Les notes de lhimne nacional de Zanzíbar envaïen les estances del Dreadnought, sonaven les trompetes amb metàl·lic clamor. Solemnes i estoics, Virginia i els seus amics sencreuaven les mirades i lescoltaven amb devoció, desconeixedors que no era el dAbissínia. Ho agraïen en el seu llenguatge barrejat de llatí i de grec; tot el que deien resultava, en si mateix, mancat de sentit. Un mariner va dir a un altre que els prínceps africans parlaven un llenguatge bàrbar. La major part del temps no parlaven, miraven, assentien amb el cap i manifestaven la seva aprovació.
Benvinguts. Llançarem vint salves per honrar el sultà els va dir lalmirall, amb un barret de plomes, quadrant-se davant de la comitiva.
Bunga bunga va dir Virginia impostant la veu, engolada, subjectant-se el bigoti. Després va prémer els llavis, va alçar la barbeta i es va tocar el coll. Se li havia accelerat el pols.
Em sap greu, però no podem acceptar-ho va dir Adrian, i va fer una pausa, va somriure, va fer el cap enrere i va continuar: La nostra religió no ho permet.
Van passar revista a les tropes. Virginia avançava, més que com un príncep, com una reina; els mirava des de dalt. Adrian mirava endavant sense moure un múscul. Cole caminava de manera curiosament irregular, llançant violentament el braç endavant i el cap abruptament enrere. Va provocar més dun somriure burleta dissimulat dels seus companys.
La suau brisa de cop es va tornar vent i una fina pluja començava a caure. Virginia mirava inquieta els núvols negres que tapaven el cel, tot el seu pla sen podia anar en orris si laigua els banyava la cara i desfeia el maquillatge negre. Adrian es va adonar que el bigoti postís de Duncan Grant començava a desprendres.
Bunga bunga va exclamar Virginia.
Bunga bunga van dir els seus amics fent un bisbe.
Hauríem dentrar al vaixell, el fred i la pluja no són habituals a Abissínia i el sultà i la seva cort poden emmalaltir va proposar el vicealmirall Adrian. Li sortia brodat el paper dintèrpret, es feia passar per un alemany anomenat Herr Kauffmann.
Van passar revista a les tropes. Virginia avançava, més que com un príncep, com una reina; els mirava des de dalt. Adrian mirava endavant sense moure un múscul. Cole caminava de manera curiosament irregular, llançant violentament el braç endavant i el cap abruptament enrere. Va provocar més dun somriure burleta dissimulat dels seus companys.
La suau brisa de cop es va tornar vent i una fina pluja començava a caure. Virginia mirava inquieta els núvols negres que tapaven el cel, tot el seu pla sen podia anar en orris si laigua els banyava la cara i desfeia el maquillatge negre. Adrian es va adonar que el bigoti postís de Duncan Grant començava a desprendres.
Bunga bunga va exclamar Virginia.
Bunga bunga van dir els seus amics fent un bisbe.
Hauríem dentrar al vaixell, el fred i la pluja no són habituals a Abissínia i el sultà i la seva cort poden emmalaltir va proposar el vicealmirall Adrian. Li sortia brodat el paper dintèrpret, es feia passar per un alemany anomenat Herr Kauffmann.
Els havien preparat un gran àpat. Una taula de longitud infinita, cristall, coberts de plata, tovallons, bols de fruites vermelles i plats que dibuixaven cercles blancs sobre les estovalles brodades amb petits motius de color groc. No acceptaren el menjar que els van oferir per por que un bigoti caigués sobre una safata.
Més de quaranta minuts vagaren pel vaixell sense que ningú no notés res. Ni tan sols quan Anthony Euxton va esternudar i la meitat del bigoti va desaparèixer; va aconseguir tornar a col·locar-lo abans que ningú no ho notés i va somriure als seus companys amb una expressió de disculpa.
Bunga bunga va exclamar Virginia, que començava a cansar-se de la broma; envaïda per lavorriment tenia moltes ganes danar-sen. Aixecava els ulls i mirava endavant mentre els seus companys parlaven. Va mirar a terra, va fer una llarga pausa, va tornar a obrir els llavis, però no va deixar anar cap més paraula.
***
Quan va acabar la visita, els van acomiadar amb tots els honors, la banda va interpretar el God Save the Queen. Cole i Adrian, solemnement, es van treure el barret i es van posar la mà al cor; la resta de la comitiva no va moure ni un múscul. Una escorta els va acompanyar en el viatge de tornada.
En arribar a casa de Virginia, van passar a la sala destar, reien per les butxaques. Vanessa els havia preparat un te, però estaven massa excitats per prendre infusions: tots van preferir brandi.
Adrian parlava molt de pressa rememorant el que acabava de passar, quasi sense acabar les frases, passejant amunt i avall per ocultar la seva agitació.
Quina insensatesa! Quina estúpida insensatesa! va exclamar Vanessa fent un senyal a Adrian, picant amb energia el coixí del sofà. I ell va seure al seu costat.
Cole, palplantat al mig de la sala, observava els amics; el seu nas llarg semblava dir mitjançant la curiosa tremolor de les aletes que encara no estava satisfet; va aixecar les mans. Es va fer un silenci.
Encara no sha acabat va dir ajuntant els palmells davant la mirada atònita dels companys.