Hi ha un apartat consagrat a les pestes i pestilències, en el qual fa referència a un primer període tranquil, amb epidèmies esporàdiques a Gandia, Valladolid, Alcalá, Barcelona i altres zones de la península. Després, els esdeveniments de la vida de Francesc de Borja des que deixa Portugal i marxa a Roma, permeten oferir un panorama de la pesta que afecta àmplies zones geogràfiques europees. Finalment, lepidèmia de Portugal de 1569. Hi apareixen, òbviament, les noves malalties com el garrotillo i el tabardillo, a més de la modorra, la pesta pròpiament dita i les tercianes.
Encara dins del primer capítol, trobem uns epígrafs que socupen de conflictes armats i calamitats. Així, sestudia la rebel·lió dels moriscos valencians, latac dels corsaris turcs a Gibraltar, la guerra de Las Alpujarras, les guerres de religió entre cristians, i la batalla de Lepant, entre altres. Complementen lexposició naufragis i terratrèmols.
El segon capítol, dedicat als aspectes curatius i preventius, recull el tractament dels malalts. Una bona part locupa la dietètica o les recomanacions dels metges als malalts tenint en compte el mitjà en el qual vivien, el seu estat i el tipus de malaltia. També aborda les sagnies, purgues i altres evacuacions humorals. Segueix lús de plantes i remeis amb capacitat terapèutica, així com el recurs a les aigües i balnearis. També són considerats els aspectes creencials, com ara la religió o el poder taumatúrgic dalguns reis.
La prevenció és objecte també danàlisi en el corresponent apartat. Comença referint-se als llocs, el clima, laire i els viatges i atén després a la salut personal i la dels altres. Així mateix, es refereix a la preservació de les pestes i a la forma devitar els danys per violència, el que transcendeix els aspectes més individuals de la higiene.
Al final del capítol es parla de metges, pelegrins i malalts i, per descomptat, dels hospitals. Pel que fa a metges i cirurgians, hi apareixen personatges coneguts com Fernán López de Escoriaza, Francisco Valles, Fernando de Mena i Gregorio López Madera, junt amb els metges de Gandia Melcior Ruíz i Martí Escobar, i daltres sanitaris, com els barbers. També parla de la visió que en tenen els pacients i dels estudis de medicina en lèpoca, per finalitzar amb un breu epígraf dedicat a la salut en llenguatge simbòlic.
Al tercer capítol, Devesa aborda la salut de Francesc de Borja en totes les seues etapes: infantesa, joventut, període virregnal, Gandia i el seu període de jesuïta. Segueix lexili a Portugal, letapa romana, el generalat de la Companyia, la superació duna llarga malaltia en 1568 i, finalment, la missió pontifícia, per ordre de Pius V, acompanyant com a conseller el cardenal Michele Bonelli en el seu viatge per Espanya, Portugal, França i Itàlia. El capítol i el llibre es tanquen amb un interessant epígraf on es resumeixen les malalties de Francesc de Borja i la influència en la seua personalitat.
El llibre de Devesa és també un bon exemple de linterès de la historiografia mèdica pel pacient. Alguns historiadors joves creuen que es tracta duna nova tendència que també sol acusar la Medicina de preocupar-se exclusivament pels aspectes biològics de la malaltia. És un tòpic que ha triomfat en els últims temps que sol procedir de llocs on el sistema sanitari és completament diferent al nostre. El problema és que no sempre es disposa de fonts adequades ni abundants. Molts treballs que tenen com a referent el malalt estudien aspectes sobre la salut i la malaltia al marge de la medicina científica: remeiers, bruixots, eixarmadors, adroguers, medicina domèstica, etc. El cas de Francesc de Borja com a malalt és diferent, ja que va tenir accés sempre a la medicina científica i als seus representants més prestigiosos, fet que el converteix en un cas digne destudi.
