I encara més en aquelles circumstàncies.
LEduard el va despenjar duna esgarrapada.
Mhan dit que ets en un motel amb una nena.
Era la seva dona. Si més no, era la seva veu.
Eulàlia?
Li has preguntat quina edat té?
LEduard es va deixar caure sobre el llit, amb el telèfon a lorella. Va sentir el grinyol de laixeta del bany i el soroll de laigua que començava a córrer.
Com... com ho saps?
Macaba de trucar ella mateixa. Es diu Ludmila, per si no ho sabies.
Era la veu de la seva dona, però no del tot: una imitació gairebé perfecta, però mancada de vida.
Tagraden jovenetes, eh?
LEduard va decidir no respondre. La veu sonava per lauricular, però alhora semblava venir del bany, com un efecte de ventrilòquia.
Una nena de ledat de lÀngel. Quina vergonya.
«També coneix lÀngel», va pensar lEduard. «Ens coneix a tots».
Va penjar de cop. Es va aixecar del llit i va arrambar la cara a la porta del bany. Volia dir alguna cosa, però no se li va acudir res. Tot just va sentir una esgarrifança brutal com una perdigonada que lhagués encertat al mig de lesquena.
A laltra banda de la porta encara corria laigua.
Un altre cop va sonar el telèfon.
Va despenjar.
Tagraden totes, eh? Totes, totes, totes.
Va penjar amb ràbia i va prémer lauricular contra el suport com si volgués esclafar aquella veu.
Vine.
Era la Ludmila, que el cridava del bany estant. La remor de laigua va esmorteir la paraula, com si sortís de linterior duna petxina.
Vine.
LEduard va sentir que lesgarrifança li fuetejava el clatell i els braços.
No ens deixaràs mai en pau, oi? va dir amb veu tremolosa.
Vine.
Ens empaitaràs tota la vida. No sabrem mai qui ets, perquè sempre seràs diferent. Ets la núvia abandonada, ets el nen del canal, ets la noia que sarrencava els cabells... Li va fallar la veu. Ets...
Sóc la Ludmila. Vine.
La porta del bany es va obrir a poc a poc.
El vapor formava un núvol tebi, impenetrable. La «Ludmila» parlava des de laltra banda, invisible, del fons del bany estant.
LEduard va avançar i el vapor el va envoltar com una abraçada humida i viscosa que li entelava les ulleres.
Tagraden totes, eh? la veu de la Ludmila li va sonar de sobte a cau dorella i va sentir que li fregava la galta amb la mà humida. Totes, totes, totes?
La carícia va passar a laltra galta, però les mans sesmunyien de la seva vista amagades pel vapor. O potser era el vapor que li feia pessigolles a les galtes com si el toquessin? No: el bany era ple de mans. Una tercera li corria per lesquena, lliscosa com una serp, una altra li palpava les cuixes i dues més li fregaven els turmells com si fossin gats. Les mans es multiplicaven entre el vapor, ja començava a veure-les a mitges: manetes blanques amb anells lluents, manetes que flotaven i lacariciaven pertot arreu i després senretiraven com ofeses i reapareixien bruscament per un altra banda, més avall, més amunt, tocant-lo i tocant-lo i tocant-lo.
Les manetes de totes, de totes, de totes.
Però només duna. Només della.
La Ludmila va dir-li a cau dorella:
Tagraden totes, però només em tindràs a mi.
I va afegir:
Fins que la mort ens separi.
LEduard va sortir corrents de lhabitació.
Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si lúnic sentit de la seva vida fos córrer.
Va pujar al cotxe, shi va tancar i va començar a tremolar de cap a peus.
Les mans lhavien seguit i trucaven als vidres amb els anells: clec, clec, clec, clec, clec.
Shi van estar una bona estona, parades a les finestres molles i entelades: shi arrossegaven per mirar de netejar-les, feien grinyolar el vidre i no paraven de donar-hi copets metàl·lics.
Després es van anar fonent com si retornessin al vapor, fins que només va quedar el soroll de la pluja.
Quan va tenir prou ferm el pols, al cap duna eternitat, lEduard va buscar el telèfon i va marcar el número de lÀngel.
«També coneix lÀngel», va pensar una vegada més. «Ens coneix a tots.»
A terra hi havia el toll que havien deixat els peuets de la Ludmila.