A partir daquí el procés avançà, amb sobresalts, però de forma irreversible. Hi hagué les primeres eleccions democràtiques el 15-J, es va obrir tot seguit un no previst període constituent i sassolí lanhelada amnistia per a tots, amb el llast dincloure en la seua redacció una veritable llei de «punt final», per emprar la terminologia emanada de les dictadures australs. Però tot aquest període anà acompanyat, en referència a làmbit que ens ocupa, de les dificultats que va representar adequar laparell repressiu de la dictadura al nou escenari que sestava construint. Una circumstància que cal valorar com una de les taques negres de la Transició, atès que significà la pèrdua de la vida de desenes de ciutadans com a resultat de la repressió policial a les mobilitzacions organitzades per aconseguir un règim de llibertats, així com per la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres daquests cossos o bé per la manca de garanties dels mateixos ciutadans quan es trobaven sota la custòdia de lEstat, ja fos als establiments policials o bé als centres penitenciaris. Precisament, en aquest treball i en referència al que acabem dexposar, sanalitzen els casos de dues víctimes de la repressió policial en el transcurs de manifestacions de 1977 i 1978, concretament durant la Diada, quatre casos de «gallet fàcil» entre els anys 1977 i 1980, a més duna víctima com a conseqüència de les tortures quan es trobava en un centre penitenciari el març de 1978.
Leminent natura repressiva del franquisme es va perllongar durant força temps, en bona part per la resistència daquests àmbits policials a qualsevol tipus de transformació profunda de les seves estructures. El mateix Rodolfo Martín Villa deia a finals de 1978 que «Hay que romper el hielo entre la población y la policía».24 Un aspecte que no es pot deslligar de la seva clara imbricació amb lestament militar, resultat de la tradicional militarització dels cossos policials i de lordre públic en la història dEspanya, i que durant la dictadura va assolir un dels seus més alts graus. En conseqüència, els canvis en els rengles policials en el trànsit del règim dictatorial a un altre de democràtic, foren especialment lents. Els punts del Pactes de la Moncloa que feien referència a aquest àmbit quedaren en una anecdòtica declaració dintencions. La reforma empresa pel govern de la UCD el 1978, amb lesmentat Martín Villa al capdavant del ministeri, fou clarament limitada, a més de ser preconstitucional, i malgrat els lleus canvis hi haguts, va reeixir com el tret més distintiu el canvi de denominació en la fins llavors Policia Armada, que va passar a anomenar-se Policia Nacional, i duniforme, en abandonar el gris i passar a una uniformitat de color marró. De «chocolate con porras» el va qualificar Cambio 16.25 Però en conjunt, labast de les reformes fou molt insuficient, si el que es pretenia era aconseguir una democratització estructural i pràctica dels cossos policials que els fessin adequats a un estat de dret.
En conseqüència, caldria esperar fins el 1986, a les darreries de la primera legislatura socialista, quan, finalment, i després de no pocs problemes, es va posar fil a lagulla en la voluntat de fer una veritable reforma de les estructures policials espanyoles en un nou escenari democràtic. A aquesta lentitud en els canvis, lacompanyava una total manca de voluntat dels homes que pilotaren la nau durant la Transició per fer la més mínima depuració en els rengles policials. Una reivindicació que ben aviat restà associada només a les forces de lextrema esquerra extraparlamentària, atès que per al PSOE i el PCE aquesta aviat deixà de ser una qüestió cabdal en les seves agendes. La inexistència duna depuració va permetre la perpetuació en els cossos policials dantics servidors de laparell repressiu franquista, en els més foscos racons del seu magma repressiu. I amb ells, també els seus mètodes, per la qual cosa, per exemple, la xacra de les tortures i els maltractes a les dependències policials es va perllongar molt més enllà del que shauria desitjat en el nou projecte polític que sestava bastint. La Brigada Político-Social (BPS) fou suprimida loctubre de 1976,26 però els seus homes romangueren a les regnes policials, la majoria en la unitat que de facto va substituir a aquella, encara que amb funcions diferents, la Brigada Central de Información. Ja hem pogut llegir al pròleg daquestes pàgines la valoració que feia Martín Villa, ministre dInterior entre 1976 i 1979, respecte a la seva negativa de fer cap tipus de depuració als rengles policials.
Les paraules de lhome clau de la Transició en làmbit policial són prou significatives. No hi hauria cap procés de neteja en els rengles policials, per limitat que fos. Així el pas dunes estructures policials, on es prioritzava el control de lanomenat ordre públic a unes altres de renovades basades en el nou concepte de seguretat ciutadana, esdevindria un procés lent, esquitxat dexcessos policials, violència i víctimes. Igualment, una daquestes evidents insuficiències en la gestió dels temes relacionats amb la seguretat durant aquests anys, va procedir de la gestió de la conflictivitat al carrer, on les Compañías de la Reserva General, els antiavalots del franquisme, seguiren actuant en moltes ocasions com si res no hi hagués canviat. En aquest sentit, creiem que és molt significatiu que aquestes forces de xoc policial, estretament lligades a la repressió a les darreries de la dictadura i en els durs moments que es van viure als carrers durant la Transició, no fossin substituïdes per les Unidades de Intervención Policial fins el 1989.
Així doncs, es va haver desperar a la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, sis anys després del límit cronològic quan acaba aquest treball, per establir nous paràmetres en ladequació definitiva de les diferents policies a la nova realitat democràtica, i culminar així els petits canvis que shavien dut a terme fins aquell moment. De tota manera, cal assenyalar que la promulgació de la llei no va implicar la immediata postergació de les velles pràctiques, que en determinades ocasions shi van continuar produint. I és que lombra del franquisme en aquest àmbit fou molt allargada. Del que es tractava era destablir de manera definitiva i consolidada nous paràmetres dactuació en tots els nivells, especialment pel que feia a la gestió de la conflictivitat al carrer i a la utilització de les armes de foc per part dels policies, a més derradicar la pràctica de maltractes als detinguts, tal com denunciaven any rere any els anuaris dAmnistia Internacional.27 En definitiva, es tractava de fer un canvi profund de model respecte la protest policing, de forma paral·lela al que feia anys que sestava produint en altres estats europeus, i passar del que sanomenava una hard policy a una soft policy en la gestió de la conflictivitat al carrer,28 en un marc enfocat cap a una actuació policial preventiva, selectiva i legal, pròpia dels règims democràtics.29