Aquestes discontinuïtats ens endinsen, però, en un món fascinant. Els discursos que no entren en el dogma de lherència romanen com a restes dun naufragi seguint lexpressió de-Schnaith que shan desprès del cos principal i que subsisteixen com a instàncies flotants. Fragments, vestigis, desplaçaments, petjades, retalls de discursos i produccions que van gaudir de reconeixement en el seu dia i que ara caminen com zombis en un món desarborat. Aquesta és la trama històrica que desafia les narracions oficials. Cementiri submergit de vaixells. Àmfores recobertes dalgues. Restes dembarcacions en un territori fantasmagòric, ple de madrèpores que sentortolliguen com un cos inquietant. Davant del circ de la coherència, aquests éssers somnàmbuls i bentònics exerceixen de fantasmes que llancen veus i imatges, vestigis i refrecs, a lencalç dalgú que pugui fixar-shi i rescatar-los. Com ens recorda Schnaith, ben sovint ens creiem moderns o postmoderns quan lúnic que estem fent és recuperar bocins de creences antigues que ens arriben des de la seva fragmentació, desplaçament o renovada contextualització. I és just aquí on Schnaith recupera Benjamin, en el sentit de la minva dautoritat del passat entesa com un fet irreparable. La transmissió de què parlava Eliot una transmissió plàcida, de llar de foc, entesa sempre des del privilegi de les elits i la classe dominant sha vist substituïda per un conjunt de fragments. Benjamin estimava els marges, el col·leccionisme, les cites estranyes, tot allò situat a laltra banda de la canonització oficial i de lautoritat, perquè sabia que la coherència de la veritat, amb la consegüent ruptura de la tradició, ja shavia esvaït. El que està succeint avui dia sosté Schnaith és que, un cop trencat el fil del bagatge, lesvoranc entre el passat i el futur ha deixat de ser una especulació intel·lectual per convertir-se en una experiència real i un problema comú. Per això ara hem de parlar de tradicions més que no pas de tradició, amb una pluralitat de visions de vegades irreconciliables, amb distorsions del sentit històric que shan de dur a la llum, amb contraposicions intenses i clivelles profundes. Cada tradició implica una pretensió de veritat, una visió de món, una configuració contraposada. Per aquest motiu les tradicions sesdevenen en un camp de batalla cultural, el qual se situa sempre en un punt o altre del present, com a temporalitat convencional i fictíciament uniforme. Per tant, és prou evident que hem daprendre a veure el passat en els esdeveniments que sesdevenen en el present. Aquests fets sempre estaran en el seu lloc, esperant-nos de manera pacient. Lanàlisi dels temps pretèrits només pot assolir-se a través de lobservació minuciosa de les restes que ens arriben des de la discontinuïtat, com un flaix que parpelleja de tant en tant, deixant-nos entreveure la seva font de possible veritat. Aquesta discontinuïtat és destacada per Michel Foucault a Larchéologie du savoir (Larqueologia del saber), quan argumenta que lescampadissa que lhistoriador tenia la missió de suprimir de la història ha esdevingut, ara, un dels elements fonamentals de lanàlisi històrica.
Cada cop que una creació, un discurs o una visió determinada passen a la història hi ha un dictamen. O tal vegada un dictat. Exercir un dictamen és emetre un veredicte que és fill del seu temps. En lloc de considerar el temps en forma de línia recta hauríem de veurel com un cercle, una mena douroboros que es mossega la cua. El pas duna obra concreta a la tradició respon al dictat dun temps determinat que té un caràcter dialèctic. Succeeix, però, que aquest veredicte, que hauria de ser temporal i revisable, sestableix ben sovint com un dogma, cosa que tanca les portes a la crítica, a la investigació, a la lectura i a lescolta atenta del que sens ha llegat. La voluntat dels dictats de conformar una sentència tancada, concloent i inamovible és una pretensió vana, però que fa forat perquè marca una tendència discursiva i perquè remar contracorrent sempre exigeix un esforç suplementari. La línia que uneix la confluència dinteressos, lemissió del veredicte, la transmissió i lacceptació té una continuïtat que només pot ser trencada amb lobservació més crítica i atenta. Contradir el veredicte vol dir oferir un nou discurs, bregar amb lanterior i intentar fer un forat a través de la relectura, de la nova audició i de lexamen alliberat de prejudicis, nepotismes i anatemes.
