Primera edició: novembre de 2020
© Copyright de lobra: Ernest Prunera Aledo
© Copyright de ledició: Angels Fortune Editions
Depósito legal: B-18321-2020
Código ISBN: 978-84-122606-2-5
Código ISBN digital: 978-84-122606-3-2
Correcció literaria: Núria Farràs i Giol
Maquetació: Celia Valero
Edició a càrrec de Ma Isabel Montes Ramírez
©Angels Fortune Editions www.angelsfortuneditions.com
Drets reservats per a tots els països
No es permet la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la compilació en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic o per fotocòpia, per registre o per altres mitjans, ni el préstec, lloguer o qualsevol altra forma de cessió dlús de lexemplar sense permís previ per escrit dels propietaris de drets dautor. «Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei»
I
Matinada del divendres,
4 dabril del 2014
Era impossible apartar la vista de lhome mort, del balanceig hipnòtic dels peus descalços penjats a un metre de terra, des de la branca més robusta del gran roure. El tenia molt a prop. Si hagués estirat el braç podria haver tocat les cames fredes. Però no shi va atrevir. Va continuar ajupida, embolcallada per un silenci només trencat pel cruixit cadenciós de la soga i ludol del vent que baixava a ratxes dels cims de la serralada que envoltava la vall. Oculta entre la densa vegetació que creixia a lentorn del roure centenari, la nena esperava.
Una franja de llum començava a divisar-se per sobre de les muntanyes que sabocaven sobre la Baronia de Mancamans. Aviat seria de dia, però el poble continuaria sent per a ella un pou dombres sinistres. Des del seu amagatall, situat a la part elevada dun turó, podia abastar tota lextensió del poble: una desena de cases de pedra robusta esquitxades aquí i allà, sense un ordre aparent, com si fossin les fitxes dun joc datzar que algú hagués deixat allà oblidades. Les branques del roure sestenien sobre un curt camí de terra compacta que connectava la vall amb el cim del turó en el qual serigia, com un gegant patètic, la mansió del baró, el lloc on ella havia viscut fins al dia anterior.
La silueta quadrada de ledifici es retallava sobre la serralada a penes banyada per la dèbil llum de lalba. La nena va mirar amb tristesa les formes encara indefinides de la vella casa. Lamentava que, a partir de llavors, aquell casalot estaria buit i abandonat, i el secret que amagava, a mercè dels assassins de lhome que penjava de larbre. Això si ella no ho impedia abans. Mentre observava ledifici es va sentir cansada, com si de sobte el pes daquella construcció reposés literalment sobre les seves espatlles. Era conscient que tot estava, ara, a les seves mans i es va sentir defallir.
Un gall va cantar a la llunyania. La Baronia de Mancamans començava a despertar-se.
Un soroll, provinent de la part baixa del camí, va esbandir els pensaments funestos de la nena. Semblava que algú sacostava. Es va ajupir tot el que va poder, fins a gairebé estirar-se, i va absorbir lolor de la terra humida desitjant que el seu petit cos es mimetitzés amb els matolls que lenvoltaven. No volia que fossin ells, tot i que sabia que tard o dhora tornarien. Se sentia el cor bategar tan fort que va témer que les palpitacions revelessin el seu amagatall. Va aguantar la respiració amb la ingènua idea daturar el martelleig de linterior del pit. Però va respirar alleugerida en comprovar que la figura que es distingia en la penombra era la dun gos. Era una bèstia escarransida i famèlica que es va acostar cautelosament al penjat i li va olorar els peus. Va llepar-ne els dits amb fruïció, com si sabés que aquell festí inesperat sacabaria dun moment a un altre. La nena va observar el delit del gos amb sentiments contradictoris. Dubtava si espantar-lo perquè no profanés el cadàver o deixar-lo fer i esperar que estigués satisfet i se nallunyés per pròpia voluntat. Però, i si lanimal provava darrencar algun tros de carn? I si mutilava el cos? Va decidir, finalment, foragitar el gos amb un moviment brusc, però llavors lanimal va deixar de llepar i va aixecar el musell per ensumar laire. Tenia tenses les orelles i la mirada clavada a la part baixa del camí per on havia arribat. Es va quedar en aquesta posició durant uns instants, atent a algun brogit que només ell sentia o a algun moviment que només ell distingia. Després va fugir a través del bosc deixant anar uns gemecs aguts, com si lamentés haver dabandonar aquell banquet insospitat.
En quedar-se de nou sola, només acompanyada per la presència inerta del penjat, la nena va aguditzar loïda, immòbil en el seu amagatall de malesa. La llum del sol ja llepava les teulades de pissarra del poble. La mansió del baró estava tenyida dun color vermellós, com si fos una premonició dels dies que vindrien. De primer va tornar a sentir el cruixit de la soga de lhome mort, que havia augmentat el ritme del balanceig a causa de lacció del gos. Però després, a poc a poc, es va anar imposant una remor compassada que pujava pel camí. Eren les passes sobre la sorra compacta dun grup de persones que sacostaven al gran roure. Ja eren aquí, tal com havia suposat. Els qui havien penjat aquell home ara tornaven per admirar la seva obra criminal a la llum del dia. Aquest cop no va patir perquè els batecs del cor la traïssin, ja que va tenir la sensació que lòrgan shavia aturat aterrit per la presència daquelles siluetes.
Aquí el tenim!
La nena va tremolar quan aquella veu autoritària va tronar. Lhavia sentida més vegades, aquella nit, i massa a prop. Arraulida entre les herbes altes va distingir quatre figures humanes. Malgrat que la frondosa vegetació no li permetia veuren les cares, sabia perfectament qui eren aquelles persones. Les coneixia totes. Els seus noms, les seves feines, el que havien fet amb lhome que penjava del roure.
Les figures caminaven lentament, com si tinguessin por del que estaven a punt de veure, i es van quedar palplantades al mig del camí observant el penjat en silenci. Una delles es va avançar al grup i es va col·locar a poca distància del mort. Era un home gras, vestit de manera elegant. Era el mateix que havia pronunciat les paraules que la nena havia reconegut. El rostre daquest home no tenia cap expressió. Es mirava el penjat amb uns ulls buits de tota emoció, col·locats dins un cap quadrat i allargassat que acabava en una papada similar a les de les iguanes. La resta del grup es mantenia en silenci i amatent, com si de la boca inerta del mort hagués de sortir algun so en qualsevol moment. Finalment, algú va dir:
Hauríem de trucar a la policia.
La proposta va sorgir dun home vestit totalment de negre que es va persignar en acabar de pronunciar la frase. Lhome gras i elegant es va apartar del penjat i va treure alguna cosa duna butxaca dels pantalons. Era un mòbil. Es va separar del grup mentre mantenia laparell enganxat a lorella. La resta dhomes va continuar mirant el cos del penjat com si volguessin assegurar-se que ja no li quedava ni un bri dalè. Al cap duna estona, una altra de les figures es va acostar al cadàver. Vestia una camisa de quadres i pantalons texans amb doblec al final dels camals. Unes gotes de suor diminutes li feien brillar la calba com si estigués recoberta per una fina pel·lícula de plàstic transparent. Va mirar el penjat amb pena, com si realment lamentés la mort daquell home.