Lobjectiu de la dictadura era esborrar la petja de la premsa republicana, i també del valencianisme de preguerra, tot difuminant qualsevol indici didentitat valenciana darrel cultural catalana, i fins i tot de la pròpia identitat local. De fet, els títols dels diaris no porten el nom de les ciutats on sediten, que sí que figurava en els seus antecessors republicans. I tampoc incorporen en els subtítols el gentilici regional «valenciano». Els noms despersonalitzadors de Mediterráneo, Levante i Información ho diuen tot. Però no acaba ací la cosa. Lobsessió castellanitzadora del règim porta a lanacronisme històric de subtitular Levante amb el manipulador apel·latiu «Valencia del Cid». Cap referència a Jaume I. Aquest subtítol tan marcadament espanyolista serà substituït més endavant pel text «Diario regional del Movimiento» i finalment el 1973 pel de «Diario regional de Valencia». En aquesta premsa sols té cabuda el «sano regionalismo», una visió folkloritzant dels elements valencians (més dels locals que no els regionals) amb total subordinació a la cultura castellana, que adquireix rang superior. El franquisme associa el regionalisme a la idea errònia dun nacionalisme perifèric separatista trencador dEspanya i imposa lespanyolisme més acèrrim i excloent. El règim perseguirà qualsevol manifestació cultural i lingüística que faça entreveure la qüestió nacional valenciana.
La privació de la identitat valenciana serà la tònica dominant del règim. El valencianisme no té cabuda en la nova Espanya de Franco. El procés de retrobament i de normalització cultural que havien iniciat escriptors, partits polítics i revistes valencianistes en la República, amb Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Acció Valenciana, La República de les Lletres i Acció, com a exemples més singulars, serà totalment esborrat per un règim que es reflectia en el mirall de Castella. Es van esmorteir també els esforços de normativització, normalització i unitat lingüística que havien introduït les Normes de Castelló de 1932 en el període republicà, així com els intents de modernització de la literatura valenciana seguint les tendències vigents a Europa. I molts valencianistes republicans progressistes foren depurats o empresonats: Maximilià Thous, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Joan Valls i molts altres. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme que el franquisme no estava disposat a tolerar. I la premsa en patirà les conseqüències. Malgrat la permissivitat a determinats cercles valencianistes, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana tolerats per la seua innocuïtat i el seu conservadorisme, el franquisme vetarà i prohibirà el valencià en els diaris. Enrique Bordería constata aquesta situació de repressió. El règim prohibeix la publicació darticles escrits en llengua vernacla, i molt més els que parlen dels antics drets forals, de gramàtica valenciana per aprendre lidioma o textos dhistòria que puguen crear consciència del fet diferencial valencià. El 1952 el director general de Premsa, Juan Aparicio López, dóna lordre de no autoritzar notes sobre gramàtica i ortografia en valencià. També es veta la difusió en premsa del Diccionari Català-Valencià-Balear, malgrat que aquesta obra es presenta a València el 1951 en un acte públic al qual assisteix lalcalde de la ciutat. La delegació provincial del Ministeri dInformació i Turisme (MIT) persegueix de forma implacable qualsevol intent deditar premsa en valencià. I fins i tot ordena substituir lexpressió «Reino de Valencia» per «antiguo Reino» en alguns articles de Las Provincias (Bordería, 2000: 149-155).
La manca de llibertat que patia la cultura autòctona serà una peça més de la política repressiva del règim, que afecta tota la societat. El terrorisme destat adquireix estatus legal en les lleis de Sancions i Responsabilitats Polítiques (1939), contra la Maçoneria i el Comunisme (1940) i de Seguretat de lEstat (1941). Tres normes que declaren il·legals tots els partits i sindicats de classe, llevat de Falange Española i els seus sindicats, alhora que legalitzen depuracions massives i permeten jutjar en tribunals militars qualsevol activitat doposició al règim. Al País Valencià, entre 1938 i 1956 foren executats 4.714 republicans, a més daltres 1.165 que van morir en camps de concentració o presons per malalties o tortures (Gabarda, 2007).
El franquisme, a més de reprimir el català en la premsa, el retira de tots els àmbits oficials i el redueix a un ús purament familiar i folklòric. El deure de parlar castellà, lúnica llengua oficial de lEstat i per tant de prestigi, es barreja amb lapologia a lescola i la premsa dels escriptors del Segle dOr castellà i la glorificació dherois com el Cid, els reis Catòlics, el Gran Capità i els emperadors Carlos V i Felip II. La història valenciana al si de lantiga Corona dAragó soculta i la que ix a la llum es manipula descaradament per a justificar les panyolitat valenciana (la figura del Cid) o comparar personatges èpics com Jaume I amb Franco. La instrumentalització franquista de la història i la cultura valencianes forjarà un regionalisme espanyolista absurd i despersonalitzador. Es fomenta una falsa personalitat valenciana basada en lexaltació folklòrica dels valors locals, sobretot els tòpics de lhorta de València, les falles i el mite del «Levante feliz», així com un provincialisme tradicionalista disgregat de la resta del territori de parla catalana i submís a lespanyolisme castellà (Cortés, 1994: 44-78). El mateix Franco, en una intervenció a Cobaleda (Sòria), deixa clar quin era el nacionalisme que volia: «La verdadera España, la España inmortal, salió de estos pueblos viejos de Castilla» (Jornada, 24 dagost de 1948). Per altra banda, la dictadura comença a trencar lhegemonia històrica que havia mantingut el català en les comarques catalanòfones des de ledat mitjana. Lescolarització de la població, la cinquena generació de mitjans de comunicació de masses en castellà, la marginació del català en àmbits oficials i larribada massiva dimmigrants castellanoparlants, que no sintegren parlant la llengua vernacla, donarà pas a una castellanització progressiva que deriva en un procés de substitució lingüística del català pel castellà del qual encara avui patim les conseqüències.
Aquesta forta onada migratòria cal situar-la en el context de transformacions de leconomia i la societat espanyola als anys seixanta. Entre 1959 i 1966 assistim a la fase autoritària del «desarrollismo». El Pla dEstabilització de 1959 suposa un tall transversal en la política econòmica del règim. És un programa de liberalització que té com a objectiu la reducció dràstica del dèficit i lacumulació de capitals, tot això aconseguit a costa de grans sacrificis dels treballadors: salaris baixos, grans migracions internes i emigracions a Europa. Amb tot, leconomia espanyola creix a un ritme accelerat. Aquesta modernització provoca canvis de mentalitat, creix lagitació social i loposició a la dictadura, alhora que un sector de lEsglésia comença a distanciar-se del franquisme a partir del Vaticà II. Aquests canvis socials seran el pòsit don sorgiran els col·lectius que anys a venir participaran en Saó. El Pla dEstabilització conduirà a la industrialització i lexpansió del turisme en bastants àrees urbanes del País Valencià, amb una necessitat creixent de mà dobra que comença a lluitar per millores laborals. Assistim entre 1959 i 1975 al pas duna economia agrària a una altra industrial i de serveis. Un índex revelador dels canvis econòmics que sestan produint el constitueix la reducció del pes de lactivitat agrària com a font docupació, que passa dun 48% el 1955 a un 18% el 1975 (Reig i Picazo, 1977: 20).