Es tracta, doncs, de dues posicions distintes però no contràries, que responen a abstraccions científiques basades en necessitate metodològiques i a construccions lligades a certs investigadors limitats a un lloc i un temps determinate. És evident que la segona actitud és més abstracta que la primera i simplifica excessivament les consideracions teòriques i metodològiques de la superposició de la dialectologia i la sociolingüística. La dialectologia social s'ha donat, bé com a prolongació del mètode geolingüístic, bé com a necessitat d'examinar la relació entre l'estratificació social i la variació geolectal.
La sociolingüística difereix, doncs, d'algunes preocupacions anteriors sobre relacions sòcio-geolectals i constitueix un nou model que respon a una orientació diferent, amb principis i fins diversos. Així, s'ha insistit molt en l'examen dels factors de diferenciació sociològica grup social, edat, sexe, etc.- com a potencialment relacionables amb la variació lingüística. Tanmateix, darrerament ja no podem basar les nostres anàlisis en aquesta hipòtesi, fet que implica una important ruptura amb els treballs anteriors sobre estructura social i sobre llengua i societat.
1.2.3. La diferenciació geolectal és objectivament gradual i acumulativa, encara que subjectivament no ho és. No hi ha una determinació objectiva de geolectes. Llevat de casos especials límits geogràfics "naturals", fronteres polítiques estables,, els límits geolectals no delimiten maneres de parlar uniformes, sinó que entre els geolectes més ben caracterizats hi sol haver varietats intermèdies o de transicío. Les varietats geogràfiques es poden ordenar al llarg d'un continuum geolectal, a manera d'una cadena de varietats contigües en què cada parell de varietats adjacents són mútuament intel.ligibles, encara que no ho són les que es troben als extrems oposats de la cadena.
El continuum de parla pot ser també més social i situacional que geogràfic, i les transicions poden ser fins i tot més contínues i inestables. La descripció lingüística "externa" correspon així a una representació del coneixement necessàriament aproximatiu, parcial i progressiu del funcionament de l'activitat comunicativa i del seu caràcter multidimensional (temporal, geogràfic, social i situacional). Nocions com estàndard, geolecte, sociolecte i estil (i registre) entren en una dinàmica creixent sota la influència de les aportacions dialectològiques, sociolingüístiques i pragmàtiques, i configuren uns límits arbitraris als continua lectals (temporal, geogràfic, social i situacional), com a recurs metodològic per a obtenir les discontinuïtats reals existents.
Al costat de la dimensió estructural i descriptiva de la llengua mateixa, hi ha una altra de funcional i descriptiva dels seus usos socials en la comunicació. Superioritat i inferioritat funcionals són el resultat d'un procés històric que ha implicat el desenvolupament de la llengua estàndard i la subordinació del vernacle. Les relacions entre "estat" de llengua i continuum geolectal es materialitzen en l'ús que els parlants fan del seus codis, i poden examinar-se al llarg de l'oposició sociolingüística estàndard, com a varietat superposada autònoma, i vernacle, com a varietat social heterònoma. I en aquest aspecte resulten imprescindibles els conceptes sociolingüístics d'actitud lingüística (veg. § 2.4.4.) i lleialtat lingüística. L'estàndard serveix de vincle entre parlants de diferents geolectes i fomenta així la cohesió interna d'una comunitat idiomàtica, encara que poden donar-s'hi diversos estàndards. La descripció de la variació estàndard/vernacle es relaciona primàriament amb els grups socials, i respon a una dimensió socialment motivada. Tant els sociolectes estàndards com els vernacles presenten estils formals i informals, ja en el registre parlat, ja en l'escrit.