Aquella nova identitat global fundada sobre uns ancestres catalans i aragonesos va ser, doncs, la que va continuar intensificant-se durant els segles moderns, mitjançant el que sha qualificat de «patriotisme foralista», una actitud i un sentiment en què «la pàtria tenia una existència real, palpable», basada en la comunitat dhabitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i, sobretot, lestructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València, que aleshores, en el context de la nova monarquia hispànica dels Àustria governada des de la cort de Madrid, tractava de defensar-se contra les ingerències centralitzadores impulsades per les elits castellanes.17 Tal patriotisme podia ser, sens dubte, menys intens i eficaç que el desenvolupat a Catalunya o Aragó, especialment durant el segle XVII, en un moment de forta crisi per als governants valencians després de lenorme sotragada econòmica causada per lexpulsió dels moriscos el 1609. En efecte, com afirmava uns anys després, el 1626, landalús Gaspar de Guzmán, comte duc dOlivares, les elits valencianes eren més «muelles» que les catalanes i les aragoneses, però, en qualsevol cas, la consciència diferencial valenciana es va mantindre arrelada mentre ho van fer les institucions regnícoles. No debades, més enllà de la diversitat de factors que van motivar lalçament valencià contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió, Dénia va ser la primera ciutat de la Corona dAragó a proclamar rei, lagost de 1705, larxiduc Carles i, un any després, aquest mateix va haver de jurar respecte a lordenament foral valencià en un solemne acte realitzat a la catedral de València.18
Un viatge danada i tornada
Els segles XVIII i XIX van ser els de la gran desfeta de la identitat col·lectiva valenciana que shavia covat durant centúries des de ledat mitjana. No debades, el Decret de Nova Planta dabolició de les lleis i institucions del Regne de València havia sigut el més dur de tots els aplicats en els diversos territoris de la Corona dAragó, entre altres coses per ser el primer en executar-se, en plena guerra, a partir de 1707. Sense unitat legislativa ni política, les elits valencianes es van adaptar a la nova estructura centralitzadora borbònica, primer mitjançant un Estat dAntic Règim militaritzat amb intendències i capitanies generals i més tard, amb larribada del liberalisme i lEstat-nació contemporani, mitjançant unes noves divisions electorals i provincials que feien de corretja de transmissió de les decisions preses pels governs amb seu a Madrid. En conseqüència, quan a finals del segle XIX van aparéixer els primers moviments regionalistes i nacionalistes alternatius a lespanyol, basats en comunitats històriques i culturals alienes al grup castellà majoritari que dominava lEstat bàsicament a Catalunya i les Províncies Basques, aquella solidaritat valenciana des del Sénia fins a Oriola havia reculat notablement davant daltres identitats en expansió, com la nacional espanyola i les provincials (la castellonenca, la valenciana central i lalacantina).
Dací que la Renaixença huitcentista i el primer nacionalisme valencià forjat a començaments del segle XX tingueren tantes dificultats a fer estendre el seu missatge de retorn a la unitat que havia representat el territori històric del Regne de València, en una època com la contemporània en què les identitats col·lectives nacionals van tan estretament lligades a la potència de les mateixes propostes nacionalistes. En concret, el sentiment col·lectiu valencià shavia mantingut en vigor en moltes parts de les tres províncies creades modernament, però els grups de poder i les cultures polítiques havien passat a adherir-se amb força al nou nacionalisme espanyol, centralista i de matriu històrica castellana, que shavia desenvolupat de manera paral·lela. Tot amb tot, les oportunitats democràtiques que la Segona República va oferir en la dècada de 1930 van permetre un notable avanç del valencianisme, amb regidors, diputats i destacades publicacions lingüístiques i culturals, que, tanmateix, el franquisme va arrasar quasi per complet durant les dècades centrals de la centúria mitjançant lexili i la repressió. Consegüentment, en els anys 60 i 70 es va articular un nou projecte nacionalista valencià alternatiu a lespanyol sobre unes altres bases, llavors pautades per les vigoroses obres de lassagista Joan Fuster.19
Els plantejaments fusterians partien de la consideració que el poble valencià, «fill dun empelt català en la faixa litoral del sud de lEbre» realitzat durant el segle XIII, estava format per «vers catalans, que diria Muntaner». En conseqüència, «avui tot el que qualifiquem de valencià llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana», de manera que el nacionalisme valencià havia de prendre «la direcció que hauria désser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble». Tot i que gràcies als recents estudis dEnric Guinot hem pogut saber que lexclusiva catalanitat originària era històricament irreal ni tan sols en les parts de majoria poblacional catalana, lacceptació daquells postulats va conduir a la configuració dun nou nacionalisme valencià dabast català que casava malament amb la identitat col·lectiva valenciana configurada al llarg dels segles, vinculada al territori, la història i les relacions de tota mena forjades en lantic Regne de València. Va ocasionar entre el mateix valencianisme, fins i tot, alguns dels pitjors defectes de la mentalitat sucursalista i provinciana que eren denunciats en paral·lel, però respecte de Barcelona en comptes de Madrid: «a la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien»; «la província mai no serà centre, i viu moralment mentre es manté provinciana dallò que el centre li envia.»20