En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a levolució posterior, es poden establir quatre grups diferents dinfinitius:
(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:
(7) a. DEBERE > dever
b. HABERE > haver
(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:
(8) a. CALERE > caler
b. DOLERE > doler
c. SOLERE > soler
d. VALERE > valer
(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:
(9) a. TENERE > tener
b. REMANERE > remaner/romaner
(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -Ce, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient:7
(10) a. IACERE > jaser > jaer
b. LICERE > leser > leer
c. PLACERE > plaser > plaer
d. SEDERE > seser > seer
e. VIDERE > veser > veer
Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà linfinitiu en llatí tardà:
(11) a. *POTERE > poder
b. *VOLERE > voler
Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever. La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12).8
(12) a. *SAPERE (cl. SAPERE) > saber
b. *CADERE (cl. CADERE) > caser > caer
c. *TRACERE (cl. TRAHERE) > traser > traer
d. *CAPERE (cl. CAPERE) > caber
Com veurem en lepígraf següent, la majoria dels verbs de la segona conjugació han modificat la forma dinfinitiu originària. El canvi més general ha consistit a adoptar formes rizotòniques dacord amb el model de la tercera conjugació en un procés que sha mantingut viu fins a lactualitat (cfr. § 2.5.2). A causa daquest canvi analògic, en català modern únicament es mantenen sis verbs amb la desinència -er tònica: haver, voler, poder, saber, soler i valer.9 Notem que la majoria daquests verbs són auxiliars i modals, i tenen, per tant, una alta freqüència dús que, sens dubte, ha contribuït a atorgar estabilitat a les formes arizotòniques.
2.5 La tercera conjugació
La tercera conjugació, com sha indicat més amunt, era bastant més nombrosa que no la segona i no ha deixat dincorporar verbs procedents de la segona conjugació al llarg de la història del català. Els infinitius daquests verbs es poden classificar formalment en tres grups: els acabats en -re, en -er i en -r.
2.5.1 Infinitius acabats en -re
Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re. Aquesta desinència respon a levolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics.10 Partint daquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:
(a) Els verbs que tenien en llatí un radical acabat en les consonants -V-, -D- O -Ce. Aquestes consonants, com se sap, es vocalitzaren en [w] després de la síncope de la vocal posttònica:11
(13) a. CREDERE > creure
b. RĀDERE > raure
c. VĪVERE > viure
d. *AUCIDERE (cl. OCCIDERE) > ociure/auciure
e. *COCERE (cl. COQUERE) > coure
f. *MOVERE (cl. MOVERE) > moure
g. *NOCERE (cl. NOCERE) > noure
h. *RIDERE (cl. RIDERE) > riure
(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:
(14) a. BATT(U)ERE > batre
b. CONCIPERE > concebre
c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre
d. REDDERE > (redre/) retre12
(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:
(15) a. ATTENDERE > atendre
b. FUNDERE > fondre
c. PRENDERE > p(r)endre
d. INCENDERE > encendre
e. RUMPERE > rompre
f. PERDERE > perdre
(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de lobertura de la síl·laba següent:
(16) a. PREMERE > prembre
b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre
c. *TIMERE (cl. TIMERE) > tembre
Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona (prémer i témer) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació (redimir). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat, VIII: 382-383).
(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n. Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:
(17) c. COLERE > colre > coldre
b. MOLERE > molre > moldre
c. TOLLERE > tolre > toldre
d. PŌNERE > ponre > pondre
Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI).13 En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model dalguns dels infinitius del grup (c).
(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NCe i -RCe:
(18) a. VINCERE > vençre
b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre
Com en el cas anterior, la bategant daquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.