La Torre va albergar fins a 1915 lAjuntament de Càlig: tenia al davant la carnisseria/peixateria i al carreró immediat del Delme, el gran celler de lorde de Montesa. Tres viles de la mateixa senyoria montesiana i del bisbat de Tortosa són Vinaròs, Benicarló i Almassora. A la primera, la casa del Consell subicava en un cantó del carrer Major, prop del barri mariner; just davant residia el mostassaf. Els Quatre Cantons de Benicarló materialitzaven el poder civil mentre que lenorme casal de Montesa (720 m2) al quarter meridional significava la jurisdicció. LOficialat tortosí dAlmassora absorbia una illeta sencera del nord en tant que Ca la Vila se centrava a la plaça Major. Els hospitals solien prendre posicions, fora vila, prop dels portals, cas de les Coves de Vinromà, Catí i Benissa.
Segons la categoria històrica dels nuclis urbans, que no sempre savé amb lactual, hi podem trobar mostres desplendor edificatori, de vegades coincidents amb el carrer Major que és o ha estat axial. El Castelló de 1588 (Traver, 1958) tenia uns 4.500 habitants que pagaven una peita mitjana de 10 lliures i 15 sous; la centralitat estava marcada pels edificis del Comú de la Vila, les Corts de Governació i Justícia i la presó que sacumulaven en una petita àrea del centre antic, no lluny de lesglésia. NArcís Feliu sojornava al carrer Major, a la cantonada amb el carrer de Mossèn Tirado; els Casalduc vivien al carrer de lAigua, una travessa destacada. Gandia conjugaria la vila, el raval andalusí i la vila nova; si la col·legiata de Santa Maria restava al melic urbà, la Universitat (1548) es va alçar a lextraradi, obligant-se a tancar-la de murs. Altrament, el palau gòtic dels ducs originat en la torre del Tossal mantenia la senyoria del territori al costat del riu. Cocentaina conjuminava també el palau senyorial (2.880 m2) de final del segle XIII entorn dun pati central de base gòtica amb la placeta de les Corts, més tard de la Vila, on radicava el consell municipal.
Lesplendor gòtic de Sant Mateu i una acurada tasca de restauració ens ha permès valorar la importància relativa dels carrers i plans dels segles XIV i XV, i sobretot dels abundants casals. La copiosa documentació de Pego i un estudi exemplar a través del parcel·lari i larqueologia (Martí, 1997) permet reviure el paper del carreram medieval. Manises, amb flaixos escassos, el podem fixar a final del Quatre-cents quan es crea el carrer Nou, que esdevindrà Major. A Cinctorres, la casa senyorial dels Santjoan confrontava amb el Quartillo castell originari, el forn i lhostal. A Traiguera, segona vila del Maestrat, sexplica un esplendor planificat en dos o tres recintes, comptant-hi la concessió de mercat (1321) i fira (1440) i la celebració dunes corts, lany 1441; caldria afegir-hi lEstudi que va funcionar-hi del segle XIV al XVI. Per acabar, la rivalitat en una minúscula aldea morellana, el Forcall, aclareix el desenvolupament i la persistència dels casals dels Mançaner i Fort, oposats als Miró i Osset que opten per leixample.
El toc dels casals és una mica aleatori encara que sempre tinga un component socioeconòmic com hem vist a Sant Mateu, Catí i Castelló. On no ho podíem esperar, a Vistabella, trobem diversos grans casals al carrer de Jesús i del Forn Vell i, més avall, al carrer del Mur. En una pobla pobra com la de Vallbona hi ha la Casa Gran (ara Museu Etnològic), edifici que el segle XIX tenia més dun miler de metres quadrats, i la casa del Delme del carrer Major on es cobraven les rendes del monestir de Portaceli. El cas de Benissa sobta si no es coneix que era la residència duna «aristocràcia» terratinent i mercadera que des del segle XVI aconseguí lhegemonia de les quatre baronies, una petita capital.
