LHorta de València només podia estar lligada a la fundació romana de Valentia el segle II abans de Crist, com una operació dirigida, organitzada i materialitzada per aquests grans constructors del passat idealitzats, i amb una cultura clàssica que regulava lorganització social en base a les lleis del Dret Romà; així, amb majúscules. I el cas és que no. LHorta de València, com a paisatge històric i social construït durant segles, no es remunta a lèpoca romana. Malauradament cal insistir ací en una obvietat: lús de laigua per a regar i així augmentar la producció daliments no és una «horta». Totes les societats del planeta han enginyat formes de domesticar laigua, per excés o per defecte, com en el nostre cas mediterrani. Sempre amb lobjectiu de trauren prot, fonamentalment i primera per a produir més aliments i sobreviure. Així que des de la revolució neolítica, fa mil·lennis, arreu del món les societat agràries han cavat canals en la terra, han conduït aigua als camps, han aterrassat les parcel·les perquè no serosionen, i han fet dipòsits i basses per a intentar emmagatzemar laigua.
El rastre daquestes construccions és allò que de vegades troben els arqueòlegs, però això no permet armar, com es fa sovint, si no es complementa amb una anàlisi històrica, que aquelles pedres, canals o argamasses que portaren aigua en el passat són lorigen de lhorta. I no, no és així. Els ibers usaren laigua per a regar, els romans també, i segurament els visigots van fer el mateix, però tot allò mai no fou lHorta de València. Cadascuna de les societats del nostre passat han fet ús de laigua per a regar, però segons els seus propis paràmetres socials, polítics, econòmics i culturals. Per això ara comprenem i per tant expliquem que lHorta de València, o el conjunt de les hortes valencianes i, en general, totes les hortes mediterrànies, són una nova forma de gestió de laigua, del regadiu i de la terra que se naprota, producte duna societat concreta que és la medieval islàmica i, en el nostre cas concret, de la societat dal-Andalus entre els segles VIII i XIII.
Només a poc a poc hem anat entenent això, a mesura que els investigadors acadèmics desmuntaven i tornaven a muntar el puzle dels paisatges irrigats mediterranis; entre ells especialment, encara que no únicament, els valencians. En aquest viatge han estat fonamentals, almenys, tres autors que cal citar individualment: Pierre Guichard, Thomas F. Glick i Miquel Barceló. Tots tres, juntament amb Antonio Malpica, Helena Kirchner, Fèlix Retamero, Ricardo González Villaescusa, Josep Torró o jo mateix, entre daltres, cadascú des de la seua especialitat en la història medieval tot i que sovint amb mirades creuades i pràctiques investigadores mixtes estan en la base daquest llibre. Història de la societat andalusina, història de la tècnica medieval i la seua difusió, història rural, història de la irrigació, història agrària..., tot plegat amb una especial mirada i interès per la història medieval valenciana i la història de lHorta.
Tot aquest rerefons es pot trobar en el present llibre, en lexplicació sobre els paisatges històrics medievals i la metodologia per al seu estudi, o en la raó per la qual estudiar els paisatges com a font històrica per a poder entendre les societats del passat, i especialment landalusina. També en la comprensió del model de relacions socials clàniques dal-Andalus, ben diferent del de la societat feudal de la Corona dAragó; del paper de lEstat islàmic i de les comunitats rurals. O en la lògica social constructiva dels sistemes irrigats de les hortes, el disseny del traçat de canals i séquies majors. En el com i el perquè dels tipus de partidors daigua o de la ubicació física dels molins al llarg del traçat de les séquies. En la relació entre minihortes i alqueries, enteses aquestes últimes com a petites aldees o llogarets poblats per famílies extenses. En la lògica social de lagricultura irrigada amb noves plantes vingudes ns i tot de lÍndia. I també en la lògica diferent quant als acords socials per a captar, conduir i repartir laigua entre comunitats camperoles i el paper de lEstat. En resum, tot un seguit de factors que marquen unes profundes diferències pel que fa a la gestió social de laigua i la construcció dels espais irrigats entre una societat romana esclavista, una societat musulmana andalusina de base tributària estatal, i una societat medieval cristiana basada en el feudalisme i les senyories.
Tot això està en el punt de partida del llibre que teniu a les mans, de Ferran Esquilache. La seua tesi doctoral no versa sobre lús físic de laigua per a regar en els voltants de la ciutat de València, sinó sobre els orígens de lHorta de València com a paisatge històric complet i construït socialment en època andalusina, abans de lany mil. Una investigació que té un component fonamental en la metodologia de larqueologia espacial desenvolupada, entre altres, pels tres autors destacats anteriorment. El treball de camp ha estat minuciós, laboriós, detalladíssim a microescala, de reconstrucció dels elements físics que caracteritzen els espais irrigats: séquies, canals, camins, espais dhabitació, espais de treball, parcel·les, marges i bancals... Una tasca de detecció de les seues regularitats, però especialment de les irregularitats, les diferències dorganització a nivell físic, material, entre una zona i altra, les distintes dimensions de les construccions del territori, amb la inestimable ajuda del canvi històric que el rei Jaume I va fer el 1238, arran de la conquesta de València, en imposar un nou sistema de mesures agràries amb el qual es va fer el repartiment de les terres entre els conqueridors.
És per tot això que les planimetries juguen un paper fonamental en aquest llibre, perquè no es limiten a ser il·lustracions del text escrit. Són veritables fonts documentals tan valuoses o més que els vells pergamins dels arxius. En bona mesura és a través dels plànols com podem entendre el procés de fundació dels primers espais irrigats al costat de les alqueries andalusines entre els segles VIII i IX. Així com la detecció del canvi a nous espais irrigats més extensos en una segona etapa posterior, lligada a una transformació signicativa en la toponímia de les alqueries habitades. I encara, la posterior densicació de la xarxa hidràulica i lestabliment de nous espais habitats al ritme del creixement demogràc i econòmic al voltant de lany mil.
Sens dubte, estem davant duna obra important, que planteja un nou camí obert per a la investigació històrica, que suggereix possibles explicacions o planteja com han de ser quan trobem limitacions o carència de més fonts conegudes o possibles en aquest moment. Que revisa idees preconcebudes dautors anteriors, però també construeix el seu discurs històric sobre allò que han comprès i explicat aquests. Que deixa interrogants, qüestions obertes i enceta el debat sobre altres aspectes. Què més podem demanar a lobra dun historiador?
ENRIC GUINOT
Catedràtic dHistòria Medieval
de la Universitat de València
INTRODUCCIÓ
La part més substancial daquesta obra és fruit de la meua tesi doctoral, que es va titular Els espais agraris i lestructura social duna gran horta uvial andalusina. La construcció i evolució de lHorta de València entre els seglesVIIIiXIII, i que vaig defensar a la Universitat de València en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modicacions que no es limiten a lhabitual adaptació del text original per a la publicació denitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.1 Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i ledició denitiva daquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.