauria hagut ni Països Catalans, ni, és clar, lactual domini lingüístic. Aragó, coixinet amb Castella, tot i parlar una llengua diferent i tenir unes característiques socials i polítiques ben diferents, fa possible la supervivència i lexpansió daquell petit territori entre el Francolí i les Corberes que, en tres segles, shavia poblat, enriquit i estructurat; és a dir, havia adquirit prou força expansiva per a ocupar lespai natural que hem descrit abans: Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Mallorca (1229), Menorca (1231-1288), Borriana (1233), València (1238), Dénia i Xàtiva (1244), Biar (1245), Múrcia (1266) retornada però retenint-ne Alacant, Elx, Oriola (Jaume II, 1297). Lespai natural havia estat ocupat en poc més dun segle, malgrat ésser «el mig». Això sí: si Aragó ho havia fet possible, també lògicament nhavia de treure algun resultat. El fet que al País Valencià hi hagi hagut dues llengües distribuïdes territorialment duna manera desigual és una conseqüència de la precarietat amb què van nàixer i continuen vivint els Països Catalans. Una precarietat determinada per la geografia: nascuts en un espai petit i situats entre dos de més grossos, els ha estat difícil de nàixer, difícil de créixer, difícil de sobreviure.