Quan em vaig ocupar del pròleg a Fontamara (Ardolino 2011), la meva lectura va ser declinada prevalentment sota la perspectiva del realisme històric. Una petita escomesa de Vallverdú a les pàgines de Serra dOr em dóna una part de raó. Després dhaver atacat literàriament la novel·la, el poetarealistahistòric diu:
[] em refereixo, òbviament, a la «qualitat literària» de Fontamara i no pas a altra cosa. Per això no deixen désser sorprenents les manifestacions de Fuster al pròleg en assenyalar com a segon motiu de la desconeixença de lobra al nostre país el primer essent, evidentment, lanterior règim de censura un anatema del marxisme ortodox contra Silone (Vallverdú 1968: 53).
No tornaré a resseguir tot el context en què vaig enquadrar linterès de Fuster cap a Silone, però recordaré que, dins el seu pròleg, el de Sueca en parla com duna lectura que havia fet deu o quinze anys enrere.17 I laspecte dalguna manera sorprenent és que insereix Silone, amb una remarcable insistència, en moltes de les llistes dautors que proposa des de la meitat dels anys cinquanta. Naturalment, sobre el cap de lescriptor italià no shavien condensat encara els núvols negres de la suspicàcia de col·laboracionisme que dominaran el discurs crític sobre la seva figura durant el segle XXI,18 i Fuster en dibuixa un retrat oval de «simpatia», don, de tant en tant, fa cap alguna fórmula dautoidentificació. Però anem al gra. Després duna llarga disquisició biograficopolítica sobre lautor, ve laproximació a la novel·la. Fuster passa duna crítica social insistint força en el paper dels cafoni amb un petit escorç comparatiu amb el proletariat segons lòptica marxista a una anàlisi estructural, on examina també el grau convencional amb què els personatges presenten a lautor la seva història i com aquest la tradueix en un italià literari. Finalment, posa en un únic sac tots aquests ingredients per treuren una conclusió sintètica:
Lambient, les figures, els incidents, em semblen els que haurien de ser: exactes, insubstituïbles, representatius. Poques vegades un escriptor ha pogut traçar, com Silone en Fontamara, una imatge tan persuasiva de les zones més sufocades i indigents de la ruralia. El concepte engelsià de la «tipificació» té ací una bona i sens dubte involuntària consistència concreta. I sovint, Silone deriva cap a un «tipisme» que desborda o enterboleix la «tipificació»: el «color local» hi és, i reportat amb una gràcia indiscutible (Silone 1967: 25).
Si abans Fuster ens havia parlat de lantifeixisme de Silone, si en un segon moment nhavia explicat la distància de facto (i voldria dir també ab ovo) amb el marxisme, si després nhavia invocat la problemàtica cristiana inherent a la seva biografia, ara aplica, un cop més, els instruments dun cert realisme per interpretar la novel·la.19 Així, doncs, que tractin de Falkberget, Camus o Silone, els pròlegs de Fuster a les seves traduccions també insisteixen al voltant de la seva posició sobre el realisme i lengatjament, i cal interpretar-los segons una perspectiva històrica, és a dir, com a motiu duna reflexió que, des de finals dels anys quaranta, arriba fins a lesgotament de les propostes de Molas i Castellet, com va observar magistralment Enric Balaguer (1989).
4. CONSIDERACIONS LINGÜÍSTIQUES
Queden, entre les formulacions daquests pròlegs, les poques obertures per on filtren aspectes més lligats a unes notes professionals de traductor. En presentar Lhome revoltat, Fuster es retallarà un petit espai per comunicar-nos que «la paraula felicitat en francès no fa vergonya de pronunciar: en el nostre lèxic, per contra, irradia un tuf trivial de novel·la rosa que no perdonem. Albert Camus se servia del francès, i per a ell escriure bonheur o heureux resultava dallò més natural (Camus 1966: 14). Probablement pensa en el mateix cas al moment dadvertir-nos que «la felicitat de Sísif constitueix una hipòtesi fosca» (Camus 1965: 8). O quan, a tall de justificació implícita del títol escollit, ens dirà, parlant de Mersault, que «la vida no té sentit per a ell: nés estranger o estrany létranger» (Camus 1967b: 10). La condició de traductor de segon grau respecte a La quarta vigília no li permet centrar-se en detalls lingüístics, però davant de Fontamara no oblidem que aquí lidioma original és litalià i que Fuster posa de manifest lajut que li ha donat Joan Francesc Mira prepara unes escletxes justificadores. La primera per importància i per ordre daparició és la nota que aclareix la decisió de mantenir la paraula cafone/-i en original. Els lectors resseguim tot el raonament del traductor fins a les solucions més o menys imaginatives que ha descartat, però aviat comprenem que la nota a peu de pàgina és funcional a la resta del discurs del pròleg i a la simbolització (i subsumpció) del cafone. Fuster, amb una actitud insòlita en ell, posarà una nota més a peu de pàgina al pròleg, i altres dues al llarg del llibre, i totes són estrictament lingüístiques. De fet, la primera anticipa la polèmica en què, des de les planes de Tele/Estel, llançarà dards enverinats contra Artells en defensa del mot clero en lloc del normatiu clergat (Fuster 2011g), però les altres dues toquen directament la traducció: la impossibilitat de reproduir un joc de paraula i la declaració, en laltre cas, dhaver-hi reeixit. Una observació, aquesta darrera, força redundant, que crec que cal interpretar a partir dun parell de factors. El primer és més aviat psicològic, això és, la urgència que el traductor que no coneix gaire bé laltra llengua que tanmateix és molt semblant a la seva té dexplicar els recorreguts mentals que ha emprès per arribar a una solució. El segon és la decisió de forçar un cop més lidioma (passar denraonar a raonar), tot fent callar les crítiques eventuals.20
A La quarta vigília, dèiem, aquestes observacions eren impossibles, però una consideració general les resumeix totes:
És obvi que en els darrers anys han fet crisi determinades concepcions de la llengua escrita, usuals entre els escriptors catalans de la pre-guerra, i que han estat els novel·listes alguns novel·listes els qui, duna manera tàcita de vegades, rotundament explícita daltres, lhan provocada. No es tracta, és clar, de crisi «gramatical», sinó de crisi de certs criteris «literaris» de lidioma (Falkberget 1962: 16).
Aquí Fuster satura, perquè sap que hi ha massa coses en joc, i caldria operar amb una discreció que lespai de pàgines no li permet. Jo faré el mateix, però, abans de deixar les meves argumentacions, formulo una nova hipòtesi, segons la qual tot el meu discurs podria tornar a començar circularment per on lhavia començat, o, més concretament, per les paraules de Joan Maragall que mhavien donat limpuls a emprendren lescriptura.