En efecte, lesquerra revolucionària espanyola va mantenir durant el franquisme forts vincles amb el món exterior i, quasi sense excepció, tots els grups i organitzacions reconeixen estar fortament influenciats pel moviment del Maig francès. Aquest és el cas de lMC que, per raons tàctiques, mantenia el màxim nucli dirigent a lexili parisenc, de manera que pel que fa a aquest partit polític les influències de la Nova Esquerra europea pareixen assegurades. Quelcom de semblant passa amb tres de les organitzacions «ml» (marxista-leninista) existents, sorgides daltres tantes escissions del PCE: totes es funden sense excepció fora dEspanya, adopten tesis proxineses, mantenen militants dins i fora de la frontera i, en alguns casos, estableixen estretes relacions amb altres partits marxistes-leninistes i amb les ambaixades xineses dEuropa. Finalment, pel que fa als partits trotskistes cal dir que un dels seus trets distintius ha estat el de cultivar de manera significativa les relacions internacionals. Com a conseqüència de la importància que aquest corrent polític atorga a linternacionalisme proletari i a la realització de la revolució socialista mundial, els trotskistes shan dotat duna solida organització internacional que coordina les activitats dels diferents partits i grups nacionals, alhora que vehicula i manté lesperit leninista.
És evident, per altra banda, que en els anys seixanta i setanta, Espanya, al contrari que Portugal, no posseïa gairebé colònies, però sí que tenia, en canvi, un altre element que ha distingit la seua vida social, cultural i política: els moviments nacionalistes, que sexpandeixen amb renovada força durant el tardofranquisme i que duna manera més o menys superficial o profunda, exerciran la seua empremta sobre lesquerra que es desenvolupa a Espanya en aquests anys, ja es tracte de lesquerra clàssica o la revolucionària, de tall espanyolista o, al contrari, decantada pels nacionalismes perifèrics. Amb més o menys esforç, amb majors o menors tensions i resistències internes, els distints grups de lesquerra defensaran de manera genèrica el dret dautodeterminació dels pobles i incorporaran, amb tebiesa o amb passió, la noció del nacionalisme desquerres.
Aquest particular context permet entendre els variats orígens de lextrema esquerra espanyola, que sorgeix de les ruptures esdevingudes en tres corrents de pensament distints: el nacionalisme, el comunisme i el catolicisme (vegeu gràfic 1.1). La procedència nacionalista és especialment notable en els contextos basc i català, on sorgeixen distintes formacions que aposten per lanomenat nacionalisme revolucionari.10 A Euskadi, tals organitzacions tenen com a punt de partida les escissions del PNB els membres de les quals sincorporen al grup EKIN (1952-1959) i dETA en els seus primers anys, en especial entre 1966 i 1970. Precisament, de les dissensions daquesta última formació durant la primera part de la V Assemblea sorgiran ETA-Berri (ETA-Nova)11 i Komunistak, organitzacions antecedents de lMC. Més tard, el 1970, en el transcurs de la VI Assemblea dETA es produirà una nova ruptura entre la fracció que apostava per un nacionalisme revolucionari, que pren el nom dETA-V, i una altra que acabarà evolucionant cap al trotskisme i la fusió amb lLCR (Caussa, 2011). A Catalunya naix, al final de la dècada dels seixanta, el Partit Socialista dAlliberament Nacional (PSAN), sorgit duna ruptura del Front Nacional de Catalunya; uns anys més tard el PSAN donarà origen a dues noves formacions: el Moviment de Defensa de la Terra (1984) i Catalunya Lliure (1989) (Caussa, 2011).
Daltra banda, la primera de les formacions de lesquerra radical sorgides de ruptures amb el PCE és el PCE(ml) (Partit Comunista dEspanya, marxista-leninista), que es desenrotlla entre 1964 i 1967 amb una orientació que primer fou proxinesa i més tard proalbanesa; daquest grup sorgirà el PC(ml) i la seua organització armada, el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) (1971-1976). Pocs anys després apareix lOrganització de Marxistes Leninistes Espanyols (OMLE), vigent entre 1968-1971, de la qual eixirà el Partit Comunista dEspanya (reconstituït) (PCE(r)) i la seua organització armada, els Grups de Resistència Antifeixista Primer dOctubre (GRAPO) (1972-1979). Segons Martí Caussa (2011), les ruptures que després tindrien més pes dintre de lesquerra revolucionària van sorgir a Catalunya a partir del grup Unitat (1967), formació que va donar successivament origen a Bandera Roja (1968) i al Partit Comunista dEspanya (internacional) (PCE(i)) (1967-1971). Aquest darrer, dorientació maoista, donarà pas al Partit del Treball dEspanya (PTE) (1972-1979), que es converteix en PT el 1979 i després es fusiona amb lORT.
Finalment, entre les formacions amb arrels catòliques destaca lAssociació Sindical de Treballadors (AST) (1964-1969), un sindicat dorigen catòlic del qual sescindeix la mencionada organització dorientació maoista ORT (1970-1979). Daltra banda, després de la desintegració el 1969 del Front dAlliberament Popular (FLP), grup constituït en la primavera de 1958 per iniciativa dalguns catòlics desquerra, alguns dels seus membres que shavien aproximat a les anàlisis de Trotski i daltres marxistes heterodoxos, funden el grup Comunisme (1969-1971), que al seu torn crearà lLCR (1971-1991), primer partit trotskista creat a Espanya.
GRÀFIC 1.1 Orígens i evolució de lesquerra revolucionària a Espanya
En definitiva, les condicions de repressió, clandestinitat i aïllament propis de la dictadura franquista afinen els perfils dels distints grups de lesquerra revolucionària espanyola, que per aquesta època manté forts paral·lelismes amb els seus homònims portuguesos (Cucó, 2007a). També hi exerceixen la seua empremta altres processos específics que travessen i commouen la societat, en especial lauge dels nacionalismes perifèrics. Situats en lantesala de la lluita final, els partits de lesquerra radical es converteixen en mons hermètics que agrupen gent que fa de la militància una qüestió vital. En el seu interior sencoratgen els posicionaments messiànics i les actituds heroiques, lentrega total a la causa i la disciplina fèrria. Al esmentats trets safegeix, com destaca Caussa (2011: 51),
un elevado grado de activismo, generalmente acompañado de izquierdismo (acciones radicales de pequeños grupos) y de sectarismo, manifestado particularmente en la creación de organizaciones obreras de cada partido... y en la reticencia a la unidad de acción con otros partidos; (y una escasa) capacidad para integrar las diferencias internas, lo cual dio lugar a muchas escisiones.
ELS SETANTA I MÉS ENLLÀ: ENTRE LA DESAPARICIÓ I EL CANVI ACCELERAT
A mitjan de la dècada dels setanta, amb només dos anys de diferència, desapareixen del mapa polític els dos últims règims dictatorials que persistien a Europa: el salazarisme i el franquisme. Aquest canvi substantiu que afecta per igual Portugal i Espanya sorgeix tanmateix com a resultat de dos processos radicalment distints: a Portugal, la caiguda del salazarisme és fruit duna revolució, la «revolució dels clavells» dabril de 1974; a Espanya, el canvi de règim és resultat dun procés gradual conegut com a «transició democràtica».12 En ambdós processos es troben plenament implicats els partits de lesquerra revolucionària; significativament, també en ambdós lestabliment de la democràcia ocasionarà la crisi i el ràpid declivi daquest tipus de formacions polítiques.