El descrèdit
de la modernitat
Assaig 3
El descrèdit
de la modernitat
Neus Campillo
Universitat de València
2001
© Del text original castellà: lautora, 2001
© Daquesta edició: Universitat de València, 2001
Traducció: Ofèlia Sanmartín
Il·lustració de la coberta:ABRAHAM LACALLE: Me muero por el arte, 1995 (fragment). 4a Biennal Martínez Guerricabeitia Universitat de ValènciaDisseny de la col·lecció i maquetació: Publicacions de la Universitat de València
Edició digital
A la memòria dels meus pares,gràcies als quals vaig poder estudiar.
Índex
Introducció
El descrèdit de la modernitat: un llarg debat per a un «segle curt»
Modernitat-postmodernitat: del problema esteticocultural al problema teòric
Lambivalència dels termes «postmodernisme» i «postmodernitat».
La definició conceptual dun fenomen cultural: «la condició postmoderna»
Modernitat versus postmodernitat
El problema conceptual des de lideal estètic «sublim postmodern»
La dialèctica modernitat-postmodernitat
El desencís del món
La modernitat com a racionalització social
Lascetisme laic i el desencís del món
La modernitat com a «auge dallò social»
La postmodernitat com a dissolució dallò social
Concepte filosòfic de modernitat, concepte filosòfic de postmodernitat
El problema de la definició filosòfica
1. Concepte de modernitat en Hegel: la modernitat i la seua crítica
2. Construcció de l«eticitat» i dialèctica de la Il·lustració
La modernitat com a «actitud»
1. La tensió humanisme-Il·lustració
2. Il·lustració i actualitat
3. La qüestió filosòfica del present i la crítica
La dissolució de la modernitat
El problema del temps: present, història i modernitat
El temps en la definició de la modernitat
La crítica del temps històric
1. Lhistoricisme «soterrador del present»
2. Present i crítica de la modernitat en Nietzsche
Lespacialització del temps en la postmodernitat
Temps i història: més enllà de la modernitat i la postmodernitat
1. Historicitat com a «destí» (Geschlick)
2. « Temps-ara»: la història en Walter Benjamin
Construcció i fragmentació del subjecte
Crítica del subjecte i de la raó
1. El subjecte alienat
2. Llenguatge i subjecte
3. Subjecte i temps
4. El subjecte i la seua identitat sexual
El retorn al subjecte des de la mort del subjecte
1. Una hermenèutica del subjecte
2. El subjecte com a «projecte lliure»
3. El subjecte situat
Bibliografia
«En referir-me al text de Kant, em pregunte si no podríem enfocar la modernitat més aviat com una actitud que no com un període de la història.»
MICHEL FOUCAULT, Quest-ce que les Lumières?
Introducció
El descrèdit de la modernitat: un llarg debat per a un «segle curt»
La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural dun segle com el que acaba, lobsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut labast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes.
La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com duna crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».
La modernitat és un concepte tan polisèmic com ambigu. La seua polisèmia fa possible utilitzar-lo per a referir-se a coses diverses, i la seua ambigüitat permet que mai quede del tot clar, si no és amb referència a conceptes oposats, com, per exemple, «tradició» o «postmodernitat». El concepte filosòfic de modernitat, tot i que manté lambigüitat, es perfila com un concepte omnicomprensiu dallò cultural, social i polític, i introdueix una càrrega tan significativa que sempre és un referent.
En quins termes es pot parlar de «modernitat», sense contraposar-la a «tradició» o a «postmodernitat», és difícil determinarho, i per això la modernitat apareix en el centre del debat sobre lactualitat, com ho va estar en les polèmiques del XIX entre moderns i contemporanis, o en linici de la nova ciència entre antiqui i moderni.
Podria paréixer que tradició, modernitat i postmodernitat foren èpoques que depenen de seqüències temporals. No obstant això, és la seqüencialitat amb què impregnem aquests conceptes com referits a èpoques una de les causes de confusió en reflexionar sobre la modernitat. Però, si els desvinculem de la temporalitat seqüencial i els abordem des duna altra perspectiva, en què el monopoli historicista no aparega, llavors podrem calibrar duna altra manera el seu significat, i fins i tot el sentit que hi té el temps.