Vicent Miguel Carceller fou un editor de masses. A més de La Traca va traure altres publicacions en valencià de literatura dentreteniment, com Nos tre Teatro i El Cuento del Dumenche, dues publicacions que fomentaren la literatura en llengua pròpia. Carceller afirma Antonio Laguna mereix ser catalogat com leditor valencià més important del seu temps, i la cultura valenciana té un deute amb ell, tant per allò que va produir a partir de lherència de la tradició literària i oral com per la seua notable capacitat per crear productes de gran acceptació popular. Enfront duna burgesia castellanitzada, Carceller sap connectar amb el poble fent productes escrits en la llengua vernacla. És el millor exponent en aquesta època de la sòlida correspondència existent entre la cultura popular i la cultura industrial sotmesa a la producció industrial i el consum massiu (Laguna Platero, 2015: 19-39).
Amb tiratges molt més modestos, dins de cercles intel·lectuals més reduïts i aliena a la cultura de masses, es movia la premsa valencianista cultural sorgida durant la República, amb capçaleres com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1920), Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), Avant (1930-1931), El Poble Va lencià, El Camí (1932-1934), Acció Valenciana (1930-1931), Acció (1934), el Butlletí de lAs sociació Protectora de lEnsenyança Valencia na (1935), Proa (1935), El País Valencià (1935), Timó (1935) i El Popular (1936). Totes aquestes revistes assumeixen ja la normativa de Pompeu Fabra amb la signatura de les Normes de Castelló de 1932. Així mateix, el 1927 arriben als quioscos les revistes Nostre Teatro i Nostra Novel·la, publicacions setmanals populars que volen forjar nous valors i crear nous lectors en valencià. Una tradició que serà recuperada en la Transició amb la reaparició de la capçalera El Conte del diumenge sota la coordinació de Vicent Franch.
Aquesta premsa, destaca Ricard Blasco, naix sota lempara duna nova generació descriptors lanomenada generació de 1930, prenent la fita de la publicació de LAntologia de la poesia valenciana que mostra una clara voluntat de normalitzar la llengua en làmbit de la cultura. I també de normativitzar lortografia valenciana per traure-la de lestat caòtic en què es trobava. La primera iniciativa en aquesta línia correspon a Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). Lesforç daquesta publicació, continuat després de la seua desaparició per la Societat Castellonenca de Cultura, dóna lloc com és sabut a la signatura de les Normes de Castelló. Els homes de Taula són: Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives, Enric Navarro Borràs, Artur Perucho, Carles Salvador, Maximilià Thous i Llorens i Bernat Artola. Res no es pot comprendre del valencianisme cultural de la II República sense lesforç que va esmerçar la generació de la Taula, la qual sense trencar amb la generació descriptors de 1909 ni tampoc amb Lo Rat Penat pretenia dotar la cultura valenciana dun instrument normal dexpressió i modernitzar la literatura fent-la marxar dacord amb les tendències vigents de la literatura europea (Blasco, 1982: 15-17).
Cal tenir en compte que fins al 1932 no hi haurà un model ortogràficgramatical acceptat per la majoria dusuaris de la llengua escrita. Des del segle XIX, lortografia que shavia utilitzat en la premsa en valencià era castellanitzada, barrejada de barbarismes i en alguns casos dun cert lèxic arcaïtzant de lèpoca medieval recuperat pels renaixentistes, sense cap criteri modernitzador ni unificador amb la resta del domini lingüístic, i sense cap respecte a la gran tradició gràfica dels clàssics de lèpoca foral. Aquest arquetip lingüístic serà el predominant entre 1837 i 1936 (Dolz Gastaldo, 1992). Simposava popularment una ortografia inadequada i degenerativa (a la castellana). La depauperació ortogràfica desfeia la fisonomia de lidioma, els usos morfològics dialectals i la castellanització lèxica de la premsa satírica i de moltes obretes de teatre escrites per fer riure (a València el teatre en valencià escrit a la castellana era molt abundant i popular) feia que les grafies incorrectes sescamparen arreu del territori. Altrament, la pseudonormalització de la llengua escrita que solia sorgir de Lo Rat Penat i altres cercles, feia també el seu paper desorientador, moltes vegades amb tota la bona voluntat dels «normalitzadors» ocasionals. La confusió de sons de lapitxat provocava grafies desastroses, hi havia mots arcaïtzants en desús, i fins i tot es treien a relluir grafies equivocades de la primeria de ledat mitjana (Valor, 1999).
Això no obstant, la voluntat de normalització de la llengua acabà quallant en la República, cosa que tingué conseqüències immediates en altres àmbits. Per exemple, en la colla que fundà, el 8 de març de 1930, Acció Cultural Valenciana, constituïda per universitaris, que van publicar el setmanari Acció Valenciana (1930-1931). El fenomen és nou. Per primera vegada, una generació universitària proclama les seues conviccions valencianistes. En aquest grup es troben Emili Gómez Nadal, Lluís Querol i Rosó, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Joan Beneyto, Francesc Carreres i Calatayud, Antoni Igual Úbeda i daltres (Vallés Casanoves, 2008). O en terres del sud, lAgrupació Regionalista Alacantina on hi havia el poeta Josep Ferrándiz, lescriptor Enric Valor i Josep Coloma Pellicer, director de la revista satírica esquerrana El tio Cuc. Mentrestant, la crisi de la monarquia dAlfons XIII propicià laparició, el 15 de setembre de 1930, del setmanari republicà Avant, de curta durada però molt actiu. En aquest periòdic trobem antics col·laboradors de Taula de Lletres Valencianes com Adolf Pizcueta, Almela i Vives, Carles Salvador i Navarro Borràs.
El valencianisme polític i la premsa en valencià marxen paral·lels a levo lució literària valenciana del període 1931-1936, i és obra en gran part dintel·lectuals. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme (Cucó, 1977). Lacceptació de les reivindicacions autonomistes pels partits estatals republicans, abans no sensibilitzats en aquest sentit, fou una conseqüència de la tasca cultural prèvia a la política desenvolupada per aquests intel·lectuals. Aquest fet significa un notable avanç en la història del valencianisme. El punt dinflexió el marca la signatura de les Normes dOrtografia Valenciana a la ciutat de Castelló el 1932, un fet importantíssim per al ressorgiment, lafirmació i la consolidació del tret més característic de la identitat del nostre poble (Valor, 1999). A partir dara lortografia correcta comença a ser usada en certs medis cultivats i no duna manera general. Una gran contribució a lesperit normalitzador, tant en la cultura com en la política, fou el setmanari El Camí (1932-1934), aparegut el mateix any de la signatura de les Normes de Castelló. La redacció la formaven antics col·laboradors de Taula de les Lletres i Acció Valenciana, però també de nous procedents sobretot de làmbit universitari.