Sempre he pensat que fóra bo no llançar laigua i el xiquet per la finestra. Cal assenyalar amb precisió totes les mancances del procés de reconstrucció de la democràcia a Espanya. Però cal, també, evitar el perill de lanacronisme i atribuir als nostres desitjos de lara i ací, una viabilitat que en 1975 mai no fou real. Fou tot un engany? Foren tots còmplices en una gran estafa? Tots foren «ells»? Per dir-ho a la manera del genial Joan Fuster, desencisat capdavanter, insubornable.
Lestudi de les dificultats i dels anhels duna esquerra (im)possible és, en la meua opinió, un dels grans encerts del treball de Carles Senso sobre Valencia Semanal. El pas de la il·lusió al desencís és la trama daquesta obra minuciosa i precisa: no amaga noms ni responsabilitats. Senso ha escrit una obra cum ira et studio, lautor no amaga la seua perspectiva crítica. Em resulta difícil, impossible, no donar-li la raó.
El País Valencià és un laboratori excel·lent de totes les contradiccions, possibilitats i límits del procés de recuperació democràtica engegat el 1975. Res no fou fàcil i res no fou atorgat. Lesquerra valenciana fou utòpica i possibilista, càndida i sagaç. La dreta valenciana fou implacable, trilera i incapaç. La batalla per la identitat valenciana és el millor escenari daquesta obra coral que fou reduïda a monòleg. A través de les pàgines de Valencia Semanal podem seguir-ne les acotacions i les veus dels apuntadors que sonen com a fons insidiós.
Al País Valencià no hi hagué un conflicte nacional en sentit estricte. Les forces del valencianisme polític eren massa minses i estaven massa disperses i diluïdes la transversalitat no sempre és una virtut! com per a ser una alternativa al discurs regionalista i nacionalista espanyol omnipresent. Eren però, un ariet visible i potencialment eficaç, engrescador. Per això fou lobjectiu preferit per part d«ells». Paradoxalment, fou això el que el convertí en alternativa, per fràgil que foren les sues forces reals. No hi ha cap mena de dubtes de que sense lespenta del valencianisme polític lautogovern valencià futur hauria estat encara més limitat i pansit del que ho fou a partir de 1983. Sense la tensió que el valencianisme polític imposà, lesquerra valenciana majoritària des de 1977 al País Valencià no hauria anat més enllà dun regeneracionisme bien entendido. Lapassionant i dolorosa reconstrucció daquesta marc que en fa Carles Senso a partir de Valencia Semanal, inclosa la seua deriva final, és una mostra ben valuosa del que foren les possibilitats i sobretot els límits de levolució de la qüestió identitària al País Valencià. Al País Valencià, el pacte vingué després de lenfrontament, i potser, en fi, de la derrota. Si es salvaren els mobles o aquests quedaren mullats malgrat tot és matèria dopinió. És evident que la història del País Valencià shi jugà tant al País Valencià com als telèfons i despatxos de Madrid. La deriva final de la qüestió autonòmica al País Valencià, gestionada pel PSPV-PSOE i la UCD, encabí el cas valencià en el muntó general. Nosaltres no hem meravellat al món.
I malgrat tot, podrien haver estat les coses duna altra manera? Poden encara ser-ho? Són preguntes legítimes que la lectura del llibre de Carles Senso reobri i actualitza. Ara, almenys, hauríem de ser si no més savis, un poc menys ingenus.
Ferran Archilés Cardona Universitat de València
INTRODUCCIÓ
1. UN TEMPS, UN PAÍS
Diversos veïns de la ciutat de València ixen del bar lAplec, situat antany en el carrer Sant Tomàs, i enfilen el camí cap a casa després duna vespradanit dagitat debat amb els seus col·legues. Han estat fent país ho entenen com a construint, redreçant el País Valencià davant duna barra de bar i al costat dinsignes representants de la intel·lectualitat local. Són temps en els quals la política ha descendit al carrer i la transició sescriu des de cada tertúlia ciutadana, en les quals també participen homes de diferents partits que després traslladen el parer veïnal a les cúpules. Són temps també en què la València subterrània que lluita per la configuració del País i ladquisició de lautonomia com a símbol últim de la llibertat democràtica es veu atenuada per la pressió de laparell postfranquista. I és que en els carrers del cap i casal es respira en aquells dies la Batalla de València, aquella confrontació artificiosa creada entorn dels símbols identitaris per a transvasar el poder polític de lesquerra a la dreta. Els veïns abans esmentats dialoguen satisfets en la seua tornada a casa. Han escoltat i debatut les visions del país dhomenots com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicent Andrés Estellés. No obstant això, avui no estan tranquils. Han observat diversos individus que els segueixen de ben a prop, amb mirades felines que escupen desconfiança i nerviosisme. Parlen murmurant i acceleren els passos fins a quasi córrer. No són suficientment veloços i, després, els minuts passen de pressa però els segons són eterns. Pràcticament no poden defensar-se, vençuts sense remissió pels bats de beisbol i les cadenes.
Linforme mèdic parla dun cap amb diversos punts de sutura i dun braç dislocat que requereix ferros per a assegurar-ne lestabilitat futura. Les múltiples blaüres fruit de punyades i puntades no sincorporen a lexamen. Són ferides i marques menors. Danys nimis en una pallissa la víctima última de la qual era la democràcia valenciana, els fonaments de la qual tremolen ja que shan bastit sobre excessives cessions ciutadanes. No obstant això, eren creixents les il·lusions nacionals dun País Valencià subterrani, allunyat dels titulars dels mitjans de comunicació, malgrat teixir des de lanonimat el vestit de la política pròpia. Les decisions electorals són fetes callar pels interessos partidistes, sobretot duna UCD formada per gent que no ha nascut per a estar lluny del poder. Alguns polítics consulten amb el poble (amb els joves valencianistes i antifranquistes dels barris que volen sentir-se poble), baixen el Consell als carrers, a les tavernes.
Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de lalcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes sasseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu dun territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores leix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes deditorials, semeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases duna munió dassociacions ciutadanes que cobrien el paper duna Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.