El moment culminant del conicte va arribar lany 1684, quan els impressors van aconseguir que el Consell de Cent autoritzés la conversió de la germandat en una confraria amb caràcter polític. A més a més, aquest reconeixement anava acompanyat de la concessió dunes ordinacions que, entre altres coses, reconeixien el dret dels impressors a vendre llibres al detall a les portes del taller i, a la vegada, impedien que cap persona que no formés part de la nova confraria pogués obrir una impremta a la ciutat. Evidentment, aquesta decisió va causar un gran enrenou en el sector, fins al punt que les queixes dels llibreters van forçar al Consell de Cent a nomenar una comissió dexperts per tal de revisar si les ordinacions concedides a la confraria dels estampers entraven en contradicció amb les dels llibreters. Un any després, seguint el dictamen de la comissió, el Consell Ordinari de 36 va considerar que, efectivament, gràcies al privilegi reial que tenien concedit des de 1553, els llibreters eren els únics que tenien potestat per vendre llibres de forma pública a Barcelona.
A més, el govern municipal va anular la potestat dels impressors de prohibir tenir tallers tipogràfics a les persones que no formaven part de la confraria, ja que això era «perjudicial per a la utilitat y benefici públich». En aquest sentit, la comissió dexperts va determinar que en efecte la impremta era una art liberal i que, per tant, la podia exercir qualsevol persona, independentment de la posició estamental. Els experts sostenien que no es podia obligar un artista, un mercader o un cavaller que volgués obrir un taller tipogràfic a formar part de la confraria dels estampers, ja que això hauria suposat una vexació. Per aquestes raons, lany 1685 el Consell de Cent va revocar lautorització per crear la confraria dels estampers i la va retornar a lestat anterior; és a dir, com a germandat de devoció, a la vegada que anul·lava també les ordinacions que els havien estat concedides. Els més beneficiats foren els llibreters, ja que, a més de conservar el monopoli sobre la venda de llibres, van veure també reconegut el dret a tenir impremtes pròpies.
Així doncs, a pesar del prestigi que la impremta havia adquirit al llarg del segle XVII, els professionals daquest sector foren incapaços de situarse, com pretenien, al nivell dels artistes. La reivindicació de la impremta com a art liberal es va girar en contra dels mateixos interessats ja que, al cap i a la fi, va acabar justificant lintrusisme professional. Al capdavall, la incapacitat dels impressors per ser reconeguts com a part de la jerarquia estamental sexplica pel fet que, quantitativament, era un collectiu reduït i amb poca capacitat de pressió, cosa que els va impedir traspassar el mur que la tradició i els privilegis havien creat a lentorn dels oficis al llarg dels segles.
1 Sobre la disputa que els impressors i els llibreters de Barcelona van mantenir en el darrer terç del segle XVII vegeu també: Xevi Camprubí, «Llibres i lliure comerç a la Barcelona moderna: els conictes entre limpressor Rafael Figueró i la confraria dels llibreters (16711711)», Recerques, 65, 2012, pp. 75-107.
III. LORIGEN DE LA PREMSA A CATALUNYA
Labril del 1493 el capellà Pere Posa, propietari duna impremta a Barcelona, signava lacta de naixement de la premsa a Catalunya. Aquell mes apareixia publicada, en una edició atribuïda a Posa, la carta en què Cristòfol Colom explicava el primer viatge que va fer a Amèrica a Lluís de Santàngel, escrivà racional del rei Ferran II. Al llarg dels mesos següents la carta fou reproduïda en altres ciutats, com ara, a Roma, París i Anvers. Es tracta del primer cas conegut a Catalunya en què un document informatiu de caràcter privat era reproduït diverses vegades amb lajut de la impremta i, tot seguit, traspassant el llindar de lesfera pública, difós entre un gran nombre de persones.
La reproducció de notícies a gran escala fou una altra de les grans aportacions de la impremta. La utilització del nou invent amb finalitats informatives va tenir, al meu parer, un impacte superior al del llibre imprès, en la mesura que els fulls informatius, molt més breus, es podien publicar en poques hores amb un cost molt baix, mentre que ledició dun llibre requeria més temps i diners. Com ha assenyalat Johannes Weber (2006: 387), en els seus inicis el mateix Gutenberg va treballar com a jobbing printer, això és, imprimint fulls de poca volada de fàcil sortida comercial. Precisament, una de les primeres obres publicades per linventor de la impremta fou un full periodístic, aparegut el desembre del 1454, cosa que, segons Weber, va marcar el naixement de la premsa política. Es tracta dun exemplar dels anomenats «turkenkalender», uns pamets que cridaven als governs europeus a reconquerir Constantinoble, que havia caigut en poder dels turcs un any abans.
La publicació de notícies impreses fou una constant a tot Europa des de poc temps després de laparició del nou invent. A França, segons Jean-Pierre Seguin (1983: 34), les primeres relacions fulls de notícies que contenien la narració dun únic esdeveniment van aparèixer lany 1494, durant la campanya militar del rei Carles VIII a Itàlia. Arran daquest conicte, els impressors de París, Lió i Rouen van començar a publicar fulls de quatre pàgines que recollien la informació més destacada que els arribava per correu, com va ser la presa de Roma aquell mateix any o la de Nàpols lany següent. Es tractava, en qualsevol cas, duna pràctica que tenia lorigen en els «avisos» manuscrits, que circulaven des de feia anys per tot Europa, principalment en làmbit diplomàtic. En aquest sentit, Mario Infelise (2005: 34) ha identificat una sèrie de casos que mostren que a mitjan segle XV els ambaixadors orentins i venecians residents a les principals capitals europees enviaven cartes que contenien reculls de notícies als respectius governs. Segons lautor (Infelise, 1999: 117), a partir de la segona meitat del segle XVI es va instaurar a Venècia una xarxa organitzada a través de la qual es difonien més o menys regularment notícies manuscrites sobre fets polítics i militars. Tal com apunta Weber (2006: 390), els avisos foren la culminació dun procés devolució de la correspondència. Les cartes anaven acompanyades de notícies, a mode de suplement, de manera que es podien separar fàcilment de la comunicació principal, per copiar-les després i distribuir-les de forma independent. El resultat de tot plegat fou el naixement dels primers setmanaris de notícies manuscrites, que a principi del segle XVII shavien establert pràcticament arreu dEuropa.
A Catalunya, la producció de notícies impreses va tenir continuïtat durant la primera meitat del segle XVI, per bé que de forma molt limitada, almenys segons el fons conservat. Hom ha atribuït a limpressor barceloní Carles Amorós (Norton i Wilson, 1969: 8) la publicació dun full titulat Carta de la gran victoria y presa de Oran, en la qual una remitent anònim explicava a un conegut els detalls de lexpedició que el 1509 va portar al cardenal Cisneros a conquerir Orà.
Al llarg de la segona meitat daquell segle es van publicar algunes notícies a Catalunya sobre la guerra contra els turcs al Mediterrani. Destaca, en aquest sentit, la publicació lany 1557 de la relació més antiga coneguda escrita en català, que portava per títol Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova. Segons Joan Torrent i Rafael Tasis (1966: 22), aquest full va ser molt probablement obra dels impressors barcelonins Jaume Cortey o Claudi Bornat. Digual forma, cal esmentar una relació sobre la victòria cristiana en la batalla de Lepant que Pau Cortey i Pere Malo van publicar a Barcelona el 1571.