La repressió i la corrupció, que hem descrit com a pilars de la victòria, no podien quedar compensades amb les estrenes duns quants quilos de sucre o de pa. El nou desordre necessitava una mediació ideològica que justificàs lexterminació dels «mals» i el domini dels «bons». Per a això estava heus ací per on ve lEsglésia. Parlem, doncs, de larquitrau i dels seus problemes, de l«enemic», que sotja, del destí, que, per suposat, és universal, de la maçoneria internacional i del catolicisme nacional. Entrem sota pal·li en el paràgraf següent, del braç incorrupte de la Santa i del corrupte, abans de mort, del General.
Una de les intuïcions més felices del Nou Règim va estar sense cap mena de dubte en el fet de buscar una justificació fora dell mateix, en lesfera dallò transcendent. Ben cert que no pot dir-se que siga sumament original, car des dels faraons fins a Constantí, i molt després, sha vengut utilitzant la mateixa cobertura. Però sí que ho fou com a característica del franquisme en contrast amb el nazisme o el feixisme italià. La brutalitat del Nou Règim no pot recórrer a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans, secularitzada i fins i tot contraposada a la pompa vaticana. Ací lImperi no és dOctavi, sinó dels Reis Catòlics, Cisneros, Felip II, etc., «Por el Imperio hacia Dios». Aquí és impossible fer retòrica sense fer litúrgia. Per això el Nou Règim es dota duna mínima ideologia dampul·lositats, per a satisfer enardits falangistes i agrair avions i vitualles, però comprèn la fragilitat daquestes i la necessitat dentrellaçar-les amb quelcom mès sòlid. Per això hom parla d«Estado Nuevo», «Orden Nuevo» i daltres conceptes palingenètics, entroncant-los amb la vella tradició. Sexhorta a una disciplina militar, però advertint que som meitat monjos, meitat soldats. En realitat leficàcia ideològica duna concepció social basada en els corretjams, els saluts i les banderes, les consignes i lespartanisme estava condemnada a desgastar-se amb rapidesa. Amb això hom vol dir ací que la ideologia de la genuflexió i lencens siga molt més atractiva sinó tan sols constatar que, en la societat espanyola dels anys quaranta, era molt operativa i resistent. Un sospita lestranyesa que devia causar als propis transeünts, que es veien obligats a fer-ho, el fet de parar-se tots i alçar el braç al toc darriar bandera. Hom percep la retòrica latent en la nota governativa per la qual simplanta el «Servicio Nacional del Plato Único y del Día sin Postre»; o la fantasmada de la desfilada dels Gremis, en la Processó del Corpus, amb què hom volia deixar constància de lestructuració corporativa. «Al español le gustan los uniformes con tal de que sean disconformes», digué Eugenio dOrs, tan afeccionat als acudits ideològics. Nosaltres no pensem que es tracte duna qüestió temperamental, sinó simplement que els mecanismes dalienació necessiten una major complexitat, precisament per a poder ésser eficaços al nivell elemental en què juguen. Les banalitats del «Nuevo Estado» no podien utilitzar-se com a ressorts ideològics, sinó a condició que estiguessen carregades les referències més elementals de lésser humà, que tan bé ha sabut captar lEsglésia per al seu ús i abús. La culpa i lexpiació, la justificació dordres estàtics dins un ordre providencial (molt més operativa que el corporativisme a seques), la repressió basada en la sacralització de lautoritat i en el desordre innat de lésser humà, lespiritualització de la grandesa (a falta dautèntica grandesa o de la vacuïtat de què hom vantava), àdhuc lambigüitat per a comprendre les «febleses» (molt mes útil que no els irrisoris eslógans falangistes del tipus «el que recomienda es un traidor», posats sobre la generalització de l«enchufismo»)... Tots aquests elements i molts daltres, que aniran sortint al llarg de la nostra narració, convertien la ideologia nacionalcatòlica en el ciment superestructural més idoni en la nova situació. Sobretot de cara a les classes mitjanes, que havien de constituir lelement fonamental del consentiment buscat pel Sistema. Difícilment el caràcter pacífic daquestes podia identificar el seu projecte històric amb grandeses nietzscheanes. Al contrari, lelevació de la família a cèl·lula bàsica i la seua ornamentació religiosa oferia al treball del pare de família, a lestima de lesposa i de la mare, a leducació dels fills, la dimensió gratificadora que tota ideologia requereix.
Per això els vencedors arribaren amb lEsglésia i aquesta hi veié la millor forma docupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de lEsglésia és vertaderament espectacular, aclaparadora.
«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»
A partir daquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que lEsglésia sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a lAlameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot lEstat Major. El 23, a lAlameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de locupació, París era una festa, com digué Hemingway, València shavia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de lAjuntament, i presencia a continuació el «Desfile de la Victoria». Dalt està el més «granat» del generalat: Dávila, Cervera, Kindelán, Saliquet, Queipo. A peu desfilen Varela, Moscardó, Muñoz Grandes, Aranda... Lasfixiant història sagrada no sols ateny les fites més importants. La seua pretensió és envoltant, sense deixar cap escletxa. El dia 7 se celebra un acte solemne per a imposar la medalla militar al caporal José Ríos, personatge que suposem de reconegut valor, i hi ha, és clar, missa de campanya. Però no cansarem el lector amb aquest Via Crucis dolorós, car lempatx enrojola fins i tot el creient. En aquest ambient no és estrany que la premsa salude joiosa lordre donada als «serenos» que canten les hores amb el tradicional «Ave María Purísima». Tornàvem a posar els rellotges a lhora.
Aquest acompanyament de ritus religiosos en tots els actes públics i solemnes del Règim no és quelcom que shaja de descobrir com una novetat. Ha estat una constant de lactuació del dictador i els «gerifaltes de antaño». El que hem volgut fer notar amb labundància de la dada és que no sols apareix des del primer moment, sinó que juga com a element bàsic en la configuració ideològica del Nou Règim. Per això convé que assenyalem els diversos flancs en què la ideologia del nacionalcatolicisme serveix de suport al sistema alhora que assenta el seu poder.
En primer lloc santifica lacció dels vencedors i la seua desorbitada passió. La pretensió daquests de desqualificar els seus enemics, encobrint lautèntic significat de la Guerra, troba en lEsglésia laliat ideal. Els vençuts no han estat els treballadors i el poble, sinó una contesa entre assassins i subvertidors de lordre i els defensors de la família, la moral i la pàtria: «Como bomba asoladora explica Mn. Melo en la seua primera pastoral, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando el suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables Prelados y Sacerdotes, segando la vida de hombres honrados... Pero Dios suscitó como enviado del Cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal, han triunfado en ella.»