I per què es pot qualificar d«infelix» el cinturó? Perquè conté «notis bullis», les boles dor conegudes; és a dir, que en veure el cinturó Enees «reconeix» les boles, i per tant el cinturó, i recorda el noi mort, Pal·lant, i aleshores lheroi que li demana clemència esdevé un assassí. El cinturó es transforma i transforma el seu portador: és el que en els versos següents Virgili denomina «exuuia» i «monimenta». «Exuuia» són les despulles, allò que es treu dun mort, i per tant també són «botí»: per a Turn, el cinturó de Pal·lant és només una «exuuia», un botí, mentre que per a Enees és també la causa dun record, «monimenta» («monumenta» és més comú i és lorigen dels nostres «monuments»). Aquest canvi ve intensificat per lexpressió que indica la mirada dEnees: «oculis hausit» («devora amb els ulls»). El diccionari recull diversos usos a lEneida del verb «haurio» combinat amb «oculus» (per exemple, En. IV. 661, o el que comentem aquí: En. XII. 946) o «auris» (En. IV. 359), significant «devorar amb els ulls, recollir amb les orelles»: en el moment en què veu el cinturó, se li activa el record i la mirada esdevé més penetrant. En conclusió, la visió inesperada del cinturó provoca en Enees una cadena de records que el du a la venjança.
Aquest final de lEneida ha estat discutit per generacions dintèrprets: «Bibliografia specifica vastissima» adverteix als imprudents que shi vulguin apropar lentrada «Turnus», al quart volum de lEnciclopedia virgiliana. Les lectures oscil·len entre condemnar Turn, per la seva fúria i imprudència, o rehabilitar-lo (perquè és un «furor iustus»). I pel que fa a Enees, el seu gest final indica un moment de debilitat de lheroi, quan mata algú que ha lluitat amb valor i que en cap moment ha perdut la dignitat? O bé simbolitza el caràcter de Roma, fidel als amics i implacable amb els enemics? En qualsevol cas, és un exemple més de la categoria literària de lautor que, en una obra de milers de versos, pensada per representar les grandeses de Roma, és capaç de caracteritzar Enees, heroi condemnat als estereotips de bondat i valor que defineixen el gènere, amb uns trets psicològics versemblants i sòlids.
El mecanisme memorístic que actua en Enees quan veu el «fatal baldric», com lanomena Dolç, es produeix per lassociació dun objecte amb el seu portador, quan aquest portador ja ha desaparegut. És un mecanisme que, dut a lextrem, porta al fetitxisme, és a dir, a atorgar als objectes característiques humanes i, per tant, a dirigir-los les atencions que hauríem de dirigir a lhumà que els porta. Així com la paraula «balteus» du un adjectiu que no li correspon, tampoc a Turn li correspon dur aquest cinturó. El seu error ha estat no adonar-se que aquest mecanisme fetitxista actua en els moments més inesperats, i que el que en ell és mera ostentació dels triomfs tinguts en Enees resulta una provocació intolerable. Si Enees demostra o no demostra ser un gran guerrer quan es deixa endur per limpuls que li ha provocat el record del seu amic, ho deixarem per a altres èpoques, més aficionades que nosaltres a les proeses bèl·liques; però és indubtable que demostra ser un ser humà com tots nosaltres, sotmès a les maniobres inesperades de la memòria.
Lassociació didees entre el cinturó i el noi Pal·lant entra difícilment en la classificació de Hume, perquè de fet no es tracta de la relació que sestableix entre dos objectes semblants, sinó entre un objecte i el seu posseïdor. Lassociació didees és un mecanisme usual en les metàfores, perquè això és el que significa «metàfora»: portar més enllà. Una idea, doncs, en porta una altra. En els «llavis de corall» dels boleros, el color vermell dels llavis ens porta al vermell del corall: són dos objectes semblants, com volia Hume. Ara bé, hi un tipus de metàfora en què lassociació no es produeix per semblança, sinó per altres mecanismes, per exemple, per la relació que sestableix quan lobjecte ens du al posseïdor: és el que fem quan anomenem un futbolista «bota dor de lany». Aquest tipus de metàfora sanomena metonímia, i és la que apareix aquí: el cinturó és una metonímia de Pal·lant; matant el lladre del cinturó es mata també lassassí del seu genuí posseïdor.
