Es lamentable que, con el transcurso de los años, algunos, entre los que se cuentan quienes por su condición y carácter menos debieran hacerlo, hayan olvidado esto, o no quieran recordarlo, pero este hecho es lamentable especialmente para ellos, porque Dios sabe bien lo que hay en el corazón de los hombres y... Dios no olvida. Esto es lo que verdaderamente importa.
Carrero i els homes del règim tenien un problema amb les publicacions catòliques perquè, en el passat, els havien donat una amplia autonomia, com pertocava a unes publicacions que inicialment tenien la comesa de legitimar el règim. La premsa catòlica, definida en els seus contorns per una conferència de Metropolitans de setembre de 1950, va gaudir fins 1966 el privilegi de ser censurada per les mateixes autoritats eclesiàstiques. Després de 1966 va anar a raure a lempara duna jerarquia no de forma general amb gestos dallunyament del règim. Com passava en altres àmbits ideològics, en la premsa diària es notava poc. És cert però que, per exemple el diari Ya, dEDICA (Editorial Católica), va impulsar en les seues pàgines des de 1973 el conegut Grupo Tácito, configurat per joves professionals funcionaris pertanyents a lAsociación Católica Nacional de Propagandistas, entre els quals estaven Miguel Herrero de Miñón, Marcelino Oreja, Rafael Arias Salgado, Landelino Lavilla, Juan Antonio Ortega Díaz-Ambrona, Alfonso Osorio o José Manuel Otero, per citar noms que després seran molt rellevants en la Transició (quasi tots a la UCD). En les revistes era molt més evident: Serra dOr, Oriflama, El Ciervo, Iglesia Viva, Arbor, per no parlar dels butlletins editats per lHOAC, la JOC i la JARC, les organitzacions catòliques de base concomitants amb el renaixement del moviment obrer no verticalista.
Les revistes contestatàries provinents del camp catòlic assoliren més prestigi que lectors, però, com en general totes les revistes crítiques, van ser considerades com les creadores duna opinió pública progressivament emancipada de la propaganda oficial. A més a més, en determinats indrets, aquestes revistes catòliques vinculaven lesperit crític a una altra forma de transgressió: la utilització de llengües vernacles, que no eren la llengua oficial de lEstat. (La revista alcoiana Tres i u quatre, per posar un exemple, estava impulsada per sacerdots progressistes i sexpressava en castellà i en valencià.) Aquests rectors progressistes, repartits ací i allà, impulsaven el moviment per les misses en valencià i sapropaven al món del valencianisme cultural que també emergia, malgrat lentorn hostil, en revistes com Sicània, Al Vent o Gorg.
Al País Valencià la fe alliberada de lEstat dictatorial i la llengua entesa com a signe de la nacionalitat reprengueren un camí conjunt en el tardofranquisme. No és gens estrany que els principals intel·lectuals del valencianisme, a lestil de Joan Fuster o Vicent Ventura, provingueren del catolicisme i dentorns familiars carlins (que tenien una visió foral de la monarquia antiga i que vinculaven llengua i llei vella).
El relat que he fet fins ací és una mica injust, perquè, en incidir sobre els efectes virtuosos de les lleis tardofranquistes i molt especialment de la Llei Fraga, omet diverses qüestions. Omet les causes daquesta legislació, molt més relacionades amb qüestions de supervivència del règim, des que en 1962 va trucar a la porta del Mercat Comú Europeu, que en les conviccions polítiques dels homes del règim. Omet, com he dit abans, pensar en conjunt els efectes dels mitjans de comunicació: vist només des de la premsa, aquesta seria una mobilitzadora de les elits transformadores que, arribat el moment, es posarien mans a lobra. Omet que la lectura de premsa en lEspanya de 1975 era la més baixa dEuropa. Omet que lalé transformador no només va comptar amb les elits (reformistes o rupturistes), sinó també amb sectors conscients de la classe obrera (moviment obrer) o amb moviments socials especialment actius (com ara els veïnals, sobretot a les grans ciutats).