La toponímia
Dels quaranta noms que serveixen per retolar les nostres viles o els llogarets ací estudiats, en podem fer una classificació, atesa la seua etimologia, que es resumeix al següent quadre:
A la categoria de prellatins cal afegir-hi tots els inexplicats que són Alacant, Carlet, Elda, Gandia (que podria ser grec importat pels bizantins) i Orpesa. Només nhi ha quatre de llatins perquè considerem com a tals els que han romàs gairebé fossilitzats: Carcaixén(t) de CARCASSIUS; Dénia de DIANIUM; Traiguera de TRITICARIA i Nules, procedent dAD NOVULAS, que fàcilment podrien passar per catalans. Els romànics precatalans, que sovint són designats com a «mossàrabs», representen una evolució més avançada dels llatins originaris. En tenim sis més o menys apodíctics: Càlig, Catí, Cocentaina, Cullera, Pego (< PAGUS o PELAGUS) i un de més discutible, Sorita.
Com era desperar és la tònica dun país ocupat culturalment set o vuit segles, una tercera part dels topònims són aràbics. Nhi ha tretze més o menys admesos pels autors: Alcoi (àr. Alqûy), la Pobleta dAlcolea (< al-qulaica, segons Coromines; algú lha interpretat com el fortí); Almassora (< al-manûra; el significat no nés clar); Almenara (< al-manâra, la talaia); Beneixama (< bani-Šâcma?, tribal); Beniarrés, un altre clànic; Benicarló (< banî Gazlûn); Benissa (< banî-cÎsa, els fills de Jesús); Manises, no interpetat; Olocau (< al-cuqab?); Zucaina (< assukayna); Vinaròs (< abîn al-cArûs) i les Coves de Vinromà (< abîn ar-rumman).
La dotzena de topònims catalans fan un altre terç del total. Hi comptem quatre noms que volen magnificar el paisatge: el Bellestar, Bell-lloc, la Pobla de Vallbona i Vistabella. Nhi ha tres que esmenten la fortificació: Castelló de la Plana, Cinctorres i Montfort, i dos que es refereixen a aspectes geomòrfics o vegetals: el Forcall i la Salzadella. Queden Sant Mateu, Teulada (tal vegada Taulada < TABULATA) i Vila-real que són ben transparents.
Els rètols «oficials» dels carrers no corresponen en tots els casos a la designació popular, que sempre que hem pogut hem maldat per recuperar. Entre els més generalitzats, hom troba els carrers Major, del Forn, Empedrat, de la Senyoria, de la Cort o de les Corts, de lEsglésia, de lAbadia (Rectoria), els Quatre Cantons, Cap de Vila, Sòl de Vila... He comentat en un altre lloc la trilogia de carrers dAmunt, dEnmig i dAvall (a Castelló manca el dAvall) i el genèric pla que sovint substitueix la plaça (sobretot al Maestrat). Amb relació a les murades, són notables el Remur (Bell-lloc) i Darremur (Almassora). El nou/vell, nova/vella ha estat mencionat a les pobles (Rosselló, 2016); hi ha una plaça Nova a Castelló que data de 1570... El carrer de la Dula (Almenara, Castelló i Catí) fa referència a un terme ramader, com el Comú (dels porcs, a la mateixa Almenara).
Els sants no han contribuït precisament a facilitar-me la tasca. Loportunista imposició de diversos santorals fa que siga difícil trobar un poble sense el carrer de Sant Antoni, Sant Joan o Santa Maria, i no parlem daltres sants de moda o proposats per ordes religiosos o rectors concrets. Quan comença a ser regulada la nomenclatura del viari urbà, hi ha una etapa hagiogràfica, més o menys el segle XVIII; una d«espanyola» pseudoculta (personatges històrics més aviat carpetovetònics) i una tercera de «glòries locals». Si ho ajuntem amb els canvis polítics (segles XIX-XX), el resultat sol ser deplorable: la tradició sen ressent.