1. Periòdics dinformació general: Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal i El Temps
2. Revistes duna nova renaixença literària: Llombriu, Cairell, Lletres de Canvi, Daina, El conte del diumenge, LAiguadolç, Lhorabaixa i Passadís
3. Els intents frustrats de recuperar la tradició de la premsa satírica valenciana: El Corcó, El Dàtil, El Pardalot Engabiat i LEncar nella
4. Revistes de recerca i pensament: Arguments lEstel, LEspill, Trellat, Batlia i Afers
5. El nacionalisme polític en la premsa periòdica de partit: El Poble Valencià, Cal Dir, El Suecà, La causa del poble, Esquerra Unida i Lluita
6. Revistes daltres temàtiques: Agricultura Jove, Camp Valencià, All ioli, La Casa Verda, Camacuc, Papers dEducació i Caplletra
7. El fet comarcal com a element didentitat
7.1 La premsa local i comarcal dinformació
7.1.1 La informació de proximitat en el pas del franquisme a la democràcia.- 7.1.2 Generalitat, la revista de les comarques valencianes.- 7.1.3 Els primers intents de fer una premsa comarcal independent: LHorta, Benicadell, La Veu de Llíria, La Veu de Xàtiva, El Poble de la Marina i Crònica de la Vall dAlbaida
7.2 Cultura de proximitat. Revistes culturals locals: Burisana, LAndana, Els Ports, Au! i Cadafal
7.3 La comarca com a àmbit de recerca. Revistes destudis locals i comarcals
8. La premsa del blaverisme: Murta, Som, Claus de Llibertat, El Crit del Palleter i Llum i Claredat
Capítol 5. Una premsa sense un mercat normalitzat
Annex. Catàleg de 126 revistes valencianistes editades entre 1958 i 1987
Fonts i referències bibliogràfiques
Índex antroponímic
Índex onomàstic general
Pròleg
Periodisme valencianista
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Dençà de mitjan del segle XIX, el periodisme ha tingut un paper permanentment destacat en lesforç desplegat des del poder per vertebrar lestat nació espanyol. Al voltant daquest esforç i dalgunes destacades iniciatives personals o empresarials shan anat dibuixant unes hegemonies de llarg recorregut, persistents, que han condicionat la conformació de lopinió pública i la fixació duns mapes mentals. Aquest models culturals dominants shan sobreposat a les diferències «locals», «regionals» o «nacionals», i han arribat a ser àmpliament compartits per sectors socials diferents. Simultàniament, però, des de posicions discrepants o antagòniques, des daltres sectors socials i perspectives, des daltres concepcions de la política i de lestat, des daltres afirmacions nacionals, culturals o lingüístiques, encara que amb recursos menors i ambicions més limitades, també es va provar de recórrer al periodisme. Per això, al costat de la premsa i el periodisme dominants, podem identificar sempre unes altres tradicions periodístiques: heterodoxes, resistents, alternatives, testimonials, etc. El periodisme valencianista, encara que havent de desenvolupar-se en condicions històriques molt adverses, constitueix una daquestes tradicions. La que ha maldat per mantenir, en moments diferents però sempre plens de dificultats, la major estima i la màxima consideració pel poble valencià com a subjecte social, polític i cultural.
Lofensiva més dura des de lEstat, la més conscientment i sistemàticament executada per liquidar qualsevol singularitat que sallunyés de lúnic patró nacional admès, es va produir tot al llarg de la dictadura franquista. La política uniformitzadora del franquisme va comportar diverses operacions de residualització de patrimonis i tradicions locals, que van afectar molt greument tots el usos lingüístics. Molt especialment, per descomptat, els referits a les activitats de major projecció pública com lensenyament o el periodisme. De fet, les reverberacions daquell franquisme van fer-se ben perceptibles després de la mort del dictador i, en bona mesura, encara duren. Com interpretar, si no, episodis com el tancament de RTVV al novembre de 2013?
Per al periodisme valencianista els anys de la dictadura van resultar dramàtics. Fins a finals dels anys 50 no van ser possibles els primers intents significatius i modestament eficaços de reprendre el fil de la tradició. I, encara, acabada formalment la dictadura, quan semblava que es podien eixamplar les oportunitats, la cultura, la llengua i el periodisme valencians van haver de fer front a noves formes de violència emparades, o directament instigades, des dels vells i nous poders de la Transició. Daquesta etapa, sobretot, parla aquest magnífic llibre de Francesc Martínez Sanchis.
En el marc dels estudis històrics sobre la impremta, la premsa i el periodisme valencià, amb els seus «clàssics» des de José Enrique Serrano Morales, Lluís Tramoyeres i Josep Navarro Cabanes fins a Ricard Blasco i amb les aportacions renovadores emergides de les facultats de comunicació (Antonio Laguna, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Rafael Xambó, Enrique Bordería, Inma Rius, Josep Lluís Gómez Mompart...), calia disposar duna aproximació completa i profunda al periodisme valencianista de letapa de resistència i de represa. Aquest llibre és des dara mateix lobra de referència indispensable. Partint dun coneixement exhaustiu dels treballs de recerca anteriors o en curs, havent revisat les monografies existents i completant els buits més clamorosos, Francesc Martínez Sanchis ha cobert aquest buit intellectual amb una gran solvència.
Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987) inventaria i exposa les principals realitzacions del periodisme valencianista daquells anys, les situa en el seu context i les relaciona de manera que constitueixen un conjunt comprensible i adquireixen un més ple sentit històric. Francesc Martínez Sanchis ens proporciona la perspectiva necessària per avaluar la trajectòria històrica de la premsa valencianista, detectant els seus problemes i assenyalant les seves principals aportacions. La utilitat daquesta obra en làmbit acadèmic, doncs, és ben transparent i indiscutible. Però també serà una lectura molt rendible per a totes les persones interessades en el camp de la comunicació i el periodisme, i compromeses amb el present i el futur del País Valencià. Els i les més joves, sobretot, hi trobaran una memòria rigorosa i endreçada depisodis i aventures que no van poder viure directament però que els condicionen molt més enllà del que voldríem. Lescenari que hi endevinaran constitueix larrel del paisatge de partida que ells hauran de superar.