Una de les conseqüències de la conquesta fou el repartiment per part de la monarquia del territori valencià entre els conquistadors i repobladors, en parallel a la creació de les senyories feudals, tant eclesiàstiques com, majoritàriament, nobiliàries laiques. A la ciutat de València i a les viles i terres reials el repartiment de cases i terres fou dirigit per la corona, mentre que a les senyories fou el corresponent senyor. I linstrument jurídic escrit usat de forma general per a aquests assentaments col·lectius de nous pobladors fou la carta de poblament.
Es tractava dun tipus de contracte legal, atorgat pel rei o senyor a un grup de persones que anaven a viure en una de les poblacions conquistades als musulmans, o bé en una de nova fundació en el context del repoblament. Malgrat que les dues parts no tenien el mateix poder, aquestes cartes venien a ser pactes entre dues bandes (senyors i vassalls) que establien amb major o menor detall els drets i béns materials que els senyors o rei donaven als nous pobladors i, en contrapartida, els drets i obligacions que aquests podien gaudir o nestaven obligats, a la inversa.
Tot i que no hi hagué un model únic, el aspectes bàsics que apareixen en moltes delles eren la concessió de cases i terres als nous pobladors, o la ratificació de les que shavien donat, i, a canvi, el reconeixement per part daquests dels drets de la corona o de la senyoria. Això implicava normalment el pagament dunes rendes anuals majoritàriament per les terres, variables en el seu valor segons els llocs, així com alguns altres drets en favor dels senyors, els més habituals els anomenats monopolis de forn, molí, ferreria, pastures, etc.
Atenent el caràcter de conquesta militar del procés del segle xiii, també hi hagué pactes del rei o dels nous senyors amb comunitats musulmanes que no foren expulsades. Aquestes cartes de capitulació sovint tingueren un caràcter similar al de les cartes de poblament per als colons cristians, amb la principal peculiaritat que podien incloure apartats relacionats amb la garantia de la pràctica de la religió islàmica i lensenyament de lalcorà i el manteniment de les mesquites.
Com és lògic, una part majoritària de les cartes de poblament medievals valencianes estigueren relacionades amb aquell context de guerra del xiii i la gran onada del repoblament de la primera centúria, però en la pràctica continuà un degoteig durant els segles xiv i xv. Les causes foren diverses però sempre relacionades amb moviments locals de població: unes vegades perquè continuà lexpulsió de comunitats mudèjars concretes, especialment en els anys al voltant del 1365-1370, arran del final de la guerra de Castella o dels Dos Peres, quan la situació bèl·lica fou aprofitada per procedir a expulsar algunes comunitats o ratificar els deus drets. En altres casos hi hagué alguna nova fundació de viles de pobladors cristians, no sempre reeixides finalment, o més factible, la fundació duna moreria urbana o dun petit llogaret o alqueria amb famílies camperoles. Tanmateix, allò més habitual durant el Trescents i el Quatrecents fou la modificació pactada de cartes de poblament més antigues, principalment per arribar a una reducció de les rendes que es pagaven anteriorment. Nous pactes destabliment, quasi sempre senyorials, que es veieren animats pel context del període que anomenem la crisi baixmedieval.
LES CARTES DE POBLAMENT VALENCIANES DÈPOCA MODERNA
Aquesta era la tradició i lexperiència que arribà a la societat valenciana de lèpoca moderna al voltant del 1500. Tot i els grans canvis polítics de la creació de la Monarquia Hispànica pels Reis Catòlics, el pas vers el model de les monarquies absolutes o labolició dels Furs i el pas a la monarquia borbònica al segle xviii, al mateix temps la societat valenciana del segles xvi al xviii continuà immersa en el mateix tipus de societat feudal-senyorial que només desapareixeria amb la revolució burgesa. Per això, en el món rural, era lògic que, tant senyors laics i eclesiàstics com la mateixa corona, continuassen emprant el mateix tipus de documents jurídics que havien mostrat la seua utilitat en els segles anteriors pel que fa a la forma destablir les condicions de vida en una comunitat.
Tanmateix hi ha una característica que les diferencia clarament de les medievals i és que la gran majoria són documents referits a lestabliment de la població en comunitats rurals. A la regulació de les rendes senyorials o a la seua modificació en el marc daquestes comunitats, bé siguen poblacions més grans, bé alqueries molt menudes o fins i tot relacionades amb la fundació de petites senyories alfonsines, però sempre comunitats rurals. Daquestes, també nhi hagué una bona nòmina de lèpoca baixmedieval, però, en canvi, en aquesta època moderna ja no es troben casos com els del segle xiii, quan algunes viles reials dimportància política, econòmica i demogràfica reberen cartes de poblament, com ara Xàtiva, Alzira, Gandia, Castelló, Borriana o Dénia, entre altres. Unes cartes que, pel caràcter de la població, feien més referència al seu estatut polític i jurídic com a comunitat urbana, que no a qüestions agràries o rurals, com passa amb aquestes dels segles xvi, xvii i xviii.
També una notable diferència és la seua prolixitat, la qual cosa implica una extensió en fulls molt més considerable. Com a medievalista em crida latenció com anà avançant el detall amb el qual es regulaven les condicions destabliment de les terres i lexigència de les obligacions fiscals i de renda dels vassalls en aquests segles moderns. Si bé hi ha cartes de poblament del temps de lexpulsió dels moriscos que reuneixen una dotzena de capítols, en canvi són majoritàries les que sallarguen a trenta o quaranta, fins arribar a casos extrems com ara la dAlberic, la Vall dUixó o moltes de les del comtat de Cocentaina, que poden arribar als setanta, huitanta i fins i tot noranta capítols. Sembla clar que la voluntat senyorial era arribar al màxim de detall quant a les quantitats a pagar i la forma de fer-ho, la regulació de la residència dels nous veïns i lobligació de treballar les terres, tot i que poden trobarse capítols que arriben al detall de regular la ubicació del seient del senyor a lesglésia parroquial.
Tanmateix, aquesta enumeració detallada en ocasions també fa pensar que podia ser de linterès dels camperols ja que es fixava exactament què pagaven, on pagaven i com pagaven, de manera que els agents senyorials no poguessen demanar més ni exigir nous treballs gratuïts. Així, en aquesta línia de donar algunes garanties als pobladors hi ha casos en què es regula la preferència dels vassalls en usar el molí senyorial front a forasters, o la venda de traginers forasters en el mercat setmanal front als drets de la tenda o taverna local, o la venda al menut dels mateixos veïns a la plaça, etc.
Igualment cal ressenyar el fet que, almenys en certs casos, hi hagué negociacions entre el senyor o els seus procuradors i una representació dels nous pobladors. És molt evident la que es va produir a la vila de Benaguasil entre el duc de Sogorb i els vassalls, de la qual ens ha quedat testimoni a través dels documents específics de la proposta senyorial, datada el 9 doctubre de 1611, seguit pel quadern amb la resposta de què acceptaven i què volien a canvi els candidats a pobladors, i la concòrdia final dels capítols que foren acceptats per les dues parts i donaren lloc al text definitiu del 13 dabril de 1613, més dun any després, tal com ha estudiat Antoni Grau.
Una situació similar trobem a la Vall dUixó, també amb el mateix senyor de protagonista, i negociacions similars estan perfectament documentades a Cirat i Toga, de les quals tenim, i publiquem en aquesta col·lecció, les respectives actes notarials de la reunió celebrada pels veïns a la seua església parroquial, el 5 i el 7 de setembre de 1611, respectivament, i la negativa dels pobladors a acceptar les condicions. En dita reunió Bernat Vilarig i Carròs els va dir que: