El lector em dirà que «chercher la femme» és un recurs poc original i menys convincent; intentaré completar-ho. Perquè en aquells anys Goethe veu acomplerts alguns dels seus projectes, com la representació dIfigènia el 1779 a Ettersberg, el palau destiu del duc situat en un lloc idíl·lic prop de Weimar, anomenat amb un topònim que en català es tradueix com a fageda però que en alemany és un terme de referències esgarrifoses: Buchenwald. Efectivament, aquest lloc donarà nom molts anys després al camp de concentració nazi on anirà a parar Jorge Semprún, que ens ha explicat el brutal contrast de la iniquitat desplegada en un entorn tan carregat de glòria literària. A partir de 1945, doncs, en la nostra memòria col·lectiva (un terme que més endavant comentarem), el lloc ha quedat contaminat per sempre; però per a Goethe en aquell moment és un escenari d«hores felices». Per això, passejant la mirada pot «somiar en el passat» lligat a aquelles estances dErfurt: els projectes a punt de realitzar, ladmiració dels seus contemporanis, lamistat amb Dalberg. Ara bé, les hores «tèrboles» que aquelles estances li recorden, corresponen al seu impossible amor amb Charlotte? No ho puc dir del cert, però no té gaire importància o, més ben dit, és bo que no tingui importància, perquè això fa el record de 1808 encara més punyent, per la força amb què sha imposat un episodi menor en un moment triomfal.
Repassem algunes de les característiques daquest mena de records: són inesperats, no són buscats voluntàriament i tenen una força evocadora altíssima. Aquesta força tan pertorbadora de la memòria, que sap suscitar uns records quan no els demanem i de vegades en moments ben inoportuns. Records que, travessant tots els anys i totes les memòries dipositades en ordre i totes les promeses de no oblidar mai, sorgeixen del passat, se sobreposen a tots els altres records i ens arriben a nosaltres intactes. Aquest poder, doncs, és una de les raons de ser de la literatura, i ho intentarem demostrar en aquest llibre. La literatura ha donat compte de diferents manifestacions de la memòria i en aquest llibre treballarem sobre una daquestes manifestacions en particular: la memòria involuntària. Però tindrem en compte altres fenòmens que hi estan relacionats, com lassociació didees o el déjà vu, o que li són propers, com la rêverie (el somieig). Seguirem una exposició cronològica, perquè proporciona al lector un marc fàcil didentificar, però ens centrarem en els segles XIX i XX perquè pretenem que aquest assaig ens ajudi a entendre millor don prové la percepció de la memòria que tenim actualment. Un aclariment, però, abans de seguir: he parlat de «la literatura» i esmentaré algun cop la «història de la literatura», però sempre cal tenir en compte que aquest terme no pot equivaler en aquest llibre a la història de la literatura universal, ni tan sols occidental, sinó, com a molt, a uns elements de la història de la literatura dalgunes llengües europees.
Els primers casos que comentarem no seran els de memòria involuntària, perquè pretenem arribar a definir-la delimitant-la respecte de fenòmens semblants, de manera que la puguem entendre tant pel que és com pel que no és. Abans, però, intentem entendre, encara que sigui sense aprofundir, en què consisteix la memòria.
2.
Consideracions inicials sobre la memòria
Un comentari previ a altres consideracions és que la memòria ha de treballar amb una quantitat immensa de dades, que es veu obligada a catalogar segons criteris sovint canviants, en què la indeterminació és potser el tret dominant. Lestudi de la memòria suscita el treball de disciplines molt diverses que van de la medicina a la biologia i de la psicologia a la psiquiatria, però rarament treballen conjuntament. Un prestigiós especialista, Gerald M. Edelman, ha destacat que és en làmbit de la recerca sobre la memòria on més evident es fa la diferència entre les ciències humanes i les ciències experimentals, perquè no solen usar les mateixes eines ni la mateixa terminologia els qui investiguen com treballa la ment i els qui investiguen com treballa el cervell. De fet, la investigació sobre què és la consciència, sobre què relaciona el que veiem amb el que pensem, és una de les línies de recerca fonamentals en la filosofia actual: hi treballen, conjuntament o no, filòsofs, psicòlegs i neurocirurgians. Un estudiós ho explica amb la metàfora dels constructors de túnels: «neuròlegs i psicòlegs ja fa temps que foraden en el túnel de la ment des dorígens diferents i emeten sorolls cap a laltre origen de la foradada».
Els estudis sobre la memòria (segueixo Edelman) ens la defineixen com una aplicació específica de la capacitat humana de classificar i destablir categories. Quan trobem de forma inesperada un objecte que crèiem perdut (la literatura de consum sol situar aquesta escena a les golfes), el recordem perquè en tenim els trets tan ben establerts que, en veurel, no dubtem a identificar-lo. Més endavant veurem com uns personatges de lEneida reconeixen un cinturó (en el cas dEnees) o una espasa (en el cas de Dido), i les conseqüències que això té en el desencadenament de lacció.
Però si podem recordar no és gràcies només al fet que podem classificar, sinó també gràcies al fet que després generalitzem: un cop hem trobat diferents casos duna mateixa categoria en podem reconèixer casos nous i inclourels en la classificació ja feta. Així, veurem com una taca a la neu recorda a Perceval la cara de la seva estimada Blancaflor: ha vist tantes vegades aquesta cara o lha mirada amb tanta atenció que quan veu una taca a la neu que no havia vist mai abans no dubta a incloure-la en la categoria «trets de la cara de Blancaflor».
Ara bé, per tal trobar-hi allò que hi té emmagatzemat ha de ser el subjecte qui ha dactivar el mecanisme de la memòria. Com hem vist en el cas de Quintilià, quan hom ha de recordar una quantitat notable de coses cal recórrer a la mnemotècnia, una tècnica molt antiga perquè remunta a lèpoca en què els homes no havien trobat encara la que havia de resultar un complement fonamental de la memòria: lescriptura, que és fins ara la tècnica definitiva. Ja Quintilià fa al·lusió als debats i comentaris negatius que lescriptura va generar, notablement el comentari de Plató (Fedre, 274c-275b), segons el qual lescriptura és un obstacle per la memòria, perquè hi traspassem la nostra responsabilitat i deixem docupar-nos-en («custodire»). Molts segles després dhaver-la inventat, els homes encara feien servir lescriptura com un mer complement de la memòria, i era considerat una manca notable de formació recórrer, com fem ara, a arguments com «és que no recordo res» o «moblido de tot» cada cop que la memòria fallava. En els capítols següents veurem un personatge, el Quixot, recitant uns versos de Garcilaso de memòria sense que el narrador es vegi en la necessitat dexplicar de qui són els versos: ell i el seu públic vivien en un món en què saber versos de memòria era un requisit elemental per ser considerat una persona mínimament instruïda.
Aquesta capacitat memorística donava suport també a una capacitat de retenció auditiva superior a la nostra, de manera que el públic podia assistir impàvid a una representació de teatre barroc sense perdres cap dels seus innombrables jocs de paraules, poemes entrelligats, citacions encobertes i referències internes. Lhàbit de la lectura ens ha acostumat a aturar-nos per fullejar endavant i endarrere quan ens perdem en un text i per això, quan nescoltem un duna certa complexitat, ens desconcerta no poder rellegir-lo. Com qui està avesat a veure el futbol a la televisió i sendú una inconfessable sorpresa quan no pot contemplar la repetició de la jugada el dia que va al camp a veure un partit, també el lector sinquieta, en una obra de teatre duna certa complexitat, quan no pot aturar la representació per fer-se càrrec del que shi està dient abans de continuar endavant.