Elisabet Riera - Efendi

Шрифт
Фон

Primera edició: setembre 2021

© Elisabet Riera, 2021

Aquesta edició c/o SalmaiaLit, agència literària

© de la il·lustració de la portada, Punta Sur, 1981, José Hernández.

VEGAP, Barcelona, 2021

© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

Producció de lePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Eli, Eli, laba sabactani...

Déu meu, Déu meu, per què mhas abandonat?

Estàs lluny de salvar-me, no tarriba el meu clam.

Déu meu, crido de dia i no respons;

crido de nit i no trobo repòs.

(Salms 22:1-25 BCI)

Efendi: del turc Efendi, senyor, aquest, del grec bizantí φέντης (aphéntēs), i aquest, del grec αθέντης (authéntēs), persona amb autoritat, autor.

1.

Blau vaig dir, blau i lluent. Radiant.

Lhome va transcriure la meva resposta i va observar el monitor.

Repeteixi-ho. De quin color ho veu?

Em vaig concentrar perquè el meu to fos més convincent.

Blau. Blau cel. Blau del tot.

Ell va tornar a mirar el monitor. Vaig sentir un petit corrent al voltant del front, sota lanella metàl·lica de lescàner. Vaig trigar un segon a esborrar el pensament. Un segon era un avantatge descomunal per a la màquina.

I ara?

Havíem passat a la imatge següent.

Groc. No, daurat.

Sensacions?

Escalfor. Confiança. Alegria.

Vaig evitar de mirar-lo. Per uns instants, només se sentia el toc lleu del llapis òptic sobre la pantalla i, de fons, el brunzit dels sistemes de refrigeració de les màquines. Estaven mesurant la meva temperatura corporal. Vaig forçar-me a visualitzar focs, deserts, suor.

Es troba sol? va dir ell de sobte.

Era una maniobra protocol·lària.

Sol? Impossible. Tinc Efendi.

Va fer que sí amb el cap.

Sistema nutracèutic?

Pla ++.

Quan li van autoritzar el ++?

Fa tres temporades.

Motius?

Pics de rendiment.

Resultat?

Excel·lent.

Ho disfruta?

Vaig sentir de nou el petit corrent, aquest cop a la boca de lestómac i a les genives. No hi havia dubte ara; eren les reminiscències.

Que si ho troba saborós va aclarir ell.

És clar.

Sense exagerar

Suficientment saborós.

Li diu res aquesta imatge?

Aquest cop, a la pantalla shi va projectar no una imatge genèrica, com les anteriors, sinó una de familiar. Era la casa, exactament la mateixa casa. Em vaig espantar.

No vaig negar, no em diu res.

No lha vista mai?

Mai.

Els llums de la sala es van encendre de cop. El monitor es va apagar i el brunzit dels motors de les màquines es va aturar. Lhome va deixar el seu terminal a sobre la taula i es va posar de peu. Sem va apropar i em va desconnectar el sensor de lhipotàlem.

Ja està. Es troba bé?

Tot bé.

Correcte, doncs. Ja pot marxar.

Amb cert alleujament, vaig aixecar-me de la llitera.

El tornarem a citar daquí a tres cicles.

Sem va disparar el pols. El temps habitual entre revisions ordinàries era duna temporada: dotze cicles.

Mentre sortia per la porta em va envair el cap el paisatge veritable que havia vist durant les projeccions: un cel gris i planer, sense màcula i sense fi, eternament inalterable. I un sol negre com un forat de lunivers que em xuclava cap endins.

2.

Tornava del CIMA cap al meu apartament per les avingudes perfectament diagramades i buides de la Ciutat Blanca. Vaig passar per davant dalguns edificis de servei comunitari: Ordre, Higiene i Manteniment; Impressió de Matèries Múltiples; Producció Nutracèutica. La Borsa i les seus de les Grans Corporacions quedaven a laltre extrem de la ciutat, inaccessibles, a bon resguard. Caminava enmig dun silenci amortit. Només una petita i contínua vibració un moviment més que no pas un so trencava la quietud total. Es deia que sota terra hi havia les ruïnes de totes les civilitzacions: catedrals, piràmides, mesquites, arcs de triomf. Per tal de no violentar cap sensibilitat van ser enterrades tot duna i al mateix temps, de manera correcta i ordenada. Amb aquesta victòria sobre la memòria es va erigir la Ciutat Blanca, despullada de tota creença prèvia. La memòria podia ser un obstacle per al progrés, es va dir. I aquells edificis dèpoques passades, carregats de visions del món de signe no només diferent sinó sovint oposat, desviaven latenció de lhoritzó únic, clar i definit cap al qual ens dirigíem: el benestar universal, loptimització de cos i pensament, leficiència màxima de lespècie.

No se sabia del cert, però, si línfima i omnipresent vibració procedia daquelles masses de matèria antiga soterrades, o si, ben al contrari, es devia a les ones que creuaven laire formant una xarxa densa però invisible dinformació que a tota hora ens sobrevolava. Tampoc no ens distreia; ens havíem acostumat a aquell zumzeig, igual que a latmosfera dhumitat i temperatura constants en què respiràvem i que només sobria en comptades ocasions, quan un enorme diafragma ens fitava des del zenit sense que poguéssim veure mai què hi havia a laltra banda.

Abans dentrar al meu bloc residencial, vaig mirar cap amunt. El cel ja era blanc opac; mhavia tornat a perdre lepisodi de llum. Vaig apropar lull dret al lector i la porta es va obrir. Lascensor em va deixar en un apartament de classe 1HSS de la setena planta. Un cop dins, vaig dirigir-me directament al terminal, que va identificar-me tot duna.

Bona tarda, sire. A punt per continuar la jornada? Havia de recuperar lestona perduda al CIMA per no defallir en el ritme de producció.

Efendi em deia sire a mi i a tothom. El programa dacompanyament usava per defecte aquella fórmula de respecte que tant saplicava a individus XX com XY amb independència també de ledat biològica, ascendència genètica o categoria professional. Era una mesura igualitària.

A cada individu se li assignava un número de sèrie dEfendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement. Aquell codi era el que ens identificava al llarg de tota la nostra vida útil. El sistema sanava actualitzant a mesura que creixíem, adaptant-se al moment vital i productiu de cadascú. Els sistemes de reconeixement dactilars, oculars i de veu, i el control de les constants fisiològiques, convertien Efendi en un cuidador i tutor de primera: ningú em coneixia tan íntimament com ell. De vegades madormia pronunciant el seu nom.

Ваша оценка очень важна

0
Шрифт
Фон

Помогите Вашим друзьям узнать о библиотеке