Cal remarcar la renovació que suposava lembranzida estimulant de la poètica «joveníssima». Alhora que es revisava el passat pròxim des duna mirada nova, es plantejava una radical transformació lírica en reconvertir la poesia en lart major de la paraula escrita en llibertat i no en una eina al servei duna causa política, per justa, necessària i legítima que fóra.
El compromís amb lantifranquisme havia de ser civil i ciutadà, però la poesia havia de ser personal i romandre alliberada detiquetes; havia de ser individual i heterodoxa, lliure expressió dart, bella i vàlida per ella mateixa però capaç de ser comunicada, superadora dismes o descoles, per bé que inserida en la tradició mitjançant la llengua viscuda, treballada com a matèria del poema. Ni a la poesia ni a la vida no se li devien posar barreres: cap ni una. Si una frase provinent del maig francés havia quedat inesborrable a les parets dels urinaris públics era «prohibit prohibir».
Amb la voluntat de lligar modernitat i tradició el nou i el vell, dit a la manera foixiana esclatava lefervescència poètica dels 70. Serà aquest impuls el que farà entrar laire enllavorat i el vent alliberador a la literatura catalana. Totes les poètiques eren practicables i vàlides. Els joves poetes i els poetes joves no només desitjàvem «la imaginació al poder», sinó que volíem poder imaginar el món de prop i de lluny en llibertat; i en singular. Shavia acabat el temps dels himnes i dels «ismes»; totes les avantguardes quedaven antigues, per no dir obsoletes. No així les paraules. Les paraules la llengua viva del conscient i de linconscient, del carrer i de la infantesa, dels llibres o del diccionari, del jo i de la tribu eren per al poeta com el fang, el ferro o el marbre per a lescultor; com els colors (inclòs el negre) per al pintor; com els sons per als músics. Les paraules eren sons, signes i símbols que plasmaven en imatges mentals un calidoscopi democions, de desitjos, de sensacions
Tornava el temps del poeta en singular, per bé que generacionalment agrupat per a fer-se sentir sense entrebancs frustradors.
Després daquesta divagació dèpoca (tema que reprendré), Euromed avant, la mar a laltra banda de les finestretes i jo anant-men anys endins i enllà, la lectura de la correspondència entre Vinyoli i Martí i Pol, no per breu menys intensa, matrapà i se mendugué per complet. Dues soledats relacionant-se mitjançant lamistat aparaulada en la poesia. Una amistat sincera entre el mestre (Vinyoli) i el deixeble (Martí i Pol) físicament allunyats però a tocar de ment. Tots dos es deixaven influir per la paraula de laltre.
La poètica martipoliana daquests anys vinyolejava, guanyant personalitat, humanitat i profunditat; això es farà de notar a partir de Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i fins a Estimada Marta (1978). Martí i Pol ho declarava labril de 1978:
«Llegir-vos em fa enveja i, alhora, mestimula. Sou un dels meus comptats poetes de capçalera; us rellegeixo sovint, i us haig de confessar que en més duna ocasió expressions vostres mhan servit de pretext per a escriure».
De pretext. De motivació. De reflexió.
Conscient o inconscient, la formació ribiana daquests dos poetes, renovada amb els replantejaments racionals del realisme crític i altres teories de tradició anglosaxona (la del «correlat objectiu» de T. S. Eliot, com a exemple bàsic) produirà les millors obres en tots dos. Més vivencials que no intel·lectuals, més experencials que no experimentals, més materials, sensorials o «sensacionals» que no sentimentals o espirituals, ells transformaren en virtuts les fatalitats, les desgràcies i les mancances que patien individualment com a persones; frustracions individuals que alhora eren també col·lectives; i això els afegia consistència simbòlica, és a dir, contingut literari i vital. Tots dos feren de la paraula la pròpia salvació; i, daquest estimul íntim, nobtenien lalé que els «unificava» (els ensamblava i els feia únics en les seues soledats sense cos). Tots dos se salvaven tot salvant-nos els mots. En aquestes cartes enraonaven sobre això: el seu «autodidactisme», la seua autoexigència, la «sensació dhaver tocat sostre», el compromís cívic, la mala salut i la bona-mala vida
Eliot havia escrit:
«Lúnica manera dexpressar lemoció en forma dart és trobar un correlat objectiu; en unes altres paraules, un conjunt dobjectes, una situació, una cadena desdeveniments que seran la fòrmula duna emoció particular, de tal forma que quan apareixen aquests factors externs, determinants de lexperiència sensorial, lemoció queda immediatament evocada».