Francesc Devesa ofereix, en definitiva, un recorregut complet per la medicina del Renaixement on apareixen reflectides les principals característiques. Malgrat tractar-se dun metge bàsicament clínic amb dilatada pràctica professional, la seva incursió en aquest terreny és extraordinàriament acurada i respectuosa. Tanmateix, això no significa que no saventure en ocasions a comentar, amb totes les cauteles, els processos patològics, curatius i preventius des dels coneixements actuals aportant atractives hipòtesis.
La llengua triada per Francesc Devesa per redactar aquesta obra ha estat el valencià, un valencià ric en vocabulari i expressions oblidades per una bona part de la població. El lector comprovarà que el text es deixa llegir amb fluïdesa i manté el seu interès fins al final. Pot agradar tant al lector format en aquests temes com als qui shi apropen per primera vegada.
En resum, aquesta obra pot entroncar perfectament amb la ja llarga tradició historicomèdica valenciana i suposa una important aportació al coneixement de la salut, la malaltia i la medicina del Renaixement.
José L. Fresquet Febrer Universitat de València
INTRODUCCIÓ
LÈPOCA
Francesc de Borja va nàixer a Gandia el 1510 i va morir a Roma el 1572. La seua vida dadult coincideix amb el període central del segle XVI, una centúria que va començar amb la vinguda al món del futur Carles V i va acabar amb lexecució a la foguera de Giordano Bruno. Fou una època fecunda i convulsa alhora. El centre de poder, als regnes cristians dEuropa, va sofrir un desplaçament cap a la Península Ibèrica. Navegants portuguesos circulen fins a lExtrem Orient i estableixen colònies, mentre les Noves Índies, recentment descobertes, van incorporant més terra ferma als mapes, augmentant considerablement els dominis de la corona espanyola. Pel costat dels musulmans, limperi turc aspirava també a controlar el Mediterrani. Carles V i Solimà el Magnífic van tenir els corresponents lideratges i foren substituïts pels respectius fills, Felip II i Selim II. A Roma, els successius papes estan sempre en lai al cor, davant de lamenaça turca. També lesglai sapodera, ara i adés, dels cristians de vora mar, que reben visites poc amables dels pirates barbarescos i dels seus aliats otomans. Noms com Barba-rossa o Dragut causen autèntic pànic entre la població.
Si lexpansió geogràfica fou espectacular, també ho va ser la demogràfica i la cultural. La població creix de forma important i, a més a més, es concentra a les ciutats. Per altra banda, el pensament escrit viatja amb rapidesa a cavall dels llibres impresos. Linvent de Gutenberg, a meitat del segle XV, va permetre una eficaç difusió de la cultura, contribuint a un ambient on lortodòxia era més difícil de mantenir per les minories que controlaven el saber i la religió. El retrobament de les essències cristianes i la crítica als privilegis o abusos de la jerarquia són a la base de la Reforma dels protestants. La presència creixent de luterans, calvinistes i anglicans va suposar un gran clivellament que el pontífex romà no pogué frenar, trencant-se lhegemonia catòlica del cristianisme europeu. Ni Erasme ni els altres partidaris del diàleg, com Thomas More o Lluís Vives, van poder evitar lenfrontament. Al Concili de Trento simposa el dogmatisme de la Reforma catòlica i Europa viurà un llarg conflicte amb les guerres de religió. També dins lobediència papal es van produir nous moviments. Ignasi de Loiola i els seus companys de Montmartre van iniciar el 1534 un corrent espiritual que, fugint dels claustres monacals, cerca lessència del cristianisme. El grup primigeni, que aspirava a realitzar la seua vocació apostòlica amb la propagació de la fe i les bones obres, va cristal·litzar en un nou orde. La Companyia de Jesús, autoritzada el 1540 per Pau III, va conéixer un creixement extraordinari. Per oposar-se a les heretgies, Roma tindrà al seu servei una milícia religiosa delit.