CAPÍTOL 8
Com suportar la calor dels incendis o com viure els conflictes
Primera estratègia Regla 33
Segona estratègia Labric
Tercera estratègia La novel·la-refugi
Quarta estratègia La llista didees
Cinquena estratègia Desaparèixer
Sisena estratègia No creures del tot el que diu que pensa
Setena estratègia Ser empàtics i assertius
Vuitena estratègia El conversador ideal
CAPÍTOL 9
Com extingir els incendis o com resoldre els conflictes
Primera estratègia Deixar-ho córrer
Segona estratègia Aplicar una conseqüència pactada prèviament per si es donava el conflicte en qüestió
Tercera estratègia Aplicar una represàlia unilateral que serveixi de lliçó
Quarta estratègia Dialogar
CAPÍTOL 10
Generar confiança
Epíleg. Ladolescència i el conflicte de poder
Aperitiu: notes literàries
Abans de començar, deixem-nos bressolar per dos grans autors literaris que han contemplat la relació entre pares i fills adolescents, amb cent anys de diferència i des de dos angles diferents. Al primer text, la veu és la del pare dun adolescent de la primera volada; al segon, la dun fill de vint-i-un anys.
Maggie OFarrell a Aquest deu ser el lloc1
Aquesta veu que llegireu és la dun personatge contemporani a qui els fills se li han començat a fer grans. Explica la visió dun moment molt concret, un vespre del començament de ladolescència. Diu:
¿Sabeu una cosa estranya que passa quan tens fills més grans de deu anys?
Que no sen van a dormir.
Temps enrere, podies ficar-los a la banyera a les set del vespre, fer-los posar el pijama, llegir-los un conte, i a les vuit ja dormien: feina feta. La teva dona i tu podíeu aixecar el cap i mirar-vos per primera vegada en tot el dia. Teníeu dues o tres hores de marge per fer el que volguéssiu. Parlar, llegir un llibre, alguna cosa una mica més horitzontal, o senzillament delectar-vos en la idea que ningú vindria a estirar-vos la màniga per demanar-vos coses estranyes. (Una vegada vaig anotar la meva preferida: «Pare, mentre fas el sopar, ¿em pots construir un teatre de titelles?». Marithe, quatre anys.)
Però quan passen dels deu, és tota una altra cosa. Es queden rondant per allà. Es neguen a obeir quan els envies a banyar-se. Endrapen el sopar i després demanen que els continuïs alimentant: volen diversió, conversa, ajuda per a projectes que recorden de sobte, discussions sobre la paga, el destí de les vacances, la varietat de begudes disponibles. Pots intentar escapar-ten i amagar-te en algun lloc, en una butaca dun racó tranquil de la casa, obrir un llibre, quan irromp algun adolescent, encès de ràbia perquè se li han trencat els cordons dunes vambes molt especials.
És, en certa manera, més dur que totes les maniobres que has de fer per engalipar, assossegar i reduir els més petits de cinc anys, i això que jo, al seu moment, em pensava que era impossible que hi hagués res de més dur.
Josep Pla a El quadern gris2
Quan Josep Pla tenia vint-i-un anys i vivia amb els seus pares, va escriure, el dia 6 de setembre de 1918, una reflexió sobre les discòrdies entre pares i fills, bona mostra que la discrepància entre generacions és un fet intemporal:
La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera dentendres sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han désser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.
Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.
És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més sestima. Com més contactes té, més es menysprea.
Hi ha, a més a més, leducació. Leducació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que salimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.
Els vells la generació anterior defensen el que és. Els joves la generació actual defensen el que hauria désser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i duna estructura més fibrosa. El nostre és un país daquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.
Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua dull, a punt que sens dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare modia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, lestimo.
Tot això està pertorbat, encara, per lopinió de laltra gent. Als ulls de la gent, faig lefecte dun gandul i dun infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.