Daltra banda, al juliol de 1937 es va celebrar a París una reunió internacional de la Centrale Sanitaire Internationale daide à lEspagne Républicaine, organisme que agrupava una sèrie de països que volien ajudar Espanya. Arran daquesta conferència es va crear un Secretariat Internacional que sencarregava de coordinar lajuda sanitària a lEspanya republicana de la següent forma (Barona, 2002: 355): en primer lloc, va organitzar un servei de transport de material sanitari que permetia als països donadors lenviament sense impostos des de qualsevol punt fins a València. A més a més, va crear una delegació mèdica permanent a València encarregada de gestionar les peticions de material sanitari a París. Lajuda estrangera canalitzada a través daquest secretariat va contribuir a labastiment de la Sanitat Militar de material mèdic, com ara instrumental quirúrgic, llits i lliteres.
Louvre de la République dans les services de la Santé Publique és un altre informe internacional publicat el 1938. Es tracta duna memòria del èxits assolits pel governs republicans en la millora de la salut de la població espanyola. Segons aquest informe, un dels objectius bàsics de la República havia estat modernitzar ladministració de Sanitat, per a la qual cosa el pressupost shavia triplicat en tres anys: de quasi 10 milions a més de 30. Gran part daquest pressupost es va destinar a lobertura de centres primaris, secundaris i terciaris de salut (Barona, 2002: 358).
Linforme descrivia com el model sanitari republicà estava centralitzat a partir dun organisme a Madrid, que disposava de seccions tècniques dedicades, entre daltres, a la lluita antituberculosa, anticancerígena, antipalúdica, antivenèria, antitracomatosa, contra la mortalitat infantil, epidemiologia i estadística sanitàries i higiene industrial, per a la qual cosa es van obrir diferents tipus de dispensaris (contra la tuberculosi, contra les malalties venèries, etc.).
1«Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social», conferència pronunciada per Frederica Montseny el 6 de juny de 1937 al Teatre Apolo de València (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 119-125).
2Ibídem.
3Ibídem.
4Ibídem.
5Ibídem.
6Estellés Salarich (1937), Críticas y orientaciones sanitarias (cit. en Barona i Bernabeu, 2007: 126-134).
7«Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», Bulletin de lOrganisation dHygiène, Societat de Nacions, Ginebra, 1937. Citem la versió en castellà reproduïda a Barona i Bernabeu (2007: 99-115).
8ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 46, Correspondencia 1936-1939 [oficis de diferents institucions demanant a lHospital dInfecciosos lingrés dafectats pel tifus].
9ADPV, A 1.3, vol. 24, p. 563.
II. LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA
La primera resposta sanitària republicana a lestat de guerra va estar marcada per la inexperiència i la improvisació (Barona i Bernabeu, 2008: 257); els experts internacionals definien així la situació dels primers moments en el rapport que van redactar (Barona i Bernabeu, 2007: 101):
Cuando ha estallado la sublevación, la República española se ha encontrado bruscamente privada de una parte importante de sus recursos médicos. Ha perdido de una manera casi completa su Servicio de sanidad Militar []. Le han quedado aproximadamente, 10.000 médicos civiles, los cuales han realizado, en condiciones más difíciles, una obra de reorganización y de adaptación.
Loctubre i novembre del 1938 van aparèixer en la revista militar La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra una sèrie darticles que, de forma retrospectiva, analitzaven levolució de la sanitat militar entre el 1936 i el 1938. Un dells en confirmava dos aspectes fonamentals: la creació a partir de la sanitat civil i la improvisació inicial:
Acaso habrá alguien que ponga en duda el que nuestra Sanidad sea un producto de esta guerra, que sea casi exclusivamente una creación de médicos civiles con uniforme militar. Los tiempos en que cada cual [] improvisaba según sus experiencias [] han pasado. Las experiencias de la guerra en más de dos años se plasmaron en [] normas de organización.1
Un altre article publicat un mes després sexpressava en el mateix sentit:
Las masas populares [] viendo que los medios con que contaba la Sanidad Militar oficial iban a ser insuficientes, se dedicaron a crear un aparato sanitario, que en los primeros meses suplió la falta de una Sanidad Militar bien organizada.2
Per tant, en aquesta fase inicial de la guerra no podem parlar de «sanitat militar» republicana, i hem de referir-nos-hi com a «sanitat de guerra». Però, per què lexèrcit republicà no disposava de serveis sanitaris propis? Després del colp destat, els serveis de sanitat militar van quedar en mans del rebels, bé perquè les unitats sanitàries quedaren en zones on va triomfar lalçament, bé perquè els metges militars sen passaren a les files franquistes. Les següents afirmacions ens ho confirmen: «El antiguo Ejército quizás no nos ha dado otra herencia más insignificante que la dejada en el terreno de la Sanidad Militar. Fuimos a la guerra con unas migajas de conocimientos y los desperdicios de una traición» (Barona i Bernabeu, 2007: 157).
La reorganització de la sanitat civil per tal de suplir la falta duna sanitat militar pròpia, que va tenir lloc durant les primeres setmanes de conflicte, no va estar exempta, però, dalguns problemes derivats de la falta dexperiència en assumptes militars, com ara lexcés doferta sanitària. La missió internacional shi pronunciava en els següents termes (Barona i Bernabeu, 2007: 107):
Se ha desarrollado mucho la creación de nuevas instalaciones sanitarias utilizando conventos o edificios privados requisados. Se reconoce hoy que se ha multiplicado demasiado el número de pequeños hospitales. El proyecto es reducir su número, a fin de que el esfuerzo sanitario se ejerza de una manera más eficaz. Cualquiera que sea el conjunto de los hospitales, reúne para los heridos un total de 25.000 camas. Un gran número vacantes.
En aquest mateix sentit es va pronunciar José Estellés Salarich, secretari general tècnic de la Direcció General de Sanitat quan va esclatar la guerra: