Tampoc no sé en quin moment un record es converteix en un bastard, o una arrel en un lloc impressionable, com un rodet de fotografies. Ella i jo mai no hem tingut por de les paraules volàtils, febles, o com es vulguin definir: ritme, pau, amor i batec. Les gastàvem totes per fer-les estar juntes, perquè entre elles es donassin escalfor, a vegades ens preocupava la temperatura duna frase, els graus als quals faríem pujar, per un instant, latmosfera del món. Ella emprava de manera força innocent lespai i el temps de les paraules, lespai sobretot. Es reconeixia en la frase: «No soc un acte, vull ser un estat», però sempre amb tot el respecte del món per les llegendes plenes de metamorfosis.
El bosc creixia rere la casa i la germana sel mirava atònita. No li cabia sencer dins dels ulls i aquella desmesura la temptava. Si jo hagués destablir un únic culpable, no sabria triar entre Gael i aquell bosc atapeït que sestenia devora nosaltres i ens vetllava, recobrint tot el turó. O potser em decantaria per lheura, com si la culpa pogués ser daquella planta enfiladissa que havia envaït tota la paret de la nostra habitació i que, si la miraves massa fixament, tasfixiava de verd i et feia perdre les coordenades de les coses. Quan érem petites tan sols era un test a lestant més alt, però després shavia fet gran i Ella lemprava per penjar-hi les arracades que col·leccionava com si fossin un tresor.
«En tot moment ens espia. La seva mirada sassembla als nusos dun somier, no ens deixa ni dormir tranquil·les», em repetia la germana mentre, amb la mirada, senfilava per les rajoles fins a xuclar una fulla dheura. Tenia els ulls plens dels contes que havíem llegit de petites i daquell enfilall de paraules en sobresortien branques que la reptaven com dits de bruixes. Les hores sesgarrinxaven i tremolava el llindar entre imaginar i perseverar, el pas de vianants que es ratlla entre una interpretació i una altra de la mateixa paraula, entre una successió de lletres i la configuració patètica del seu corresponent animal mitològic. Perquè a cada paraula, sempre, li correspon una bèstia final.
«El pensament està condemnat a viure contínuament en flor, com les semprevives»: aquest pareixia ser el càstig que robava oxigen a lhabitació. A vegades també afegia el nom de Gael al final de les sentències, com si fos la seva carcassa gramatical. Jo tan sols lescoltava i controlava la porta de lhabitació perquè no hi entrés ningú. «El pensament està condemnat a viure contínuament en zel, com un puta gos», deia després i lúnic antídot pareixia ser apagar el llum i adormir-nos, arraulides sota les flassades. El somni era la terra més llunyana que coneixíem, on bombejar la sang sense desvetllar el cos.
IV
A lhabitació, la paret del seu costat era la de lheura. La meva, en canvi, era la deshabitada, la que, durant anys, empràrem per pintar. Després duna nevada hi vam dibuixar un llac gelat amb dues nines patinant-hi, perquè no hi havia rius ni llacs al poble.
Entre els animals, Ella era com una cabra: dolça i desgraciada. Si es despertava contenta, magradava esmorzar amb Ella, però, a dins, ocultava entranyes sempre entorcillades. Quan caminava de puntetes, mimaginava totes les seves vísceres tenses i era com si les paraules es tornessin gebre a la punta dels dits. Em relliscava el tassó, la taula es convertia en un altre llac cada vegada que hi sèiem plegades. Vaixells de solitud navegaven dins dels seus ulls mentre es banyava la mà i em somreia, idiota i blava de llunyania.
Minquietava. Va néixer abans que jo i sempre lhe tinguda al davant. Qui arriba primer pot fer de paisatge, cambra o mirall. Qui ve després té la possibilitat dun únic armari ajustat al quadre. Tot seguit: pot congriar monyons, però no mudar-se de vestit.
Benvinguts a larmari que vaig heretar dElla, benvinguts a lhabitació de lheura, al clar de bosc on sesdevé lespectacle de la meva germana en zel.