III
Ja de molt petit Joyce havia estat un gran admirador de la figura mitològica del protagonista de lOdissea dHomer. A dotze anys, mentre estudiava amb els jesuïtes al Belvedere College de Dublín, Joyce havia llegit la versió de 1808 adaptada per Charles Lamb, Adventures of Ulysses, i considerava Ulisses el gran heroi de la literatura universal, el personatge més humà i més gran del món de la ficció. El 1906, un any després denllestir la primera versió de Dublinesos, se li va acudir dafegir-hi un nou relat Ulisses a Dublín, però aviat va espolsar-se la idea del cap. El personatge dUlisses mereixia una novel·la sencera, no pas un relat. Anys més tard, un cop enllestida la redacció de Retrat de lartista adolescent, quan ja shavia establert a Zuric, va posar fil a lagulla i va començar a escriure el veritable Ulisses a Dublín, tasca que consumiria set anys de la seva vida. Un llibre relligat amb el fil del simbolisme més evocatiu i del realisme menys condescendent, sense concessions.
LUlisses és un llibre dividit en tres parts i divuit capítols, que recull al voltant dunes divuit hores (entre les vuit del matí del dijous 16 de juny i les dues de la matinada del divendres 17) en la vida de dos personatges principals, Leopold Bloom i Stephen Dedalus, protagonista de la novel·la anterior de Joyce, i un tercer, Marion «Molly» Bloom, la dona infidel de Leopold Bloom, una cantant dòpera més o menys decent que manté una relació extramatrimonial amb el seu agent, Hugh «Blazes» Boylan, un Don Joan de pa sucat amb oli.
La idea de Joyce era oferir al lector lexperiència duna Odissea modernitzada en què els tres personatges principals representessin els tres personatges principals de lobra dHomer: Stephen seria Telèmac (el fill), Leopold Bloom seria Ulisses (el pare) i Molly Bloom, Penèlope, (la mare).
Lautor va partir de lestructura de lobra homèrica i va començar a bastir la seva interpretació particular del periple dUlisses per arribar a Ítaca, destí definitiu de la travessia maleïda per Posidó.
Cal tenir en compte que lUlisses de Joyce en cap cas no segueix el poema èpic fil per randa i que lautor va aprofitar el que més li va convenir de lobra grega original. Mai no va tenir manies a lhora dadaptar, manipular, afegir i ometre tots els elements de lOdissea per engiponar-los en el seu Ulisses particular.
En realitat, a mesura que van passar els anys i que lirlandès exiliat va anar descabdellant-ne el text, lUlisses va anar guanyant en profunditat i dificultat fins al punt que Joyce va estructurar la novel·la en tot un joc semiòtic, semàntic i simbòlic en què cadascun dels divuit capítols representava diferents elements fins a crear un sistema interior manta vegades difícil de detectar per un lector mitjà i, fins i tot, experimentat.
Tampoc no cal patir més del compte perquè el mèrit de lUlisses, si més no, és que és una obra que saprèn a llegir-la mentre es llegeix. És com un joc descacs, en què saprèn a jugar a mesura que shi juga. Joyce sembra el camí del seu particular Ulisses de petites pistes que, per insignificants i poc rellevants o difícils descatir que semblin, acaben lligant en capítols successius, fet que exigeix del lector un exercici datenció intel·lectual (molt) atent, però gratificant en arribar al final del llibre i conquerir el destí de l(anti)heroi.
A continuació trobareu la taula de correspondències que lany 1921 Joyce va oferir a Stuart Gilbert, amic, company de traducció en la versió francesa de 1929 i un dels primers crítics de lUlisses. Gilbert va afegir-la al seu llibre James Joyce's Ulysses: A Study (1930). Sembla ser, però, que Joyce sen va penedir més tard i va prohibir de manera expressa que la taula sinclogués en les edicions de la novel·la que es fessin a partir de lany de publicació del llibre de Gilbert. Lirlandès exiliat va adonar-se que la taula de correspondències donava massa pistes sobre lUlisses i podia facilitar massa les coses als seus crítics i lectors, tant més en defensar la idea que «I've put in so many enigmas and puzzles that it will keep the professors busy for centuries arguing over what I meant, and that's the only way of ensuring one's immortality.» («Hi he posat tants enigmes i tans interrogants, que tindré els catedràtics ocupats durant segles mentre discuteixen què hi havia volgut dir. Aquesta és lúnica manera dassegurar-se la immortalitat.» Existeix una altra taula, lanomenada «Taula de Linati», que Joyce va procurar un any abans al seu amic italià Carlo Linati.