Entesa com un tipus particular de lanterior, lesquerra revolucionària, anomenada també extrema esquerra, agrupa una sèrie dorganitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del passat segle en oposició a la rígida hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) exercia sobre el moviment comunista internacional i que van trobar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia. La combinació dambdós elements, és a dir, especial interès pel marxisme i actitud revolucionària, estarà present en totes les organitzacions dextrema esquerra, independentment del corrent de pensament en què entronquen el seu naixement (comunisme, catolicisme o nacionalisme). Tots aquests partits i grups van agafar els seus referents en la perifèria del capitalisme, en les tradicions del jacobinisme i lesquerranisme occidentals, i en lherència dels corrents i les escoles artístiques davantguarda dels anys vint i trenta (García Cotarelo, 1995: 9). Abans de la dècada dels seixanta, lesquerra revolucionària es va manifestar sobretot en forma de corrents al si dels grans partits desquerra; després, aquests corrents tendiren a formalitzar-se i en molts casos van donar lloc a nous partits polítics.
El naixement de lesquerra revolucionària començà a gestar-se en el XX Congrés del PCUS, celebrat el 1956, en el qual Kruschof va formular una condemna de Stalin alhora que preconitzava una nova política damistat amb els Estats Units dAmèrica, la qual cosa provocà fortes tensions i divergències amb el Partit i govern xinesos, que es manifestaren públicament uns anys més tard, durant la celebració del XXII Congrés el 1961. La desestalinització i la col·laboració amb USA, junt amb la resolució dels partits comunistes europeus dabandonar el projecte revolucionari i integrar-se en la vida política parlamentària són factors que propicien la conversió dels grups polítics situats a lesquerra del PC en nous partits no solament allunyats de lòrbita soviètica, sinó bel·ligerants amb ella. A partir daquest moment, els partits comunistes dobediència soviètica ja foren de Portugal, França o Espanya són comunament considerats pels grups de lextrema esquerra com una espècie de bèstia negra a la qual criticaran sense pietat, alhora que són menystinguts o fins i tot perseguits per aquells. Aquesta mateixa actitud combativa enfront de lesquerra comunista clàssica tornarà a aflorar durant el Maig del 68 francès; nés testimoni la coneguda resposta dels joves revolucionaris a una sentència dels polítics conservadors que afirmava que el gauchisme era la malaltia infantil del comunisme: molt al contrari, contestaren aquells joves irats, lesquerranisme és el remei a la malaltia senil del comunisme.
Tot això ocorria en una dècada, la dels seixanta, marcada per una intensa agitació social i política, en el decurs de la qual van proliferar als EUA uns moviments socials que sestengueren poc després per tota lEuropa occidental (moviments pels drets civils dels grups marginats i contra la guerra de Vietnam, aparició i ràpida extensió del moviment estudiantil, creació de grups defensors del dret al benestar dels sectors de la població més dèbils, etc.). Simultàniament, sorgiren en altres països nous moviments sociopolítics amb altres característiques i continguts, com les lluites a favor de la independència en les antigues colònies o les primeres protestes en lEuropa de lEst contra els règims totalitaris. En manifestar el seu malestar i descontentament, aquest ampli conjunt de moviments posava en dubte la legitimitat de lordre polític, econòmic i social dels seus respectius contextos, i reivindicava paral·lelament altres formes dentendre el món.
Els esdeveniments de 1968 culminen aquesta agitada dècada, un any en què tenen lloc, entre altres, lassassinat de Martin Luther King i de Robert Kennedy, la tràgica primavera de Praga i lOfensiva del Tet. El mateix any també sestenen per nombrosos països (EUA, França, Espanya, Alemanya Occidental, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, Mèxic, Txecoslovàquia, etc.) les revoltes estudiantils, uns disturbis que es traslladen dels campus universitaris als carrers i que tenen la seua màxima expressió en el Maig francès. Fou un moviment radical de classes acomodades que aspirava establir una cultura alternativa amb la incorporació de nous valors (ecològics, feministes i pacifistes) i que enfront de la repudiada vella esquerra, propugnava una Nova Esquerra sense lideratges i plenament democràtica.
Després daquest moment, els moviments sembla que sesgoten i els seus líders manifesten la necessitat de reorganització i aclariment ideològic (Laiz, 1995: 16). A més de precipitar el triomf dels conservadors en els comicis electorals celebrats als distints països occidentals, aquesta crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens. El primer és determinat per lascens dels anomenats nous moviments socials, lestudi del qual ha provocat rius de tinta. El segon ha suscitat, llevat de comptades excepcions, un interès bastant escàs entre les i els científics socials i historiadors; val a dir que els protagonistes daquest generalitzat oblit són els grups de lesquerra revolucionària europea.
Lesmentada necessitat daclariment ideològic va propiciar la cerca dun marc ideològic que conferira sentit a lexistència i acció de la naixent extrema esquerra. Cada grup es llançarà llavors a un pelegrinatge que el feia aproximar-se en poc de temps més a prop de Lenin que de Marx, o potser de Trotsky, Che Guevara, o Mao Tsetung, i a dependre dalgun dels focus emissors dideologia revolucionària que operaven en aquell moment a escala internacional: la Xina, Albània, Cuba, el trotskisme i poc més (Del Río, 2001: 36). De les ideologies dels autors referits, les peces de les quals eren matèria de convicció i defenses apassionades, depenia «la construcció de cada identitat col·lectiva, la seua cohesió i delimitació amb els corrents competidors» (Del Río, 2012: 36). No obstant això, i malgrat les diferències que mantenien entre si, les distintes organitzacions de lextrema esquerra compartien un conjunt de trets comuns relatius tant a la ideologia com a lestructura organitzativa.
Quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin els distingeixen en el pla ideològic. El primer és evidentment el seu caràcter revolucionari: pretenen la transformació de lordre social duna manera radical i total, la qual cosa suposa destruir lEstat burgès i imposar la dictadura del proletariat, a fi daconseguir lemancipació de tots els homes en el camí cap al socialisme. El segon és la concepció del partit, considerat com un nucli de revolucionaris professionals que lidera i representa la classe obrera, alhora que promou la seua necessària conscienciació política. El tercer és el seu rebuig de la democràcia burgesa com a fase intermèdia en el camí cap al socialisme. Per a tots aquests partits, la democràcia no suposa lemancipació de la classe obrera; al contrari, les seues formes dexplotació són més subtils i velades, i resulten més difícils de desemmascarar, raó per la qual el seu progrés resulta perjudicial per a la presa de consciència de les masses. Conseqüentment, la conquesta de la democràcia no constitueix un objectiu ni tan sols secundari en els programes, almenys en les fases inicials. El darrer tret a destacar és el seu antiimperialisme; la teoria de Lenin té una importància cabdal en el «tercermundisme» que caracteritza els partits de lesquerra revolucionària, un concepte que Laiz (1995: 19) entén com lafinitat amb les lluites i moviments de caràcter antiimperialista i revolucionari del Tercer Món, en els quals veuen una nova esperança per a la revolució fracassada en occident.