La concausalitat és decisiva per explicar els motors sociològics, polítics, ideològics i culturals de la Transició. Però calia arribar fins ací per dir que a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, res sobre el futur no estava escrit; si de cas, havia quedat dit allò de «atado y bien atado», expressió del més nítid continuisme del règim. De manera que, el 21 de novembre, les coses no eren molt diferents. El president del govern, Arias Navarro, no semblava tenir grans pulsions evolutives i el cap de lEstat, el nou rei Juan Carlos I, era lhereu daquella presumpta legitimitat tantes voltes invocada per la dictadura: la legitimitat del 18 de juliol; és a dir, la legitimitat duna guerra civil provocada per un (òbviament) il·legítim colp destat.
Com que les coses seguien més o menys igual, però les esperances també romanien intactes, uns sacerdots postconciliars, progressistes i valencianistes, van prendre la iniciativa de fundar una nova revista en valencià, que eixiria pel juliol de 1976. Els noms neren: Josep Antoni Comes, Vicent Alminyana, Josep Alba, Guillem Badenes, Vicent Cardona, Josep Fornés, Ramon Gascó, Marcial Martínez i Jesús Marqués. La revista és lobjecte central daquest llibre: Saó.
Francesc-Tomàs Martínez Sanchis explica amb pèls i senyals que la iniciativa no va partir dels sacerdots, sinó dun periodista dolfacte, Josep M. Soriano Bessó, que coneixia el revisterisme català daleshores i pensava que alguna cosa semblant a Serra dOr era possible al País Valencià. I és que el llibre que el lector està a punt de tastar té vocació de filar prim tant en matèria de contextualització històrica, de genealogies, de vincles personals, culturals, polítics i ideològics, com de reconstrucció desdeveniments i de protagonistes.
Aquest és un magnífic treball dhistòria de la premsa, on els dos substantius de lexpressió se situen a un nivell alt i paral·lel. En efecte, lesforç de reconstrucció històrica és titànic i lautor empra tot tipus de fonts per aconseguir els seus propòsits. Per sort, la revista Saó, que segueix publicant-se i en la qual el mateix Francesc-Tomàs Martínez ha desenvolupat tasques de responsabilitat, conserva un arxiu on poder escorcollar lencesa i la continuïtat duna flama que perdura. A més, lautor no sha conformat a emprar la revista i el seu arxiu com a fonts, i ha fet un gran treball delaboració de fonts pròpies per mitjà dentrevistes, no només als directius i periodistes que passaren per Saó, sinó també als subscriptors-lectors. Daltra banda, lestima, immensa, que Francesc-Tomàs Martínez sent per la premsa, per la seua benvolguda premsa, traspua en cada pàgina. Saó i la gran quantitat de títols a què el llibre fa referència no són només papers que circulen per les mans duns destinataris finals; són, primer que res, empreses humanes, molt humanes, on els que hi treballen tenen una difícil comesa: influir; convertir-se en ulls i cervells suplementaris; apropar-se als dos costats de lesdeveniment el de la comprensió i el de lexplicació; vindicar-se com a «constructors de la realitat».
Historia, premsa, i també valencianisme cultural i polític. El llibre és imprescindible per entendre aquells moments crítics, dolços i amargs alhora. La impregnació valencianista en gran mesura directament fusteriana, del Fuster de Nosaltres, els valencians (1962) dels partits polítics i moviments socials antifranquistes, feia presagiar a molts que un nou valencianisme polític anava a arrelar durant la Transició a la democràcia. Saó va nàixer amb aquesta esperança i, de fet, sespeculava sobre la iniciativa dun partit democratacristià i valencianista. Però, els presagis aviat sevidenciaren amb escàs fonament. Els processos electorals mostraren que el valencianisme cultural i el valencianisme polític no se solapaven, que la major part dels valencians no tenien la necessitat de convertir la seua identitat territorial o cultural en causa política. Els partits pròpiament nacionalistes aconseguiren resultats residuals en els processos electorals de la segona meitat dels anys setanta o dels vuitanta. El valencianisme polític era una massa sense rent.