Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i lart
Assaig 44
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i lart
Lluís Quintana
Universitat de València
© Lluís Quintana Trias, 2016
© Daquesta edició: Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Edouard Manet, Olympia (1863), fragment.
Maquetació: Textual IM
Correcció: Communico-Letras y Píxeles S.L.
Índex
1. GOETHE A ERFURT
2. CONSIDERACIONS INICIALS SOBRE LA MEMÒRIA
3. LASSOCIACIÓ DIDEES
Lerror de Turn (Virgili)
La sang a la neu (Chrétien de Troyes)
Lengany de les paraules (Boccaccio)
Les gerres de vi (Cervantes)
Lobjecte retrobat (Verdaguer, Pérez Galdós, Graves)
4. EL SOMIEIG
Terme i concepte de rêverie (somieig)
Fortuna del somieig al segle
El somieig com a tòpic
Somieig i malenconia
5. LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA: ELEMENTS PER A UNA DEFINICIÓ
La góndola (Goethe)
Les flors de madame de Warens (Rousseau)
Punts en el temps (Wordsworth)
Misticisme, transcendència i sentiments oceànics
Els records de la pobra Susan (Wordsworth)
El jardí de la infància (Leopardi)
Mozart i les taronges (Dickens, Mörike, Oller, Unamuno)
El gos de mitjanit (Nietzsche)
La boira a Jalta (Txékhov)
El pregó dels venedors de coco (Machado de Assis)
Una tarda destiu (Maragall)
Els llimoners de la font (Machado)
6. LA PROPOSTA DE PROUST
7. LEPIFANIA (JOYCE)
8. EL DÉJÀ VU: TERME I CONCEPTE
El maneguí de pell (Benjamin)
Natàlia i les olors (Rodoreda)
9. DEFINICIÓ DEL TERME MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA
10. FORTUNA DE LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA AL SEGLE XX
La cançó de Gretta (Joyce)
El record de la tramuntana (Pla)
La llengua de Zeno (Svevo)
Un cafè a Viena (Zweig)
El record del gel (García Márquez)
Les primaveres a París (Villalonga)
Ledat lluminosa (Alberti)
Una glossa de Proust (Ferrater)
La cançó de Kay (Priestley)
Els genolls de la Saraghina (Fellini)
La marca de lautenticitat (Brodsky, Handke)
11. EPÍLEG
BIBLIOGRAFIA COMENTADA
OBRES CITADES
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i lart
1.
Goethe a Erfurt
El 27 de setembre de 1808 Napoleó Bonaparte, en la campanya militar que lhavia de dur a dominar tot Europa i arribar fins a Moscou, es va instal·lar a Erfurt, una ciutat al bell mig dAlemanya, la capital de lactual land de Turíngia, on tenia pensat quedar-se fins al 14 doctubre. Estava previst que shi entrevistés amb el tsar Alexandre I i tot de reis alemanys dabans que existís un estat anomenat Alemanya: els reis de Baviera, Saxònia, Württemberg, Westfàlia i Prússia. Qui hagi llegit Guerra i pau recordarà que és en aquesta entrevista quan sinicia lamistat entre els emperadors rus i francès que tantes conseqüències tindrà a la narració. Napoleó va portar amb ell part de la seva cort i fins i tot una companyia de teatre, que va representar obres de Voltaire, Racine i Corneille: el flamant emperador havia entès que la política cultural era un element fonamental en el seu projecte imperialista. En aquesta cort shi incorporaria pocs mesos després un jove de 26 anys anomenat Henri Beyle, el futur novel·lista que firmaria amb el pseudònim de Stendhal.
Un daquests monarques alemanys era el gran duc Carl August de Weimar, que hi va anar acompanyat dun ministre seu i alhora celebritat literària europea: Johann Wolfgang von Goethe. Napoleó va voler rebre Goethe i lentrevista, a hores dara mítica, va tenir lloc el 2 doctubre. Ens en queden diversos testimonis: un és el que immediatament després de lentrevista va recollir Friedrich von Müller, amic i confident de Goethe i víctima del caràcter daquest (que sempre havia estat difícil i, als darrers anys de la seva vida, espantós). Müller, que havia acompanyat Goethe fins a lavantsala del palau on es va realitzar lentrevista, ho va transcriure el mateix dia 2 a les seves converses publicades pòstumament: Goethes Unterhaltungen mit dem Kanzler Friedrich v. Müller (1870) [Converses de Goethe amb el canceller Friedrich v. Müller]. Molts anys després, el 14 de febrer de 1824, quan ja en feia tres que Napoleó havia mort, Goethe va escriure, a instàncies del mateix Müller, unes notes sobre aquesta entrevista que es troben com a annex a les converses. També tenim el testimoni de Johann Peter Eckermann, que va recollir en un dietari les seves converses amb Goethe en els darrers anys de vida de lescriptor (Gespräche mit Goethe in den letzten Jahren seines Lebens (1836-1848) [Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida (1994)]) i on Goethe explica en termes semblants a les notes esmentades les seves impressions sobre lesdeveniment. Tayllerand, que era present a lentrevista, també deixà un testimoni que no sassembla gens al de Goethe i ni tan sols cita la cèlebre sentència amb què lemperador francès hauria acollit lescriptor alemany: «Vous êtes un homme» (segons la versió de 1824; la de 1808 és «Voilà un homme»), que ha passat a la mitologia cultural alemanya (el poder inclinant-se davant del geni, etc.).