En aquest context de commoció identitària i de construcció de lautonomia i de lEstat democràtic comença a caminar Saó, la primera revista escrita íntegrament en català apareguda al País Valencià després de la mort del dictador. Saó va ser fundada per sectors progressistes de lEsglésia valenciana inspirats en loberturisme renovador del Concili Vaticà II. És una revista eclesial però no eclesiàstica, és a dir, no és una publicació oficial de lArquebisbat de València ni respon a cap línia de cap bisbe. La seua antítesi ideològica en aquella època fou la publicació diocesana Aleluya, fundada per larquebisbe Prudencio Melo el 1940. Però la singularitat de Saó radica sobretot en la participació desquerrans nacionalistes en aquesta revista cristiana. A partir de loctubre de 1977 comencen a col·laborar en Saó periodistes, intel·lectuals i escriptors agnòstics que havien assumit el nou valencianisme fonamentat en el pensament de Joan Fuster sobre la identitat valenciana. Saó assumeix el fusterianisme principalment en la part cultural i lingüística. Un valencianisme desquerres (també anomenat valencianisme progressista o nacionalisme democràtic) diferent al de la II República i diferent també al regionalisme de dretes anomenat blaverisme, nascut en la Transició. En Saó es produeix una convergència de dues ideologies, i és precisament aquesta particularitat (la unió de catòlics i nacionalistes esquerrans en el mateix projecte editorial) el que converteix Saó en un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. La col·laboració entre ambdós corrents ha perdurat en el temps, i ha convertit Saó en un referent periodístic i una de les publicacions valencianes escrites en llengua pròpia de més llarga durada.
Els artífexs daquest èxit són els sacerdots Josep Antoni Comes Ballester, Emili Marín Soriano i Vicent Cardona Puig, els quals no sols van participar en la fundació de la revista sinó que també la van dirigir en diverses etapes. Comes fou director durant els primers dotze anys, entre juliol de 1976 i novembre de 1987. Marín va estar al front de Saó divuit anys en dos períodes diferents: el primer entre desembre de 1987 i desembre de 1994, i el segon de novembre de 1998 fins a desembre de 2009. Per la seua banda, Cardona administrà la revista vora quatre anys, de gener de 1995 a octubre de 1998. Comes representa la fase darrancada i assentament de Saó en els anys convulsos de la Transició i recuperació de lautogovern, mentre que Marín i Cardona encarnen la fase de consolidació i expansió de la revista en els anys de desenvolupament de lautonomia valenciana. En gener de 2010 va agafar les regnes de Saó el mestre i periodista Vicent Boscà Perelló, el primer seglar que ocupa la direcció, en un moment de crisi econòmica, política i social i de forta hostilitat de les forces polítiques conservadores vers els mitjans de comunicació en la nostra llengua. Tanmateix, ací farem un recorregut per la primera època de Saó, els dotze anys que van de 1976 a 1987 sota la direcció de Josep Antoni Comes, segurament letapa més decisiva, perquè és quan Saó assenta la seua línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.
Cal preguntar-se, però, don venen aquests sectors cristians i nacionalistes progressistes. En quines ideologies sinspiren? Quines havien estat les seues lluites al llarg del franquisme i la Transició? Com i quan arriba a participar la intel·lectualitat desquerres en una revista catòlica? I com ha pogut perdurar aquesta concatenació de catòlics i agnòstics en la publicació? La resposta a aquestes preguntes la veurem endinsant-nos en la fundació, organització i evolució de Saó, així com en els discursos i lluites de la revista en la Batalla de València i primers anys de lautonomia. Uns anys en què Saó dóna veu al progressisme catòlic i al nacionalisme democràtic en les seues planes. Saó és una publicació pionera que ha construït una narrativa identitària ideològicament desquerres, que combina i actualitza algunes de les reivindicacions del valencianisme històric amb les tesis del nou valencianisme fusterià. I més encara, durant més de tres dècades Saó ha estat un exemple de lluita i de coherència per fer una Església autènticament valenciana no castellanitzada ni castellanitzadora. Saó ha contribuït també, juntament amb altres periòdics valencianistes dels albors de la democràcia, a la construcció duna premsa democràtica valencianista i duna identitat valenciana progressista.
Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política, social i cultural de la Transició des de la perspectiva del valencianisme progressista, sector derrotat políticament en la Batalla de València. Saó és una de les poques revistes que mamprén el moviment recuperador de la identitat valenciana en la línia del nacionalisme fusterià, aspirant a la plena normalitat cultural en un moment en què els enemics acèrrims de la cultura autòctona shavien aliat per a impedir la normalitat. En el territori de lluita ideològica que representa la premsa, Saó es va convertir entre 1976 i 1987 en un exemple lloable de resistència cultural valencianista i de lluita eclesial per fer una Església valenciana. Fou també un supervivent anacrònic enmig dun cementeri de capçaleres en català i dabsència dun poder polític valencianista desquerres en les institucions. Només la gran perseverança dels seus promotors ha fet possible la supervivència daquesta publicació contra tot pronòstic. En 2016 Saó continua publicant-se.
Aquest llibre està organitzat en cinc capítols que ens endinsen en la història de la primera època de Saó. En la primera part es descriuen els processos històrics anteriors al naixement de la publicació principalment limpacte del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians, així com el procés de recuperació cultural encetat durant la dictadura franquista que convertiran Saó en un espai de trobada de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics desquerra. Ací veiem els seus antecedents i situem la revista en el context dels canvis polítics, socials, econòmics i comunicatius que tingueren lloc durant els vint anys anteriors a laparició de Saó. Els capítols segon i tercer aborden les arrels cristianes de Saó, fruit del Vaticà II, on es configuren els diversos moviments del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant-hi. Es descriuen la configuració, els idearis i les lluites dels corrents cristians progressistes fundadors i impulsors de Saó que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora a favor duna Església compromesa amb la classe obrera, les persones més necessitades i la normalització de la llengua vernacla en el culte catòlic.
El quart capítol entra de ple en larribada dels agnòstics nacionalistes que juntament amb els cristians contribuïren a la consolidació del projecte editorial de Saó, així com els detalls de la fundació de la publicació, la seua organització, gestió econòmica, comercialització, els col·laboradors i les seccions. Finalment, en el capítol cinqué es fa un recorregut per les idees nacionalistes i cristianes oberturistes que defensa Saó i el seu discurs en el conflicte identitari de la Batalla de València i els primers anys de lautonomia. Un temps en què Saó fa una aferrissada defensa de la identitat valenciana dins de la línia del nacionalisme fusterià.