Quant a la parada de classificació, cal assenyalar que durant la Guerra Civil es va demostrar la utilitat dinstal·lar petits hospitals tan a prop de la línia de combat com fóra possible. A més, com ja hem comentat, existia una xarxa dhospitals devacuació o de sang més o menys allunyats del front. Per tant, es va fer necessària la creació duna infraestructura sanitària on es classificaren i distribuïren els ferits, de manera que els més greus anaren als hospitals quirúrgics de primera línia, i la resta foren evacuats als hospitals de rereguarda (Massons, 1994: 434). Aquesta infraestructura rebia el nom de «parada de classificació» i tenia una importància cabdal en lorganització de la sanitat del front. En primer lloc, perquè hi confluïen ferits procedents de diverses parades sanitàries de batalló; així mateix, hi anaven les ambulàncies que tornaven dels hospitals devacuació. Per tant, el metge que dirigia la parada tenia informació del nombre de baixes dels diferents sectors que abastava el seu radi dacció, i del nombre de llits lliures dels hospitals on evacuava els ferits.
Aquest tipus de parada shavia dinstal·lar en un punt intermedi entre la parada sanitària de batalló i els hospitals de primera línia, tenint en compte que la rapidesa en lassistència als ferits era fonamental perquè resultés efectiva. Cada brigada de lexèrcit republicà comptava amb una parada, lequip de la qual estava format per un capità metge (que nera el responsable), un tinent metge, tres practicants i un sergent, que estava al capdavant de 10 portalliteres. Malgrat que la missió fonamental de la parada de classificació era la distribució de ferits segons la gravetat, també hi tenien lloc actuacions mèdiques, que rectificaven o complementaven allò que shavia fet a la parada sanitària de batalló. Entre aquestes actuacions destaquen la correcta immobilització de les fractures, la injecció de sèrums antitetànic i antigangrenós, i ladministració de morfina.
Una altra tasca important nera el control de les fitxes mèdiques devacuació dels ferits: el personal hi emplenava les fitxes dels ferits que no en tenien, i revisava i complementava les fitxes que la parada sanitària de batalló ja havia fet als ferits. La fitxa mèdica davantguarda va ser introduïda en lexèrcit republicà gràcies a les Brigades Internacionals. Eren més pràctiques i dús més ràpid que les que shavien fet servir fins aleshores, ja que en una sola fitxa sincloïa tota la informació.
Fig. 2.
Fitxa mèdica davantguarda. Font: ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 45.
El 70% dels ferits atesos en una parada de classificació eren evacuats als hospitals de sang, i el 20% eren derivats cap a un hospital quirúrgic de primera línia (Massons, 1994: 438), és a dir, el primer hospital que hi havia darrere del front, on aplegaven els ferits més greus procedents de la parada. Estava situat tan a prop del front com fóra possible per assegurar la rapidesa de latenció als ferits, però suficientment allunyat dels combats per a poder garantir la seguretat del personal i dels ferits. Els hospitalitzats no hi romanien molt de temps, ja que quan la situació clínica ho permetia eren evacuats als hospitals de rereguarda.
Els hospitals de primera línia tenien una capacitat aproximada de 20 llits, i es caracteritzaven per la mobilitat (shavien de muntar i desmuntar en quatre-sis hores) i per la ubiqüitat, ja que shavien de poder instal·lar en diferents llocs (convents, escoles, masos, etc.). El seu instrument base era lanomenat autochir, que era una furgoneta amb un quiròfan ambulant, però prompte es va comprovar que era més còmode i segur instal·lar el quiròfan en qualsevol edifici, que normalment no disposava de llum (Massons, 1994: 478). Lautochir estava dotat amb un grup electrogen i una xarxa denllumenat, que proveïa de llum lhospital de primera línia. A banda de lautochir, lhospital disposava de dos camions que transportaven els llits, els pijames, aliments bàsics, etc. A més, aquests hospitals comptaven amb dos o tres equips quirúrgics. Cada equip estava dirigit per un cirurgià normalment un capità, un metge ajudant, que era un tinent, un anestesista que solia ser una infermera, i dues infermeres per al servei de quiròfan. A més, per a atendre els 20 llits calia un mínim de sis sanitaris o infermeres. El personal es completava amb tres cuiners, el conductor de lautochir, un encarregat de la intendència i tres soldats, que se situaven en la cruïlla de la carretera més pròxima a lhospital per a indicar laccés a les ambulàncies. És a dir, el personal daquests hospitals estava format aproximadament per 20 persones.
Després del colp destat, gran part dels serveis de sanitat militar quedaren en mans dels rebels, per la qual cosa la sanitat de lexèrcit republicà es va haver de crear de novo. Aquesta reconstrucció dels serveis sanitaris republicans va ser iniciada per partits polítics i sindicats antifeixistes. Posteriorment, la sanitat militar republicana es va basar en el reciclatge de metges civils, que van haver daprendre sanitat de guerra sobre el terreny. A més, els serveis sanitaris de les Brigades Internacionals hi aportaren idees i experiències. Amb molt desforç i progressivament, lExèrcit republicà va aconseguir organitzar uns nous serveis sanitaris a les acaballes del 1936, que van estar plenament operatius al llarg del 1937.
Podem concloure, doncs, que la sanitat militar en territori republicà durant la Guerra Civil va travessar dues etapes clarament diferenciades. En primer lloc, una etapa de desorganització i improvisació on la sanitat civil en mans dorganitzacions polítiques i sindicals va substituir labsència duna autèntica sanitat militar, raó per la qual durant aquesta etapa, entre juliol i desembre del 1936 aproximadament, ens hi referim com a «sanitat de guerra». Posteriorment, al caliu de lOrdre del Ministeri de la Guerra del 23 de gener del 1937, es va articular gradualment la sanitat militar republicana fins a constituir un cos militar organitzat i efectiu.
Per a finalitzar aquest apartat, cal remarcar que al llarg de tot el desenvolupament de la monografia anirem comprovant si allò que succeïa a València i al front de Terol es reflectia en els informes que van redactar els experts internacionals sobre qüestions sanitàries. En concret ens referim als ja anomenats «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», i al Bulletin dInformation de la Centrale Sanitaire Internationale daide à lEspagne Républicaine, editat a París al novembre de 1937.
1«Contemplaciones sobre nuestra Sanidad», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra (octubre de 1938) (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 153).
2«7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra, 20 de novembre de 1938 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 157).
3J. Estellés Salarich, «La Sanidad del Ejército republicano del Centro», en Los médicos y la medicina en la guerra civil española, 1986, pp. 37-59, 41.