El destí els havia marcat inexorablement: lun estava destinat a ser actor; laltre, a ser espectador.
No shi podia fer res contra el destí.
Tot i que lÒscar era quinze anys més gran que ell lÀngel en tenia setze, alguna cosa lhavia empès a tenir-li ràbia des de ben petit.
Alguna cosa? O algú?
De vegades li venia a la memòria la primera nòvia de lÒscar.
No recordava pas com es deia.
LÒscar i ella shavien conegut en una escola de teatre.
En aquell temps, lÀngel devia tenir cinc anys, i el seu germà vint. Un dia li va fer companyia sense voler, la noia. Va anar a buscar lÒscar, però ell no arribava. Estaven sols. No sabia del cert si era un record o imaginacions seves, però tenia la sensació que aquell dia lÒscar va trigar molt més del que era normal, i que la noia va començar a fer coses per entretenir-lo: imitacions i veus. En sabia força, dactuar. Era divertit, si més no al principi. Com més trigava lÒscar, però, més nerviosa es posava la noia, i les seves imitacions van començar a fer-li por. Recordava (potser) que havia començat a fer ventrilòquia, a imitar la veu de lÒscar, a simular que venia dalgun lloc molt estret, i que lÒscar cridava: «Deixam sortir! Deixam sortir!». I ella canviava la veu, tornava a fer la seva i li responia «No sortiràs. No haver-me enganyat, si no».
LÀngel no recordava el nom de la noia, ni la seva cara, però li semblava que allò havia passat de debò, fins i tot havia arribat a provocar-li malsons. La noia caminava duna banda a laltra, tot fumant (potser) i la falsa veueta del seu germà sonava cada cop més fluixa i ofegada, com si estigués tancat en algun lloc asfixiant: «Mofego! Mofego!», cridava. I ella es posava a riure i deia: «Millor.» I al final la veu sonava com la ranera dun moribund i després callava del tot.
LÀngel la mirava i lescoltava mort de por, i maleïa lÒscar pel fet denganyar-la, i desitjava de tot cor que arribés duna vegada perquè la noia deixés despantar-lo.
Fins que un dia no la va veure més. Va desaparèixer com les fulles emportades pel vent.
De vegades, però, encara somiava aquella veu que venia dun lloc estret i opressiu com una tomba:
«Deixam sortir, deixam sortir!»
En sortir del metro, la pluja torrencial li va dissoldre totes les noies que li flotaven pel cap. Shavia deixat el paraigua al vagó. Va córrer cap a la parada de lautocar, tapant amb lanorac la bossa on duia el maletí amb la pistola.
Va pujar a lautocar, es va arrupir en un seient i es va quedar mirant la pluja que lliscava per les finestres. El carrer fosc es desfeia davant dels seus ulls. Va témer que no podrien marxar, però al cap de no gaire van engegar cautelosament i es van endinsar en un món gairebé submarí.
Una estona més tard, quan ja circulaven per lautovia, el cervell se li va començar a ennuvolar per efecte de la pastilla.
A la calma espessa que linundava, shi va sumar el brogit de la pluja, la penombra tèbia, la remor del motor i el xiu-xiu dels passatgers.
Es va anar adormint, hipnotitzat per una nebulosa de neons desenfocats, serpentines de llum i aurèoles de fanals com esquitxos fosforescents.
El va despertar un xivarri de sirenes.
Una successió de vehicles borrosos avançava feixugament lautocar: bombers, ambulàncies, cotxes de policia. Els seus fars giratoris llampegaven dins la foscor ratllada de pluja, i es dispersaven més endavant en feixos caòtics de llum.
A lÀngel se li va encongir lestómac, com li passava sempre que sacostaven al lloc dun accident. Els passatgers estiraven el coll esverats i fregaven les finestres entelades, mirant de traspassar la tela impressionista dels vidres.
Li va sonar el telèfon.
«Pare», indicava la pantalla.
El va despenjar.
3. LEduard i les noies
LEduard Malet, pare de lÒscar i de lÀngel, tornava cap a casa, cap al tard, fent una gran volta per una carretera comarcal tortuosa, que havia hagut dagafar perquè shavia esfondrat un pont de lautovia.
Conduïa molt i molt alerta, no solament a causa de la pluja, els revolts i la solitud, sinó perquè circular sota un xàfec a poc a poc, tot sol, per una carretera deserta com aquella era una mena dinvitació.
Ho va pensar sense voler, allò de la invitació. De seguida va mossegar-se la llengua mentalment: no volia cridar el mal temps.
No volia cridar absolutament res.
LEduard Malet tornava de jugar a esquaix amb un amic, separat com ell. Encara recordava les seves paraules de comiat: «No hem de fer cas de les estadístiques, Eduard. Em fio més de les cançons, jo: No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant».
Lamic, optimista de mena, es referia a la possibilitat de tornar un dia o altre amb les seves respectives parelles. En aquell escenari, però, la frase estava agafant un caire ominós:
No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant.
Era el vers duna cançó que es cantava als enterraments.
Va passar pel costat dun senyal de «perill indefinit». La ratlla dreta i negra, borrosa per la pluja, li va recordar la silueta dun xiprer gronxat pel vent.
Xiprers de cementiri. Desmais.
Al primer moment va pensar que hi havia un desmai plantat arran de la carretera, un arbre més enmig del paisatge boscós. Aleshores, però, el suposat desmai es va avançar ràpidament i li va clavar un espant de mort.
Lespant va ser doblement esgarrifós quan va adonar-se que el desmai, en realitat, era una noia que duia un vestit de núvia tot blanc. En una mà hi tenia un ram de flors, amb laltra li feia signe que parés. La cabellera rossa se li enganxava al cap, les espatlles i lesquena es confonien amb el vestit. La mullena en transformava la tela en un tel que li cenyia el cos.
Una núvia sola, abandonada o fugitiva, fent autoestop en una carretera fosca i deserta.
Mai no havia vist una escena més trista.
A lEduard Malet se li va estovar el cor, com si la pluja shi hagués infiltrat, però alhora va notar-hi una sensació sorda i espessa de perill indefinit.
Compassió i sospita. Compassió: era una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia. Sospita: ¿era de debò una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia?
¿O era (ha, ha, ha) el fantasma que feia autoestop de la famosa llegenda urbana?
Ha, ha.
Ha.
LEduard tenia els cabells humits perquè acabava de dutxar-se, però les gotes que començaven a regalimar-li pel front eren de suor.
Mentrestant, la noia shavia aturat al costat del cotxe i donava copets a la finestra amb un puny blanc i menut en què brillava un anell.
Clec, clec, clec, feia lanell contra el vidre. Clec.
El cor de lEduard es va estovar una mica més.
Va obrir la porta. La noia va pujar al cotxe amb penes i treballs, afeixugada pel pes de langoixa i del vestit amarat. Un cop a dins va enclotar-se al seient i va restar en silenci, amb els ulls clavats al parabrisa. LEduard va engegar la calefacció. El vestit va començar a exhalar una flaire de fum i de perfum aigualits. O potser era lolor que feien les flors, que no deixava anar de cap manera.
Què tha passat?
No va respondre. Laigua li regalimava per la cara tristíssima, o potser eren llàgrimes.