09 / 100
QUI DIA PASSA, ANY EMPENY
Aquesta parèmia té més dun significat estricte. Tant serveix per indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, duna situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant, com pot voler dir que resolent les dificultats de cada dia, sarriben a resoldre les de tot lany. També pot al·ludir al desig natural que tots tenim dallargar la vida. És un refrany molt popular i dús estès majoritàriament en làmbit oriental del territori (català central i les Illes).
També podem sentir Dia que passa, any que empeny, o Qui dies passa, anys empeny, en plural. En castellà trobem els equivalents Mañana será otro día, Quien pasa punto pasa mucho, Después de un día (o año) viene otro o El que pasa un día, del año tira. Són refranys equivalents, però ja veiem que no parteixen ben bé de la mateixa imatge.
Ninot de LAvi publicat a El Punt el 27 de febrer de 2007
En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar duna manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny.
SERGI PÀMIES, «Laltra vida», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006)
Vots: 194 (16,1%)
Etimologia de passar Del llatí vulgar passare, mateix significat, derivat de passus, pas.
Ninot de Manel Fontdevila publicat a Regió 7 (Manresa), 15 doctubre de 2006
10 / 100
A LESTIU TOTA CUCA VIU
Com lanterior, Qui dia passa, any empeny, ens recorda lanar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa. Aquesta parèmia, ben vinculada al cicle anual, fa referència a la facilitat amb què tot es desenvolupa durant lestiu: tots (bèsties, plantes i persones) tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se daliment. També el trobem més «personalitzat»: A lestiu, tothom (o tot el món) viu. I, com en altres casos, també trobem una dita de dues clàusules, més llarga, que dona idea de la popularitat de la parèmia, escurçada i sintetitzada: A lestiu tota cuca viu; a lhivern, perd son govern.
En castellà trobem equivalents pel sentit, però no de font idèntica, com per exemple Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o En verano cada rana lava su paño.
DON JOAQUIM: Apa, cuita, que testic molt agraït, Felipa. Havies fet molt! Molt, havies fet!
FELIPA: I crec que vaig fent.
DON JOAQUIM: Em consta que lestimaves! També lhavies vist néixer!
FELIPA: Jo, no, senyor.
DON JOAQUIM: No hi fa res. Tens anys per haver-ho pogut veure. Tothom, tothom lha vist néixer menos jo. Soc molt desgraciat! I ja no en veuré néixer cap més, de dona!
FELIPA: Vagi a saber! Vostè es refarà, don Joaquim. A lestiu tota cuca viu.
DON JOAQUIM: Ni som a lestiu, ni soc cap cuca; però gràcies, Felipa, també tho agraeixo! Però apa, ves a la cuina i que no es cremi res, Felipa. I si es crema, que es cremi. Tant me fa. Que es cremi tot duna vegada!
SANTIAGO RUSIÑOL, El pobre viudo. Farsa en tres actes (1916)
Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a lestiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè shan acabat els mesos caníbals. Se nha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem lhivern tot esperant lestiu i, a lestiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.
MONTSERRAT ROIG, «Una estació ben tòpica» (Avui, 16 de juny de 1991)
Vots: 187 (15,5%)
A lestiu tota cuca viu és una breu «comèdia en un acte de costums estiuenques» de Josep Asmarats, estrenada a Barcelona el 1915.
Etimologia de cuca De cuc, mot dorigen expressiu.
11 / 100
DE PORC I DE SENYOR SE NHA DE VENIR DE MENA
Hem de creure en la predestinació o en la influència de leducació rebuda? Amb aquest refrany sens vol dir, generalment, que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no sen pot esperar gaire grandesa ni educació (i a la inversa). En castellà diuen El cochino y el señor, de casta han de ser los dos o De casta le viene al galgo. Relaciona, doncs, les maneres duna persona amb leducació rebuda, amb lentorn familiar viscut. Per això diu se nha de venir de mena (o de casta). El que es mama dins la família a una curta edat, acompanya la manera de ser duna persona tota la vida.
Hi ha moltes maneres dexpressar la «bona mena» duna persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que nobtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena.
Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres, que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de lorigen. Com ens demostren aquest parell dexemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.
Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se nha de venir de mena. Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.
I no shi veu gaire possibilitats desmenar aquesta situació: El que és de mena, mai sesmena.
El cert és, i Graves ho sap, que lapel·latiu xueta està relacionat amb juetó, descartada doncs letimologia xueta-xuia, del llatí suilla, teòricament molt culta, però molt vulgar a la pràctica. Els nobles, aquí, eren anomenats botifarres, que ve de botifler i no té relació amb el producte de les matances. Aquesta relació popular de xueta i botifarra amb el porc sembla connectada amb la importància que aquest animal revestia en una economia com la mallorquina, en què lembotit era pràcticament un aliment base i es considerava que «de porc i de senyor, se nha de venir de casta».