Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina sacabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota lobra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix lalteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política dAristòtil, i que reneix al segle XVI per obra dalguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums, però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata, per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no dun propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de type», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). Lesmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans saplicava a lhome, entès justament com a type, saplica ara a un home, a aquest i no a aquest altre home (de nou, laproximació de Kapuscinski al diguem-ne «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a lestereotip. Lexistència de lexpressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.
5
Els estudiosos o els amics personals de Josep Pla expliquen que en moltes ocasions va descriure, amb una precisió de cirurgià, paisatges i persones que mai no havia vist. No se sap ben bé si es tractava de premonicions quasi miraculoses, de talent imaginatiu o de simple barra, però el cert és que les seves cròniques de viatges apòcrifes o no desprenen olors, colors i textures que només ell sabia condensar en una tríada, o de vegades en una tralla, dadjectius. Potser Pla no va estar mai en aquell fiord noruec ni en aquella illeta grega, ni en aquell carreró de Nova York que dibuixa amb una vivacitat prodigiosa; dallò que sí podem estar ben segurs és que va néixer, va viure al llarg de molts anys i va morir entre pagesos.
La imatge més coneguda de Josep Pla és la dun vellet amb els ulls entelats pel fum dun Ideales els seus cigarrets predilectes, una boina encastada o potser incrustada al cap, i una armilla o una americana duna negror lluent, plausiblement llardosa i arnada. És la caricatura quasi perfecta del pagès tradicional. Subratllo el «quasi» perquè aquest vell pagesot de lEmpordà, a més de no agafar mai una aixada, és amb tota probabilitat lescriptor més important del segle XX en llengua catalana. Això no vol dir, però, que la curiosa indumentària o lactitud vital dels seus darrers anys fossin una mena de disfressa a la manera del patètic mariner que es va inventar Carlos Barral, per exemple. En absolut: Josep Pla no construeix un personatge a còpia dattrezzo i afectació; simplement, retorna al seu personatge original, primigeni, i a tot allò que lenvoltava: un paisatge i una manera de ser molt alguns dirien massa concrets i, a més, en vies dextinció. Subratllo, en tot cas, la paraula «personatge». Daquest retorn, que també és un exili polític intern carregat de mala consciència, en queda constància escrita: Els pagesos, un dels volums de la seva vertiginosa Obra Completa.
Per tal dentendre el veritable significat daquest volum, cal deixar de banda, per moments, la caricatura que hem mostrat abans i detenir-nos en fotografies una mica més antigues i esgroguissades: aquelles que ens mostren, sobretot al llarg dels anys vint, un Pla decididament cosmopolita, vestit de gentleman amb un gran cigar de senyoràs als llavis i no un humil Ideales a Londres, a París o a Madrid. Tots dos personatges, òbviament, són igual de reals. Però sense cap mena de dubte un és molt més autèntic i verídic que laltre. Pla no fou mai un burgès, ni un viatger vocacional, ni de bon tros un diletant lletraferit o un salvador de la llengua. Pla només ¿només? va ser un periodista que escrivia millor que els intel·lectuals del seu temps. Es va fer advocat a contracor, periodista per casualitat i escriptor per vocació; i tot això sense desempallegar-se mai de la primera màscara, loriginal, que cobria el seu rostre: el petit propietari rural, el kulak com deien a la Rússia presoviètica, que sap fixar-se en les magnificències duna catedral o en lharmonia duna façana però també i, de vegades, sobretot en el preu dels naps o en la disposició dun rusc dabelles dalguna remota contrada. Els seus documents privats, com les Cartes a Pere, el seu germà, ho mostren amb tota nitidesa; lepistolari de Pla té ben pocs capficaments literaris: parla de factures, de comptes amb els masovers, de lletres de canvi, és clar (Pla 1996).
Joan Fuster, que al meu entendre, representa la intel·ligència més lúcida de la seva generació, va arribar a fer retrats que encara avui sorprenen per la seva vivesa, i a endinsar-se per línies argumentals veritablement arriscades. Va cometre lerror de dibuixar un Josep Pla amb les ulleres del marxisme canònic partint més del personatge que de la persona i la seva obra. I no ho va fer en un context qualsevol, sinó justament en el lloc que a Pla li va saber més greu: el frontispici de la seva Obra Completa. Val a dir que el mateix Fuster havia previst aquest risc, cosa que lhonora:
Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha dinduir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no valdria la pena. (Fuster 1960: 52)
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BRUNSCHVICG, L. (1945): Descartes et Pascal, lecteurs de Montaigne, París, La Baconnière.
CHARTIER, R. (ed.) (2012): La aparición del periodismo en Europa. Comunicación y propaganda en el Barroco, Madrid, Marcial Pons.
FRIEDRICH, H. (1970): Montaigne, París, Gallimard.
FUSTER, J. (1981): «Notes per a una introducció a lestudi de Josep Pla», dins Obres completes de Josep Pla, vol. I (El quadern gris), Barcelona, Destino, p. 63.
(1960): Judicis finals, Palma de Mallorca, Editorial Moll.
(1973): «Todavía Freud. Y lo demás es literatura», La Vanguardia (21-1-1973).
(1977): Nosaltres, els valencians [pròleg a la segona edició], Barcelona, Edicions 62.
(1997): Correspondència, vol. i, València, 3i4.
(2010): Discordances, Alzira, Bromera.
HAZARD, P. (1989): La Crise de la conscience européenne, 1680-1715, París, Fayard.
KAPUSCINSKI, R. (2005): Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Barcelona, Anagrama.