Aquesta idea de la poesia se la faran radicalment seua els dos poetes. El motiu de lexperiència sentida Martí i Pol el trobava en la realitat pròxima, Vinyoli feia pròxima lexperiència evocada. Sen poden veure les diferències que els fan singulars, tant com els oposats punts de partida que els impulsaven a la creació poètica. Mentre el vell Vinyoli es movia per la via inconscient, fins que obtenia la paraula esperada i la imatge justa («la llum», deia ell, a la manera de Riba i de Goethe), el malalt Martí i Pol verbalitzava una idea en tensió fins que en trobava lexpressió idònia, lautenticitat emotiva que harmonitzava el conflicte. I aquesta superació del mal corporal per mitjà de lharmonia («la tendresa» en Martí i Pol; «la contemplació» en Vinyoli) els aproximava humanament.
Lamistat vindrà daquesta sintonia que es comunicaven ambdós.
Vinyoli dirà que don ell partia «no es pot dir que sigui una cosa tan definida com una emoció en qualsevol sentit corrent: i molt menys encara una idea». En Vinyoli, la poesia no era una idea aparaulada, com el poema no era «qüestió de treball, sinó qüestió de contemplació la paraula vàlida, la paraula que dóna sentit i cohesió al que serà el poema, si arriba a ser-ho, la paraula llum (clau)». No era una visió ni una al·lucinació ni un automatisme verbal. Per a ell, la paraula poètica havia de ser viva i vàlida. És a dir, anar més lluny que Joan Maragall. Així ho explicava ell mateix. Per això matisava la inconsciència contemplativa, potser tement ser malentès:
«Es deu poder escriure de moltes, o, almenys, dalgunes maneres Ningú no em regala cap decasíl·lab acabat que en generi daltres fàcilment. No. Més aviat una o dues paraules; així, tal com sona: paraules, però que volen, si puc expressar-me així, ser alguna cosa que no sé què és. Fins que tot duna shi afegeixen altres mots i altres que vaig acceptant fins que sé que allò ja és. I de vegades magrada molt; de vegades penso que magrada molt perquè ho ha precedit lesforç creatiu, la llarga feina».
En ell, la poesia no era un do dels déus ni de Déu, ni un pulcre treball dartesania retòrica, sinó el resultat verbal dun esforç de concentració o contemplació interiors. El do regalat o la troballa era el poema.
A Joan Vinyoli lintimidava el que deia, però ho deia: estava declarant que es movia vitalment i poètica dins del model rilkeà-mallarmeà-maragallià-ribià, dinspiració controlada i denlluernament mental, molt més que no pel surreal emotiu o el visionari irracional, per bé que teoritze una escriptura inspirada. Aquest atreviment reflexiu el feia des de la subconsciència personal i el practicava seguint Eliot i acoblant-lo als nous corrents crítics anglesos, coneguts probablement via Ferrater. Vinyoli era un formalista vital, no un avantguardista críptic ni un realista crític. I trobarà el que buscava en la idea de lesmentada teoria eliotiana: captar el real extern tot convertint-lo en mirall, metàfora o miratge del jo interior. Com a símbols personals i reals, el de la muntanya en Martí i Pol i el de la mar en Vinyoli.