En definitiva, amb El treball esclau durant el franquisme. La Vall dAlbaida (1938-1947), XXVIII Premi Joan Coromines, Josep Màrius aconsegueix obrir noves vies en la historiografia valenciana de la violència franquista, sumant-se a la renovació denfocaments i centres datenció (món carcerari, repressió de gènere), gràcies a un discurs basat en una solidesa documental en la qual bull contínuament la humanitat malferida. Veus, noms i cognoms que encara esperen el reconeixement institucional.
ANTONIO CALZADO ALDARIA
Universitat de València
1. COMMEMORACIONS, MEMÒRIA HISTÒRICA I ACTITUDS POLÍTIQUES
La tendència al mal de lhome és més difícil en sistemes pluralistes, transparents i democràtics.
JORGE SEMPRÚN
Si hi ha una derrota en la condició humana, és el desig dhumiliar.
ELIE WIESEL
A la memòria dels meus iaios
A ma mare
Coincidint amb les commemoracions del setantè aniversari de lalliberament del camp de treball de Mauthausen, per primera vegada, en 2105, un representant del govern del Partit Popular ha assistit als actes dhomenatge realitzats per associacions i col·lectius en record de les víctimes i pel manteniment de la memòria dels 7.000 espanyols que passaren pel camp i dels més de 4.500 que hi foren assassinats.
Ara bé, la presència del govern espanyol a Mauthausen, ¿vol dir que condemna el que els nazis van fer als republicans i a tots els deportats als camps de treball, és a dir, que condemna la mort que crearen fruit de la seua política desclavització i dextermini per treball dels presoners de guerra, així com dextermini directe dels considerats enemics o «inútils» per al III Reich en guerra? Si és així, també haurien dhaver visitat les illes del canal de la Mànega i alguns indrets de la costa atlàntica europea, on lOrganisation Todt, principal empresa pública denginyeria alemanya, va sotmetre a treball forçat 26.000 presoners i deportats republicans,entre els quals hi havia desenes de valencians. Els fets van ocórrer en diverses fortificacions marítimes en el marc de la construcció del Mur de lAtlàntic que els nazis van alçar de Noruega a França per defensar els territoris europeus conquerits de latac aliat durant la Segona Guerra Mundial.1
Els republicans presoners dels nazis fugien de la no menys dura repressió franquista. Tanmateix, a lEstat espanyol, i singularment al País Valencià, les víctimes del franquisme no han tingut fins ara reconeixements ni homenatges públics per part de les autoritats, a diferència dels companys assassinats i esclavitzats als camps dextermini i de treball nazis. I això que a hores dara és coneguda lexistència de camps de treball on es va forçar els presoners de guerra i de postguerra republicans a treballar i on un nombre tan elevat com indeterminat daquests van acabar sent assassinats. Sincideix i sinsisteix des de sectors polítics poderosos i influents que el que va passar ací a conseqüència de la Guerra Civil va ser molt diferent del que va ocórrer a Alemanya durant el període nacionalsocialista. De fet, hi ha qui diu que no tenen res a veure, tal com es planteja des del Partido Popular a partir de la difusió duna memòria «oficial» que pretenen que siga la que sestenga i simpose majoritàriament. El 25 de juny del 2015 el llavors ministre de lInterior, Jorge Fernández Díaz, deia en declaracions a la Cadena Ser que no es podia relacionar mai les víctimes del franquisme amb les del nazisme, ja que durant el nazisme hi va haver una «planificación para exterminar a los judíos y otras razas que los nazis consideraban inferiores», i doncs, això feia impossible comparar franquisme i nazisme. I va afegir que considerava «desafortunades» les paraules del portaveu del govern al Parlametn espanyol, Rafael Hernando, qui es va referir a les persones que busquen els familiars assassinats i desapareguts en aquests termes «se han acordado de los abuelos, parece ser, cuando ha habido subvenciones».
Quina és la política que es transmet i sescampa des del poder respecte de les víctimes del franquisme? Creiem, sens dubte, que la de fomentar loblit i la destrucció de la seua memòria, com demostraren buidant de contingut la moderadíssima llei que sobre aquesta qüestió va aprovar el govern de Rodríguez Zapatero el 2007. Deixar-la sense dotació econòmica significa derogar-la de facto; així, segons el Partido Popular, ja ningú voldrà obrir més fosses i soblidaran dels pares i dels avis. Els membres del Partido Popular del Parlament extremeny vetaren una declaració institucional de reconeixement de les 270 víctimes de les deportacions nazis daquella regió per la seua condició d«enemigos de Franco y enemigos de Hitler»,2 actitud del PP que ja shavia produït en vetar una declaració idèntica del Parlament de Catalunya.3 A València, ha costat anys dinsistència de loposició i sentències judicials que lAjuntament presidit per Rita Barberá accedira a retirar honors i la Medalla dOr de la ciutat al general Franco, atorgada el 1942, si bé després desmenar la moció de loposició, dissimulant-la amb tota mena de maniobres polítiques i cortines de fum, tractant dequiparar lactual règim veneçolà amb el franquisme i, sobretot, davant una convocatòria electoral que veien que no guanyaven.4
Quan lexèrcit alemany derrotà França al juny daquell any, una part dels espanyols que shi havia refugiat van ser capturats pels nazis, sobretot els qui formaven part de lexèrcit francès: ja fóra com a membres auxiliars dels Batallons de Marxa destinats a fortificar la Línia Maginot o com a forces de combat enquadrades en la Legió Estrangera. En definitiva, combatents antifeixistes amb els quals els nazis van dubtar què fer en un primer moment, quan els van identificar com a espanyols i, per aquesta raó, ciutadans dun estat aliat, raó per la qual es van dirigir a Franco per demanar-li si els podien retornar a Espanya amb la intenció de desfer-sen. En no obtenir resposta per part del govern franquista (segons el ministre Ramón Serrano Suñer, fora dEspanya no hi havia espanyols), van entendre que aquest els refusava, en renegava, els treia la nacionalitat, cosa que implicava ser considerats apàtrides pels seus capturadors, que així tenien les mans lliures per a fer-ne el que volgueren. La responsabilitat primària i principal de la sort que correrien aquests presoners requeia en un règim polític i en un govern que no els volia a lEstat espanyol, perquè els considerava «rojos peligrosos», contraris al règim franquista, la «anti-España», i per tant, enemics que calia batre. Eren, probablement, els lluitadors més actius, juntament amb els guerrillers de linterior, que shavien oposat activament a lavanç franquista al seu país i ho continuaven fent com a soldats de lexèrcit francès, com a combatents antifeixistes contra el principal aliat de Franco, conscients de la participació determinant de Hitler en la Guerra Civil. En definitiva, els pitjors dels enemics exteriors del règim, que havien fugit de la repressió que sens dubte els esperava al país que els rebutjava.5