La sang a la neu (Chrétien de Troyes)
Lassociació didees és un mecanisme de gran utilitat en lencadenament depisodis dins duna narració, perquè els records desdeveniments passats justifiquen actuacions en el present. Vegem-ne un exemple en un relat posterior al de Virgili, escrit quan el francès és una llengua neollatina que tot just sestà formant.
El relat és Li contes del Graal (~1180) [El Conte del Graal (1989)], anomenat també pel nom del protagonista, Perceval. És un poema narratiu (una narració escrita en vers) de Chrétien de Troyes, un autor que va viure a la segona meitat del segle XII (1140-1190). Perceval apareix al principi de lobra com un noi una mica babau que un dia, en veure uns cavallers armats de vint-i-un botó, sent el desig de ser cavaller també ell. Aleshores parteix a la recerca del rei perquè larmi com a tal després descoltar les recomanacions que li fan a casa seva. Així comencen les seves aventures, que acabaran amb el seu triomf. És una obra esplèndida, plena dhistòries emocionants però amb episodis força enigmàtics.
El més famós és el del Rei Pescador, on Perceval és acollit en un castell i convidat a fer companyia al seu senyor, el qual jeu víctima duna ferida inguarible, al costat del foc de la llar. En un moment determinat passa una processó davant dells dos, il·luminada duna manera especial per les flames (Chrétien és especialment minuciós en aquests detalls): uns criats duen una plàtera gran i darrere seu un altre criat du una llança de la punta de la qual, blanca per la resplendor del foc, cau una gota de sang: «[] la lance blanche et le fer blanc, / nissoit une gote de sanc» (v. 3.197-8) («nissoit», és a dir «neixia»). Perceval, fascinat, recorda el que li han recomanat a casa seva: els cavallers no fan preguntes indiscretes, i no diu res. Al dia següent, havent abandonat el castell, una donzella li surt al pas i li recrimina el seu silenci: si hagués preguntat què passava, hauria guarit el malalt; ara ja és massa tard. Aquest episodi ha generat una gran quantitat de bibliografia, obstinada a desentranyar el seu misteri i a decidir quina mena de cerimònia podia ser, si litúrgia cristiana o reminiscència pagana. Fins sobre la mida del plat i el seu contingut sha arribat a discutir, especialment perquè aquest plat és el famós Graal. El Parsifal de Wagner és, de fet, una proposta dinterpretació daquest episodi.
Per als efectes que estem discutint aquí, aquest episodi serveix per entendre les dificultats de la vida cortesana, i sobretot de lelaboració de la personalitat de lhome de la cort, que obliga Perceval a una maduració psicològica que el diferencia de lhome del poble, bast i poc refinat. Aquesta refinament es reforça amb un altre episodi, en què Perceval està esperant, fora del cercle de les tendes i assegut sobre el seu cavall, una audiència del rei. Ha nevat i el camp està silenciós. De sobte, sobre seu un falcó caça una au i vessa unes gotes de sang a la neu: en contemplar-les, Perceval queda momentàniament paralitzat. Precisament en aquell moment els escuders del rei van a buscar-lo i es queden sorpresos: «Escuier qui muser le virent / si quidieren quil someillast» (v. 4.214-5) [els escuders, que el van veure pensatiu, es van preguntar si somniava]. Aquí hi ha un verb, muser, que he traduït precipitadament per «pensatiu» però que pertany al francès antic i no té una traducció precisa al francès actual; un comentarista, William Roach, proposa «perdre son temps, samuser à des riens» (que traduït al català podria ser «badar»). Un altre comentarista, Keith Busby, proposa la perífrasi «abandonner son esprit à la rêverie», cosa que és més exacta, perquè no és pas en «riens» en el que pensa el protagonista; però aleshores ens trobem amb un altre problema, i és que rêverie no existeix en català: una traducció pot ser, per raons que més endavant donaré, somieig.