El professorat universitari (també en graus diferents) patim una feblesa semblant a la dels actors i les actrius: ens prenem massa seriosament el nostre paper (sovint après a base de repetir). Bé sigui per rigor (científic o professional) o bé sigui per responsabilitat (social i acadèmica) i, en conseqüència, de manera més formal i solemne pel caràcter i la tradició de la institució universitària. Aquest llibre no és ni molt menys cap tractat sobre les passions acadèmiques (entusiasme, rauxa, preferència, deliri, inclinació o, al contrari, seny, preocupació, fredor, patiment, passivitat) de lHomo academicus, en clau de Pierre Bourdieu (1984). Però sí que és, dalguna manera, un ego-llibre de petites històries duna quarantena de docents de Periodisme de la UV. Una antologia de vint anys de perspectives objectives i de perspectives subjectives dun conjunt dindividus caracteritzats per ells mateixos i pels seus graus o estatus diversos. A banda de deixar registre dallò que es diu, i com es diu, aquest llibre també permet a cada autor fer una metalectura dallò que cadascú oculta, camufla, dissimula o calla. La simple elecció dels quadres i dels escenaris que es descriuen són dispositius literaris per desvelar i/o amagar una part del funcionament de la universitat. Els semiòlegs podran fixar-se en allò que no es veu o no es diu, però hi és implícit, per fer-ne atesa la coneixença mútua un examen morbós dels secrets de la tribu, i del mateix camp institucional, intel·lectual i professional. Una contemplació que no ha de ser ni un atac ni una defensa de ningú, sinó un exercici irònic i valent de les constants que organitzen les nostres pròpies posicions i preses de posició. Com diria el sociòleg esmentat, posar en qüestió els principis tradicionals de la visió i divisió de la feina docent per no córrer el risc que els resultats daquest esforç passin desapercebuts.
EL CAMP ACADÈMIC, UN LLOC DE LLUITA CONSTANT
Per què negar-ho? «Les professores i els professors som actors polítics com assegura Rafa Miralles que despleguem, dins i fora de laula, un ventall de comportaments que refermen aquesta consideració». Al meu entendre, el professorat deducació superior tenim, com els professionals del drama (polítics, actors, mandataris, religiosos, etc.), la pell molt fina. Ens la protegim amb un toc cultural i conreat. Tot i només portar la vestimenta acadèmica per als actes més rituals, pocs i rarament ensenyem la nostra personalitat pública i professional desvestida. Amb els anys esdevenim menys transparents i alhora anem ensinistrant els nostres gestos i la nostra parla, tot conformant una morfosintaxi actoral fins a naturalitzar-la com a mise en scène. Cert autoconvenciment i els ritus de pas o daccés i de categoria administrativa (concursos, habilitacions, acreditacions, oposicions) imprimeixen caràcter, estatus i consciència funcionarial. I un cop aconseguides aquestes fites, hom se sent a gust; però temps després, alguns TU (titular duniversitat) o CU (catedràtic duniversitat) se senten incòmodes. Esdevenir funcionari per a la resta de la vida, aconseguir una canongia, tranquil·litza; nogensmenys, alguns amb els anys es desencisen. Una mena de desànim emparentat amb la tesi dEl malestar de la cultura de Sigmund Freud (1930).
En la carrera competitiva per adquirir la conditio acadèmica, les nostres grandeses, debilitats, generositats i ambicions es revesteixen, es disfressen o semmascaren amb dignitat, subtilesa, retòrica o fingida humilitat, llevat dalguns narcisos pata negra que no tenen cap pudor, com a perfectes esnobs, dexhibir-se com el titot de la falla de Les Vanitats. Per ventura, quasi cap persona tira mà dallò que en gramàtica es coneix com a «tractaments de modèstia»; hi predomina la primera persona. Amb tot, la nostra parla relativament exquisida o col·loquial, a lhora de expressar-nos o mostrar-nos, és limpost cultural que hem de pagar per la suposada (més o menys treballada) intel·ligència, agudesa, capacitat, saviesa, talent o picardia. En definitiva, buone maniere accademiche. Relativament convençuts que qualsevol dels PDI té algun daquests mèrits, vàlues o virtuts. Per això, a excepció dels més egotistes, la paradoxa es palesa a tall de queixa sotto voce consuetudinària: «jo no estic ni suficientment reconegut ni justament valorat, ni tampoc ben pagat».
Aquest llibre és un singular repertori de la majoria dels trets i de les peculiaritats de la nostra condició dintermediaris culturals, encara que en el nou segle la majoria de nosaltres anem perdent la jerarquia pública de preceptors en ser substituïts per altres influencers. El lector atent trobarà en aquest volum un ventall de postures que sestenen des de les institucionals fins a les informals; actituds de mestre-còmplice, de professor paternalista o professora maternal, i daspirant a grossen professor; gestos jovenívols i daltres de prudència calculada; posats dencantat dhaver-se conegut o dexculpació per si de cas; temptatives de justificació simpàtiques, de què bonic és tot o que lenfer cest les autres, com diria Sartre; mirades de saudade de lAcadèmia perduda i també de mestretites; espurnes de fatiga o davorriment de la docència per les rutines professionals; declaracions de voluptuositat docent, adulació de lalumnat i dagraïment immens per ser el professor/a escollit com a padrí o padrina de la graduació, o simplement de satisfacció per poder continuar exercint la important vocació innata. Tampoc hi són absents algunes delicadeses teòriques, alternatives dernier cri i reivindicacions més que justes del professorat associat i gairebé mai correspostes. I fins i tot, una arqueologia cuinada a foc lent de la gestació crua dels estudis de Periodisme a la UV. Però, per damunt de tot, excel·leixen les responsabilitats complides sense més guarniments. «Me conformo con enseñar modestamente», afirma Ricardo Pomares. Decència estricta.
Lespecificitat de la nostra intermediació cultural com a mitjancers del coneixement superior és determinada, conseqüentment i contradictòria, pel lloc que tenim i el rol que juguem dins de lestructura social. «Treballem per a lEstat ens recorda Miquel Nicolàs, la qual cosa marca els límits del nostre univers de discurs: què podem dir i què hem de silenciar.» En aquest sentit, el professorat universitari som (vulguem o no) allò que Antonio Gramsci en deia «experts en legitimació». Per desesperació dels més convençuts i més ben instal·lats, i per engrescar els desanimats, els canvis culturals i tecnològics derivats de la societat digital sembla que estan erosionant el grau de legitimació i de reproducció socials, en el context de la crisi entre moltes altres de la institució universitària. Amb tot, el camp acadèmic en paraules de Bourdieu en Homo academicus (1984 i 1986 amb un nou i llarg pròleg) continua sent, amb matisos, el lloc duna lluita constant destinada a alterar la seva mateixa estructura. El poder acadèmic i el prestigi intel·lectual són, al mateix temps, armes i objectes en pugna en la lluita acadèmica de tots contra tots. Amb independència dalgunes aliances oportunistes, traïcions mesquines i amitiés dangereuses. Però cap delles mereixen una obra de Calderón de la Barca, Molière o Shakespeare, a tot estirar una novel·la satírica de campus. Perquè, al cap i a la fi, com afirma Remei Blasco, no dona per a gaire, justament per «la imperfecció dels mestres» (de periodisme i de la universitat).