Duna altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats per falta de visió històrica pel romanticisme daquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita darribar a explicar i a comprendre els inicis més remots dallò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. Largument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de lantropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat devocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb labsurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa dallò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments darrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses darquets.
Duna altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats per falta de visió històrica pel romanticisme daquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita darribar a explicar i a comprendre els inicis més remots dallò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. Largument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de lantropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat devocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb labsurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa dallò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments darrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses darquets.
Si, com pensem, el folklorisme,11 amb la resta de recuperacions, són construccions fetes al present amb una forta càrrega ideològica que condiciona tant els records com els oblits sobre els quals saixeca una tradició, quan analitzem les danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no els hi podem adjudicar un únic significat, ja que, cada època, cada circumstància per on han passat, els ha aportat matisos o bé els ha alterat per complet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic dintegrar en les celebracions religioses manifestacions coreogràfiques o musicals de caràcter més aviat bròfec i carnestolenc com les comparses de folls o les moixigangues.
El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estricto entés com a voluntat dun col·lectiu de representar-se a si mateix amb les senyes que lidentifiquen i el lliguen al seu passat com a poble ha transcorregut per etapes de major i menor èmfasi en les poblacions que lacullen, però sempre i combregant amb allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació du parella una ideologia ha sabut motlurar-se segons el sol que més escalfava, des de la visió pietosa, conservadora i monàrquica que, consegüentment comportaria el voluntari desmembrament en temps de la República, a la visió regionalista integradora dins de lideari del règim franquista amb Secció Femenina, per passar a una altra visió, no menys alimentada políticament, com és la de les llibertats democràtiques i la reivindicació duna identitat independent i autònoma del conjunt de lestat que es fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi darwinià, que es manté fins al moment, amb diferents vessants i matisos, volent donar resposta a la recerca dun patrimoni identificatiu o al pur desig despectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectòria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle agrari, per exemple, ens resulta insuficient.
En qualsevol cas, en una i en altra tendència la folklorística i la historiogràfica, per dir-ho dalguna manera sobvia, per abundància o per defecte i sempre per falta de col·laboració entre les dues, la relativa modernitat de les festes actuals.
Lestandardització dels seguicis processionals en la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a través dels documents proporcionats pels fons de la roberia Insa de València, transmissora i regidora també durant bona part de la seua història del model per antonomàsia de la indumentària festiva tradicional.
Aquest període de màxim apogeu, que podem situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols des del punt de vista qualitatiu no oblidem que els llibres de festes al segle XVII constitueixen un gènere literari autònom justament per la seua excel·lència i repercussió sinó també quantitatiu i definidor de moltes manifestacions folklòriques valencianes. En aquest aspecte, hem de tindre en compte que és precisament en aquest marc cronològic que es produeix la definitiva sistematització duns seguicis processionals, en principi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà la declaració del dogma de la Immaculada Concepció el 1854.