Inevitablement la percepció que tenim de la memòria està fermament lligada amb la que tenim del pas del temps. Ara bé, cal advertir que el pas del temps no és percebut de la mateixa manera en totes les èpoques. Cal advertir també que ni tan sols el concepte de temps és el mateix. Lúnica cosa que potser no ha canviat és el desconcert que ens provoca aquest concepte. Aquí potser és el lloc de fer la citació (que més dun lector esperava) dAgustí dHipona (s. IV dC) al capítol XI de les seves Confessiones (398 dC) [Confessions (1989)]:
Quid est ergo tempus? Si nemo ex me quaerat, scio; si quaerenti explicare velim, nescio.
[Què és per tant el temps? Si ningú no mho demana, ho sé; si ho vull explicar a algú que mho demana, no ho sé.]
De fet, tot el capítol XI de les Confessions és una disquisició sobre el temps causada per la necessitat dexplicar-se leternitat de Déu, per respondre preguntes com «què feia Déu abans de la creació?». Tot i que el llibre dAgustí ens indica quina era la percepció que la seva època tenia del temps, els seus comentaris sovint encara ara són vàlids. Com aquest que hem reproduït: ens resulta difícil parlar del temps, i especialment allunyar-nos de la idea que la nostra època en té. No farem un seguiment dels canvis que aquesta percepció ha tingut, però és indubtable que tots els autors que llegim en tenen una, i que això afecta la manera com veuen la memòria i els seus efectes.
Un dels científics que ha treballat més sobre el que recordem i el que oblidem és Sigmund Freud. Curiosament, tot i ser un gran creador de termes i neologismes, Freud rarament va usar els termes «oblit» i «memòria» en la seva obra de manera sistemàtica. Ara bé, com va observar el filòleg Harald Weinrich en un estudi fonamental sobre loblit, que aquí sovint tindrem en compte, això no vol dir que Freud sen desinteressés. Però aquesta manca de treball sistemàtic sobre aquells conceptes potser explica una afirmació sorprenent de Freud en un dels seus últims assaigs: Das Unbehagen in der Kultur (1930) [El malestar en la civilització (2008)]. Efectivament, després delaborar durant anys una teoria que, com diu Weinrich, va fer que loblit perdés la seva innocència, Freud, en aquest escrit publicat gairebé al final de la seva vida, observa:
Wir rühren hiermit an das allgemeinere Problem der Erhaltung im Psychischen, das kaum noch Bearbetitung gefunden hat, aber so reizvoll und bedeutsam ist, daß wir ihm auch bei unzureichendem Anlaß eien Weile Aufmerksamkeit schenken dürfte.
[Toquem aquí el problema general de la conservació en el psiquisme, que fins ara a penes ha estat treballat, però tan estimulant i significatiu que, aprofitant locasió, podem concedir-li la nostra atenció un moment.]
Si tenim en compte que «la conservació en el psiquisme» no és més que una manera dal·ludir a alguns fenòmens memorístics (no tots), i que ell ha estat treballant durant anys en la recuperació daquests records, diríem que considerar «a penes elaborat» lestudi sobre la memòria sembla un comentari irònic. Però tot seguit afegeix una afirmació que és, sens dubte, una confirmació de les seves teories:
[] im Seelenleben nichts, was einmal gebildet wurde, untergehen kann, [] alles irgendwie erhalten bleibt und unter geeigneten Unstände, z. B. durch eine so weit reichende Regression, wieder zum Vorschein gebracht werden kann.
[[] a la vida psíquica res del que ha estat construït un cop no desapareix mai, [] tot es conserva dalguna manera i, en circumstàncies favorables com, per exemple, mitjançant una regressió suficientment profunda, pot ser tornat a un primer pla.]
Aquesta és una idea fonamental en lestudi de la memòria involuntària. Veurem com, abans de Freud, nombrosos autors sadonen que hi ha moltes coses que es conserven a la memòria lexistència de les quals havia passat desapercebuda. Després de Freud, un cop assimilada aquesta idea a la nostra cultura, molts autors recrearan les «circumstàncies favorables» que fan sorgir aquests records enterrats.
Durant la segona meitat del segle XX, la memòria ha aparegut com un nou actor que ha convulsionat la percepció de les ciències socials, i especialment de la història. Conceptes com «història oral», «memòria col·lectiva» i fins i tot aparents oxímorons com «memòria històrica» shan imposat en els debats. Les causes són diverses: la desaparició de la cultura rural imposada per la industrialització, la construcció de les nacions (el nation building), el trauma col·lectiu causat per les dues guerres mundials, la valoració dels testimonis de lHolocaust Però certament lobra dautors com Proust (mort el 1922) i Freud (mort el 1939) hi ha fet alguna cosa. No entrarem a considerar aquestes qüestions, però planaran inevitablement sobre el nostre discurs.
3.
Lassociació didees
Comencem per un fenomen que hem relacionat amb la memòria involuntària i que algunes vegades shi pot confondre: lassociació didees, ja detectada per la filosofia grega. A hores dara és un terme psicològic que, com repressió o acomplexat, sha incorporat al lèxic comú amb un significat imprecís. Però com a terme tècnic que designa un fenomen específic, ha estat objecte danàlisis i controvèrsies fins ara. Una definició clàssica del terme és la que proposa David Hume a An Enquiry Concerning Human Understanding (1748) [Investigació sobre lenteniment humà (1982)], al capítol «Of the Association of Ideas», segons la qual és:
a principle of connexion between the different thoughts or ideas of the mind, [] in their appearance to the memory or imagination, they introduce each other with a certain degree of method and regularity.
[un principi de connexió entre els diferents pensaments o idees a lànima, [] en la seva aparició a la memòria o a la imaginació, sintrodueixen les unes a les altres amb un cert grau de mètode i regularitat.]
Lassociació didees, doncs, és un fenomen (un principi psicològic, com se sol designar) estretament lligat amb el record: quan recordem un esdeveniment del passat, el fet de recordar arrossega altres esdeveniments i experiències que hi estan relacionats. Els filòsofs (i després els psicòlegs) han intentat moltes classificacions. Hume, per exemple (An Enquiry Concerning Human Understanding), en proposava una basada en la connexió, i establia associacions per semblança, per contigüitat en lespai o en el temps, i per causa o efecte. Tot això, hi insisteixo, ha estat objecte de llargues discussions. La classificació ha estat esmenada moltes vegades i actualment no es considera, com shavia arribat a pensar, que lassociació sigui lelement fonamental per a laprenentatge, sinó que és un més dels principis que funcionen en ladquisició del coneixement. Pel que ens interessa aquí, la formulació de Hume és prou clara: determinades idees (que poden ser records) sens apareixen provocades per daltres i laparició és causada per diversos fenòmens, com per exemple la semblança. Si ens interessa aquí és perquè lassociació didees pot explicar laparició inesperada de records, però no pel mateix mecanisme de la memòria involuntària; alguns exemples ens ho poden il·lustrar millor. Anem a un de força antic.