Nariné Abgarian - I del cel van caure tres pomes

I DEL CEL

VAN CAURE

TRES POMES

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de lelaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Títol original: неба упали три яблока

(Astrel imprint, Sant Petersburg, 2015)

Primera edició: novembre del 2021

© Nariné Abgarian, 2015

© de la traducció: Marta Nin

© de la imatge de coberta: Anaïs Vidal Garcia

© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2021

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Correcció: Gemma Garrigosa i Jordi Ferré

Maquetació: Irene Guardiola

Producció de lePub: booqlab

Amb el suport del Departament de Cultura

Drets negociats a través de Banke, Goumen & Smirnova Literary Agency

Tots els drets reservats als titulars del copyright.

TAULA

PRIMERA PART

Una per a qui ho va veure

SEGONA PART

Una per a qui ho va contar

TERCERA PART

Una per a qui ho va escoltar

EPÍLEG

GLOSSARI MARANÈS

CAPÍTOL 1

Un divendres, tot just després de migdia, quan el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, lAnatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se.

Abans danar-sen a laltre món, però, va regar lhort amb cura i va escampar pinso per a les gallines amb escreix: ves a saber quan trobarien el seu cos sense vida, els veïns, i laviram no podia pas passar gana. A continuació, va treure les tapadores dels barrils per a la pluja col·locats sota els canalons daigua; daquesta manera, si es desencadenava sobtadament una tempesta, els dolls que ragessin de la teulada no malmetrien els fonaments de la casa. Després va regirar els prestatges de la cuina, va arreplegar les provisions que no shavia acabat (uns bols de mantega, formatge i mel, un bocí de pa i mig pollastre bullit) i ho va desar tot a la fresca del rebost. Va treure de larmari «les coses de morta»: un vestit de llana atapeïda, amb el coll blanc, de randa; un davantal llarg amb butxaques de setí; un parell de sabates planes; uns mitjons (tota la vida havia tingut els peus gelats); la roba interior rentada i planxada amb cura, i també el rosari de la besàvia amb la creu de plata. La Iassaman ja entendria que havia de posar-lhi a la mà.

Va deixar la roba al lloc més destacat de la sala destar, damunt duna feixuga taula de roure revestida amb un cobretaula de lli (si naixecàveu la vora, shi distingirien un parell de marques profundes i diferenciades fruit de dos cops de destral); a dalt de tot de la pila, hi va deixar un sobre amb diners per a les despeses de lenterrament; després, va treure de la calaixera un vell hule de quadres i sen va anar al dormitori. Allà va destapar el llit, va tallar lhule per la meitat, va estendren una meitat damunt del llençol, shi va ajaçar, es va tapar amb laltra meitat, es va posar ledredó per sobre, va encreuar els braços sobre el pit, va recolzar el clatell al coixí i va estar una estona intentant trobar la posició més còmoda, va fer un sospir profund i va aclucar els ulls. Però ben aviat es va tornar a llevar, va obrir de bat a bat la finestra, va assegurar-ne els dos batents amb uns testos de gerani perquè no es tanquessin de cop i es va tornar a ajeure. No li calia amoïnar-se, la seva ànima no vagaria perduda per lhabitació després dabandonar la despulla mortal. Un cop alliberada, sortiria volant per la finestra oberta, a lencontre del cel.

Aquests preparatius tan escrupolosos i peculiars obeïen a una raó ben significativa i trista: per segon dia consecutiu, lAnatòlia Sevoiants perdia sang. Quan va notar unes incomprensibles taques marronoses a la roba interior, primer es va quedar de pedra, després les va examinar detingudament, i, quan va estar segura que era sang de debò, es va desfer en un plor amarg. Però, avergonyida de la seva pròpia por, es va posar en guàrdia i es va afanyar a netejar-se les llàgrimes amb la vora del mocador de cap. Per què havia de plorar si no podia evitar linevitable? Cadascú té la mort que li toca: a segons qui, la mort li atura el cor, mentre que es burla dalgú altre prenent-li la raó; era clar que la mort havia dictaminat que ella se nanés sagnant.

LAnatòlia no tenia cap dubte que el seu mal no tenia remei, era fulminant. Amb raó havia colpit la part més inútil i incongruent del seu cos: la matriu. Com si li donés a entendre que li enviava aquell càstig per no haver acomplert la seva missió principal: parir.

Després de prohibir-se plorar i rondinar, lAnatòlia es va resignar a linevitable i es va asserenar sorprenentment de pressa. Va remenar dins el bagul de la roba de la llar, en va treure un llençol vell, el va tallar a trossos i en va fer una mena de compresa. Però cap al vespre les pèrdues eren tan abundoses que semblava que dins seu se li hagués rebentat una vena enorme, inesgotable. Va haver de recórrer a les poques reserves de cotó que tenia a casa. Com que el cotó amenaçava dacabar-se-li ben aviat, va descosir la vora de ledredó per una punta, en va treure diversos flocs de llana dovella, els va rentar amb cura i els va posar a lampit de la finestra perquè seixuguessin. Naturalment, podia anar a veure la Iassaman Xlapkants, la veïna, i demanar-li cotó, però lAnatòlia ho va deixar córrer: i si de sobte no sen sabia estar, es posava a plorar i li parlava a lamiga del seu mal funest? La Iassaman prou que salarmaria, i en una correguda aniria a avisar la Satenik perquè telegrafiés a la vall demanant una ambulància... LAnatòlia no tenia cap intenció danar dun metge a laltre perquè la torturessin amb mètodes tan dolorosos com inútils. Havia decidit morir-se amb dignitat i serenor, en pau i tranquil·litat, entre les parets de la casa on havia viscut una vida difícil i estèril.

Sen va anar a dormir tard, després de mirar làlbum familiar durant una llarga estona. Sota la tènue llum del quinqué, els rostres dels membres de la família que ja havien caigut al mític riu de loblit semblaven especialment tristos i absorts. «Fins aviat», xiuxiuejava lAnatòlia tot acariciant cada fotografia amb els dits encallits per la dura feina del camp, «fins aviat». Malgrat les angúnies i el decaïment, no li va costar gaire agafar el son i va dormir fins al matí. Es va despertar amb el cant inquiet del gall, que, tot esverat, feia batibull a dins del galliner mentre esperava amb impaciència que lalliberessin per poder voltar per lhort. LAnatòlia es va sotjar el cos amb deteniment. Va trobar que el seu estat de salut era força passable; aparentment no tenia molèsties, tret del mal de ronyons i un lleu mareig. Es va llevar amb precaució, va sortir per anar a lexcusat i amb una mena de satisfacció maliciosa va corroborar que perdia encara més sang. Va tornar a casa i es va fer una compresa amb uns flocs de llana i un retall de roba. Si les coses continuaven així, lendemà al matí ja shauria dessagnat del tot. Això volia dir que aquella podia ser ben bé la darrera vegada que veia sortir el sol.