Per als que estem passant per aquest període, la seva necessitat és més que òbvia. Ara, que sigui bona?, quan res ja mai no serà bo; però ho és, i és important que aquells que menvolten amb les més bones intencions sàpiguen que ho és, sàpiguen que ho necessito, sàpiguen que és lúnic espai que tinc per desfer tots els nusos que se mhan fet per dins.
Si puc viure bé el meu sofriment, si trobo la comprensió i la compassió tan importants per a mi, llavors algun dia podré recuperar la persona que vaig ser. I no només recuperar-la, sinó que la reprenem millorada, enriquida. La veritat és que ja mai no serem només allò que vàrem ser.
El dol té un temps i una profunditat únics per a cada persona
Una realitat constatada i que podem afirmar és que no existeix un temps fix per al desenvolupament del dol. Cadascú marca la duració daquest període tan important per a una vida posterior plena i sana. Una altra afirmació és que el grau de profunditat del dolor és totalment únic, no és quantitatiu ni mesurable, és personal i intransferible.
Normalment el temps escollit per a la majoria de cultures és dun any, període mínim per a viure les dates que tenien un significat especial sense la presència de la persona que les compartia amb nosaltres. Un any permet que el dolor sallunyi lentament, poc a poc, sense accelerar la necessitat de sentir-se bé. Si lentorn dóna suport i consent aquesta duració hi haurà menys tensions i estrès.
En molt casos un any no serà suficient. Si és així, la persona que necessita més temps ha de tenir-lo sense que aquells que lenvolten la culpabilitzin i no parin dexigir-li un retorn a la normalitat. Moltes vegades els familiars desitgen que la recuperació ocorri el més aviat possible perquè ens volen veure bé ja, perquè possiblement el nostre dolor augmenti el seu. Però per als que estem sumits en el gran dolor de la pèrdua, aquesta pressa ens fa pols, ens angoixa més. No podem respondre a alguna cosa que està més enllà del nostre poder decisiu.
El moment en què podrem sortir recobrats i pal·liats del sofriment i langoixa només arribarà al ritme precís i personal dels que estem vivint el dol. Només nosaltres podrem marcar les necessitats temporals que exigeix el nostre ésser per considerar-se refet. Cadascú necessita un temps únic per sanar-se.
Moltes vegades el temps de sofriment sallarga per no haver viscut bé el dol; per exemple, la persona que ha hagut de tornar a treballar fent el cor fort o el que ha hagut de posar bona cara per no angoixar encara més la seva família. Si existeix una negació forta, també el procés de dol es prolongarà més enllà de lany.
Per a altres, un any és un període molt llarg ja que sentenen amb el seu dolor abans i poden acceptar-lo per transformar-lo i seguir endavant. Quan això passa, és important no confondre el temps transcorregut amb el grau damor. Doldre menys temps no significa estimar menys la persona que se nha anat. Tampoc no signifiquen menys amor els moments doblit o aquells moments en què et sents bé, quan el dolor comença a remetre. Moments que ens culpabilitzen i ens porten a intentar contra natura que no tornin a aparèixer.
El nostre dolor és el més profund i el més intens, i per molt que intentin apaivagar-nos comparant i suscitant altres pèrdues aparentment més dures i més tremendes, és inútil. Sabem perfectament que poden existir coses molt més terribles, situacions més impressionants, però això mai no ens alleujarà, perquè el nostre està profundament arrelat a linterior i no en un pla exterior en el qual els esdeveniments es viuen més fàcilment i des don les coses no ens poden fer tant mal.
Està molt endins i la profunditat del dolor arriba a espais que mai no pensàvem que existissin. És com si tot lésser se sotmetés al voltant daquest punt de dolor inaguantable i fóssim una estrella que de sobte es col·lapsés.