Aquests fets pesen molt sobre les generacions posteriors, perquè es repeteixen sense fi i arriben a consolidar-se en forma de prejudici. La manera en què un llegat guanya influència, o la perd, respon també a canvis en la recepció de les obres, a nous discursos, a desplaçaments del poder cultural, a la inconsistència de les obres que no suporten la prova del temps o bé a la reivindicació dun autor oblidat per part de noves lleves de lectors i damants de lart. Però els canvis socials també impulsen noves lectures. En el cas de les creadores amb talent, les llacunes no cal buscar-les en cap altre lloc més que el silenci exercit per part dun model concret de societat patriarcal. Sestableix, aleshores, un fràgil equilibri que és reemplaçat per un altre, amb recurrència. Shauria dexercir la sospita, per tant, damunt dels veredictes dautors emesos per part de jutges que en són part interessada. Només el temps permet la necessària distància, però no es pot oblidar que aquesta també està condicionada pels factors abans esmentats, sense lanàlisi dels quals no és possible explicar les successions en lordre del rebuig, loblit i lacceptació oficial.
Enfront de lacceptat pel veredicte, en el món contemporani existeix també la figura del desplaçat i de lésser sense atributs. Quan ja no existeix el domini de lherència es produeix un distanciament i una sensació de no pertànyer al món, de ser-ne estranger. La idea de la coherència hegeliana, de la integració de totes les diferències en un gegantí sistema de totalitat, sha esmicolat com un gerro del qual tothom nadvertia la fragilitat. Les continuïtats shan interromput i mostren les seves nafres. I el saludable alliberament de qualsevol temptació totalitària pot comportar, paradoxalment, el perill de caure en un desert sense referents, en el qual és molt difícil orientar-se i on el fet dextraviar-se està gairebé garantit. La trama zombi té un costat positiu, la narració no oficial que suposa una font desperança i revolta, però també una banda fosca, consistent en la negació desenganyada de qualsevol referent o model temporal. Arendt mateix ens adverteix que la pèrdua de la religió cristiana i la fe en el futur tecnològic exposen la humanitat a la contingència, amb una força i una intensitat que no shavien conegut mai.
En el nostre món contemporani sha produït un desplaçament cap al present que sautoreplica sota laparença de la novetat contínua. Un monstre devora tots els fets de la humanitat amb una insatisfacció encomanadissa. Tan bon punt tenim una cosa entre els dits ja nanhelem una altra de diferent, perpetuant la roda de la realització i del desig. I fet i fet, el que sha estroncat en el nostre temps és la fe envers el futur hegelià i fàustic, perquè leix sha desplaçat cap a lapogeu del present que ja no necessita emmirallar-se en una projecció tan incerta com mancada de perspectiva. El present, per tant, esdevé la certesa que es destrueix a ella mateixa en cada instant. Si abans podíem situar langoixa en els anhels del futur, ara el neguit sha desplaçat cap a la línia prima del present, tan prima que en enunciar-la tot just fa un moment ja ha desaparegut (ah, la fugacitat de lescriptura!). Els tempsuts recordem la paraula ens exclamem davant daquesta minva obstinada perquè sabem que neix dun miratge que tan bon punt sanuncia ja ha perdut la seva veu per esdevenir, finalment, un no-res que sols podem evocar com a reminiscència del temps pretèrit. Per això la maquinària del present replica amb encert els seus miralls, per tal que el pes de la pèrdua passi inadvertida, tot generant una il·lusió cinematogràfica de continuïtat (el passatge, ho admeto, té un regust bergsonià).