En un altre article comentava les diferències entre ciutat i natura. A «El monóculo de Sirio» considerava la construcció de la ciutat com una obra de lhome en el vuitè dia de la creació. Emulant un ésser diví, la correcció dun descuit, lhome va crear la ciutat:
¿Qué espectáculo más impresionante puede ofrecer la Naturaleza que el de los destellos de una gran ciudad al acercarse el espectador a ella por la noche, sea en tren, en auto o en avión, desde cualquier punto de vista? Salen a recibir al viajero los fantasmas de las luces, toda una población en movimiento que en vez de luces llevan prendido el fuego de los arcos voltaicos. Nunca ha cegado tan violentamente el Sol. Entre tanto se abren abismos negros como no puede ofrecer la Tierra. Son abismos de cielo donde se vierten torrentes de humo. Las líneas del firmamento se quiebran bajo el peso de sobras y luminarias. Antes de entrar en el caos, todo se organiza: aparecen las paredes formidables, las altas ventanas, los puentes, las obras. Las luces cobran expresión y fijeza. Es el mediodía eléctrico. (El Sol, 30-VIII-1927).
En aquest cas, la seva visió global de la ciutat dóna un gir gairebé astronòmic. A través duna metàfora, la nit estelada esdevé una visió estil plein air.
Els noucentistes van fer de lespai urbà una reinterpretació que anava més enllà de latansament mimètic i plantejaren una relectura global en termes simbòlics. Per a ells la ciutat tenia un doble interès: polític i social, a banda dels plantejaments estètics estrictes. La Ciutat i per reducció, Barcelona servia per a larticulació simbòlica del programa dacció sobre la societat, que fou expressat de manera exuberant a les pàgines del Glosari dEugeni dOrs. Aquest interès no és pas un fet aïllat, sinó que respon a una acció de grup que troba un leitmotiv efectiu a partir de conceptes i mots dordre com els de «Civilitat», «Civilisme», «Urbanitat» i derivats. Des daquesta perspectiva, «Barcelona» els servia per referir-se a un indret ben identificat, però també li atribuïren un valor afegit, mític, gairebé patriòtic, a lhora de referir-se a la ciutat com a abstracció dunes aspiracions col·lectives, polítiques, i convertir-la per mitjà duna metonímia agosarada en substitutiu de conceptes més abstractes: la «pàtria», Catalunya. O, duna manera més complexa, les formes de vida, burgeses i reformades, que pretenien per als seus conciutadans (Murgades, 1976). Però, deixant de banda aquesta apropiació ideològica, per necessitats estrictes de programa, és evident que allò més característic de la presència de la ciutat de Barcelona en la literatura noucentista és justament la consideració constant daquesta com a paisatge a construir, a modificar. Segurament té molt a veure amb la condició descenari «trobat», o imposat per la societat industrial. En oposició al ruralisme vuitcentista simposa la idea duna cultura urbana. És la ciutat concreta que rebutgen Barcelona, però també una Ciutat ideal, símbol i resum de les aspiracions polítiques i morals reformistes, la que ocupa latenció dels escriptors.
Els noucentistes actuen duna manera semblant a Cerdà, que volia transformar lespai urbà per tal de modificar les maneres de viure dels ciutadans. Davant duna ciutat que menyspreen adopten tàctiques en el sentit de Certeau i volen substituir la ciutat real per una dinexistent i idealitzada. Escriví Cerdà a Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona:
Este concepto [lurbanisme] describe el conjunto de medidas destinadas a agrupar los edificios y regular sus funciones, así como el conjunto de principios, doctrinas y reglas que se deben aplicar para que los edificios y sus agrupaciones, en vez de oprimir, debilitar y corromper las capacidades corporales, morales e intelectuales del hombre en sociedad, fomenten su desarrollo así como el bienestar individual y contribuyan a aumentar la felicidad colectiva.
Per a Xènius, Josep Carner o Guerau de Liost, la ciutat és làmbit de situacions que amaguen el seu designi moralitzador i, doncs, renovador de les formes de comportament. Una expressió recurrent per referir-se a la ciutat no modernitzada és la de «campament de pedra» que amaga la ciutat de filiació hel·lenística, no en la forma real, sinó en esperit, com els exemples que pensen haver vist a Londres o París; més com a desig que no pas com a realitat. Volen reformar aquest espai amb visions idealitzades, perquè així, pensen, modificaran les maneres de viure dels conciutadans. El primer Eugeni dOrs, a gloses com «Urbanitat», alliçonava els conciutadans amb normes de comportament cívic «noucentista». Per exemplificar un comportament regit segons la llei durbanitat proposava un complex escenari en el qual contraposava el viure barroc de la ciutat del present amb una imatge idealitzada duna urbs europea:
Detingueu-vos barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a naquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat he dit «una Ciutat» i no un campament de pedra una gran Ciutat plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics columnates i escalinates drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carícia de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en ròtuls i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. Daquí i dallí i pel mig, i arreu divergentes, oposades, contraposades, sempre harmòniques les grans onades de multitud, vivents braços cívics
La imaginació desfermada del Pentarca el menava a veure ordre en el caos de la metròpolis contemporània. Però el fragment, amb tot, serveix el propòsit de superposar damunt un «mapa» de la ciutat que li sembla inacceptable, el duna ciutat modèlica per bé que impossible i utòpica.
En un sentit semblant poden llegir-se els versos inicials de La Ciutat dIvori (1913) de Guerau de Liost:
Bella Ciutat dIvori, feta de marbre i or: tes cúpules sirisen en la blavor que mor, i, reflectint-se, netes, en la maror turgent, serpegen de les ones pel tors adolescent.
Aquesta ciutat dinspiració clàssica, amb referents que provenen dAtenes o de Florència, contrasta de manera excessiva amb la ciutat real de les bombes, com era coneguda arreu dEuropa. Per aquesta raó necessita un «esguard damor» per superar lamenaça del materialisme. Dins daquesta sèrie de visions idealitzadores de la ciutat des de dalt i des de fora podem llegir poemes que són plànols, reals o no, de la ciutat. Rimbaud escriví en poemes com «Marine» o «Villes» un mapa imaginari duna ciutat que tenia una cúpula de la Santa Capella de 15.000 peus (= 5000 m.) de diàmetre. I Salvat-Papasseit, a «Plànol», imitant els mots en llibertat futuristes, dibuixa un mapa duna ciutat imaginària, el qual expressa la ràbia del poeta davant les situacions de desigualtat. Els ultraistes espanyols van fer operacions semblants (sense lèmfasi social). Guillermo de Torre a «Exaltación occidental», i Federico de Iribarne, a «Amanecer desde el tejado».
La ciutat vista des de les altures presenta una perspectiva única. Allí en el sostre o el terrat, es pot viure una vida alternativa. En un text de 1929, Josep Carner, va explorar amb agudesa aquesta situació: