La invenció de lespai
Ciutat i viatge
Assaig 34
La invenció de lespai
Ciutat i viatge
Enric Bou
Universitat de València
© Enric Bou, 2013
© Daquesta edició: Universitat de València, 2013
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz, Traces (2012) Maquetació: Communico, CB
Edició digital
A Jon Knudsen, in memoriam
Le immagini della memoria, una volta fissate con le parole, si cancellano Forse Venezia ho paura di perderla tutta in una volta, se ne parlo. O forse parlando daltre città, lho già perduta a poco a poco.
Italo Calvino, Le città invisibili
Índex
Ciutat i viatge. Caminant per la ciutat (des)coneguda
1. Llegir la ciutat
Teories de la Ciutat
La ciutat-llibre
La ciutat des de dalt (i des de fora)
Experiència interior de la ciutat
2. Sobre rius i mapes. Aproximacions ibèriques al comparatisme
Dibuixant rius
Llegint mapes
3. Fronteres a la ciutat: reescrivint les separacions
Frontera i ciutat
Creu i cercle
Heterotopies: cementiri, bordell, Rastro
4. «Decrèpita i teatral»? Exploracions literàries de Barcelona
Caminant a la ciutat
Una visió crítica
5. Les llums i els noms de París: Bearn de Llorenç Villalonga
Problemes de lectura i escriptura
Els usos de lespai a Bearn
París, ciutat mítica
Dues visites a París i dues òperes
París, les «lumières», Bearn
6. Exili a la ciutat: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda
Cases i carrers
Quatre elements
Alliberament de lespai
7. Construcció literària: el cas dEduardo Mendoza
Una trilogia de novel·les urbanes
Pastitx i paròdia
Contemplació de la ciutat
8. En trànsit: Explorant els llibres de viatges
Viatge i llibres de viatge
Viatgers
Tipologies
9. «Back from the USSR». Viatgers al país dels Soviets
Allunyats del país
10. «Mitja vida condormida». Viatge i exili
Barreja de passat i present
Viure en els marges
Final
11. «Benvinguts enlloc»: viatges a no-llocs
Els no-llocs i linfraordinari
Llibres de viatge a no-llocs
Anar a la seva
Bibliografia
Ciutat i viatge. Caminant per la ciutat (des)coneguda
Aquesta exploració sinicia a partir duna actitud a mig camí entre lobsessió i la consciència plena: la barreja de sensacions que experimentem en viatjar per la ciutat o en passejar per ciutats desconegudes quan som de viatge. En la nostra ciutat ens deixem anar, perdent el temps, en un matí de lleure, o entre dos encàrrecs burocràtics, que ens deixen una estona de llibertat inesperada, i anem a la recerca de lincert per carrers ben coneguts que, de sobte, ens fan girar el cap, talment com si fóssim en un viatge en un país llunyà. Caminar sense direcció fixa. Deixar-se perdre. Perdres i trobar. Trobar-se a un mateix. Trobar laltre. Escriure la ciutat en caminar. Walter Benjamin distingeix entre equivocar-se de carrer en la pròpia ciutat, cosa que ell considerava poc interessant i banal, i el concepte de perdres, com en un bosc, una cosa molt més complexa: «requereix un entrenament molt diferent. Llavors, rètols i noms de carrers, els transeünts, sostres, quioscos, bars, han de parlar al caminant, com el cruixit duna branca sota els seus peus quan som al bosc» (Reflections, 7-8). Viure diverses vides en una ciutat que no és la nostra, però en la qual passem dies com a no turista. Poder-la veure des dels ulls del turista, fer-se fotos de turista, guiat i acompanyat per algú nadiu. Aprendre els petits secrets del botigueig per a la vida quotidiana. No buscar souvenirs. Fer les maniobres que fa la gent del lloc. Tornar de treballar amb cara de cansat, amb passes lentes. Observar una realitat aliena que ha esdevingut quotidiana. Per un temps breu. O, a linrevés, deixar-se perdre per la nostra quotidianitat amb els ulls del visitant, (re)descobrir els escenaris de la nostra vida. Escriure una nota sobre les nostres experiències. Escriure i viatjar. Observar. La ciutat desconeguda que es fa amiga. Sentir-se a casa en un paratge estrany. Aquestes, i més, són algunes de les impressions que constata lhabitant de la ciutat o el viatger que viu en una ciutat desconeguda durant un temps breu, entre el viatge i el coneixement que té el nadiu de lespai urbà. El viatge a la ciutat integrat en la vida quotidiana. Descobrir la ciutat mentre el viatger es descobreix ell mateix. Una manera dinventar-se lespai, dapropiar-sen.
Un matí de diumenge del mes doctubre de 1998 vaig visitar la magna exposició de trens que la RENFE i el Ministerio de Fomento havien instal·lat a lestació de França de Barcelona per commemorar el 150 aniversari de larribada del ferrocarril a Espanya. Ho feia en qualitat dacompanyant del meu fill Víctor que llavors tenia cinc anys. Els nens tenen una habilitat sorprenent per formular les paradoxes del viure i deixar-nos emmudits, sense resposta davant dels grans interrogants ontològics. Em va sorprendre, tan bon punt vam començar la visita, amb un comentari que a mi em semblava una confusió que, en formular-la ell, em despistà i vaig intentar de corregir inútilment: els trens de rodalies són metros, els altres, en especial els de gran velocitat («lo morrut», tal com li diuen a Tortosa a lEuromed), són trens. Aquesta distinció, tan òbvia, entre metros i trens em féu pensar sobre quin deu ser el punt de tangència entre la cultura local, i la cosmopolita, entre el viure urbà més sedentari i el viure en trànsit, en la mobilitat, i com el mitjà de transport ens pot afectar les actituds i activitats. No anem dexcursió amb metro (ni amb el Metro-Vallès), sinó a la feina, o de passeig. Quan decidim anar dexcursió, o de viatge, ho fem amb tren (auto, avió, vaixell). El metro té la familiaritat de la vida quotidiana i ens aboca a una recorregut rutinari, durant el qual ni mirem les cares dels veïns de trajecte. El tren obre les portes a la il·lusió de laventura, és un desplaçament a territoris desconeguts amb companys de vagó que poden obrir-nos portes a altres mons. Els trens, dacord amb la definició de lantropòleg francès Marc Augé, ens fan arribar a «llocs», és a dir indrets en els quals un nom defineix tota una sèrie de relacions històriques i didentitat. El talgo de París, lOrient-Exprès, el més castís Shangai Exprès (que anava a Vigo) o el Transiberià, molt més exòtic i de pregones ressonàncies literàries, suggereixen mons, records imaginats, lectures, desigs. No cal dir que els noms de les línies de metro (la groga, la verda, etc.), o els de les estacions (Vallcarca, la Guineueta, Meliana) no desvetllen el mateix ordre democions. Jo solia pensar que els viatges a llocs llunyans produïen una literatura excel·lent, de gran qualitat literària, mentre que les exploracions urbanes no tenien el mateix pes literari, però he descobert que lexploració de la vida quotidiana pot ser tan interessant o més. Sortim de les nostres ciutats per explorar paisatges exòtics llunyans i mai no arribem a saber el que hi ha sota aquelles realitats llunyanes, tornant amb les mans buides a la nostra vida quotidiana.