Els primers indicis de lanomenada Batalla de València començaven aleshores, en 1977, encara que el consens historiogràfic ha situat el principi oficial en els esdeveniments de 1979, quan fou cremada la bandera quadribarrada del balcó de lAjuntament de València. Era la conseqüència de la derrota de la dreta en les primeres eleccions generals democràtiques després de lhivern feixista. El País Valencià, com la resta de lEstat espanyol, es trobava en el clímax de la transició a la democràcia i, en lapartat periodístic, la llei de Manuel Fraga de 1966 servia per a controlar més mansament uns mitjans de comunicació que es manifestaven, en calma però amb força, per la llibertat dopinió i dimpremta. La Constitució, que suposaria un abans i un després en el procés democratitzador, començava a gestar-se.
En aquest delicat context aparegué per primera vegada als quioscos la revista Valencia Semanal de la mà dels seus impulsors: el director de publicacions, Amadeu Fabregat; lexmembre dUnió Democràtica del País Valencià (UDPV) i posterior director de lInstitut Català de Finances en el govern de Convergència i Unió, Ernest Sena; ladministrador de la publicació, José Luis Guardiola Gilabert; i Francisco Carrasco, que ocupà el càrrec inicial de director-gerent fins a la venda de la publicació a mans socialistes en maig de 1979. Valencia Semanal, segons sha assegurat sempre per escrit i de paraula, des dels inicis havia estat sustentada econòmicament per UDPV i després pel PSPV-PSOE. Aquest estudi pretendrà negar en part aquestes afirmacions i demostrar és la nostra hipòtesi de treball que fins i tot financerament fou un projecte plural desvinculat de les sigles polítiques, fins que en maig de 1979, al voltant dun any abans de desaparéixer, fou venuda al PSOE. Lescassa documentació existent encara avui en mans dalguns dels protagonistes principalment ens ajudarà a desmitificar aquestes afirmacions i a fer una anàlisi del discurs des dun prisma multidisciplinari que conjumine lestudi històric i periodístic.
És cert que u quan es fa responsable duna determinada empresa, la seua obligació és donar confiança als treballadors i dir-los «ací no passa res» i per tant quan hi havia mancança de mitjans econòmics i jo els donava ànims i els deia que no faltaria de res endavant, la gent reflexionava sobre el que jo tenia darrere. Però no hi havia res, sols un voluntarisme desorbitant i una determinada xifra econòmica que sacabà ràpidament, perquè el projecte pretén fer les coses ben fetes i per a això, la primera premissa és pagar bé als treballadors [ES].
Són paraules del màxim propulsor de la publicació, lexmilitant dUDPV Ernest Sena. La seua presència en lequip de direcció féu assenyalar directament aquest partit democratacristià com lartífex del projecte periodístic setmanal. Tanmateix, VS pretengué situar-se com un òrgan plural de discussió social i política, allunyat de les sigles partidistes, en el qual es poguera crear opinió pública en una ciutat com València, dominada per dos rotatius com Las Provincias i Levante, controlats per forces distants, però sobretot, en una societat valenciana fortament dependent de la creació dopinió arribada des de Madrid.
La revista va ser fruit de la convicció dun grup didealistes valencians que van creure en una iniciativa periodística amb més voluntarisme que mitjans econòmics o professionals, en un intent per combatre pretensions de les elits polítiques i els poders fàctics hereus del franquisme. VS es va oposar a entendre la transició com una operació política dissenyada per aquests hereus i va mostrar el seu suport mediàtic als moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració dun govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que lesdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a lopinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts daquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals. Es configura com una mena descola de periodistes davant el fracàs del periodisme autòcton i per la incapacitat durant dècades dels governants valencians de crear universitats i mitjans de formació dels professionals de la comunicació al País.
VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que savisava i avivava des de diferents instàncies també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp destat. En aquestes circumstàncies, lEstat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans dinformació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no sescapa de patir les pressions i repressions daquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades dullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) serigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble exigia la revista reiteradament havia dexercir el poder. En aquest marc, els generadors de lopinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià i espanyol, que llavors no suposava cap contraposició com la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans, com el rescat de la seua sobirania.